Elena Montiel Bach
,
13/06/2018
Llibres

Quan l’humor satíric i corrosiu de Tom Sharpe es va instal·lar a Llafranc

L’escriptor i fotògraf anglès, pare del divertit personatge Wilt, va trobar a l’Hotel Llevant una segona casa

Foto: 

Cedida
Una cambra pròpia, un full en blanc i una finestra oberta al món, és en tot el que somia un escriptor, sigui professional o amateur, per a la seva tasca solitària d’escriure. I si aquesta finestra s’obre al mar blau i al sol calent del Mediterrani, provablement ja no es pugui demanar res més. I és això justament el que va trobar Tom Sharpe a l’acollidor paratge de Llafranc.
A la terrassa de l’Hotel Llevant, xerrant i bevent amb els seus compatriotes anglesos, trobava la dosi necessària de vida social que necessitava

Hi va arribar gairebé per casualitat a començaments dels anys 90. L’agent literària Carme Balcells li va recomanar la Costa Brava, concretament l’Hotel Llevant de Llafranc, per passar-hi uns dies de recés. Fugia d’un bloqueig literari després d’uns prolífers anys en els que va arribar a escriure onze novel·les d’una tirada. I també defugia l’esnobisme de Cambridge on treballava com a professor d’història. En la senzillesa d’aquest petit nucli mariner de Palafrugell hi va trobar tot el que necessitava: tranquil·litat, un bon clima, bon menjar, bons whiskys i un silenci inspirador per a les llargues i solitàries hores d’escriptura. I s’hi va quedar. Va viure cinc anys a l’Hotel Llevant, fins que es va acabar comprant una caseta amb vistes al mar.

Varen ser gairebé vint anys els que Tom Sharpe va passar a l’Empordà, els últims vint anys de la seva vida. I en tot aquest temps no es va prendre la molèstia de dir ni una sola frase en català ni en castellà. Tenia por, deia, que al aprendre noves llengües perdés el seu món literari anglès. Qui sap si ho deia de veritat o si feia broma. El cas és que a la terrassa de l’Hotel Llevant, xerrant i bevent amb els seus compatriotes anglesos, trobava la dosi necessària de vida social que necessitava.

Tom Sharpe va néixer a Londres el 30 de març de 1928. Era un home alt i gros, amb un posat greu, que parlava amb contundència i no acabaves d’entendre mai si ho feia seriosament o si et prenia el pèl. Ha passat a la història pel seu gènere humorístic únic i genuí: la barreja perfecte entre farsa i sàtira gamberra, però també profundament ètica. Posseïa un sentit de l’humor transgressor i contagiós, i el seu personatge Wilt, del qual en va arribar a escriure una sèrie de cinc novel·les, n’és l’evidència més clara. Marius Serra, qui el va traduir al català, explica que sembla que la seva obra estigui escrita amb traç gruixut, amb una destral, però que en canvi té una construcció mil·limetrada. L’atzagaiada, diu, és un art, i no tothom sap fer anar l’atzagaia (la llança).

Alhora, però, era un home compromès, amb una consciència molt clara del que és la justícia social. Una consciència que es va fer forta, provablement, durant els anys que va viure a Sud-àfrica fent d’assistent social i de fotògraf. Hi va viure des de 1951 i fins l’any 1961, quan va ser arrestat i deportat a Gran Bretanya per la seva activitat política contra l’apertheid. Fruit d’aquesta experiència tots els personatges de la seva obra, a més d’estar carregats d’un humor corrosiu, tenen la pretensió de vehicular la denúncia social, la reflexió i la crítica.

A Llafranc, Sharpe hi va escriure molt. Mentre la salut li va permetre, escrivia cada dia. Va poder acabar les obres que tenia encallades degut al bloqueig literari que havia patit, i va escriure obres noves. També en va patir, però, d’èpoques de crisis. Escrivia a màquina, de forma caòtica i desorganitzada. Era un anàrquic. Però en aquesta petit racó de món, a banda de la inspiració, també hi va trobar un àngel de la guarda: la doctora Montse Verdaguer, qui li transcrivia els originals a ordinador, li ordenava els capítols i li construïa les obres. També recopilava tot el que escrivia, fos el que fos, pàgines plenes de paraules que després Sharpe cremava.

La Montse Verdaguer és neuròloga i va conèixer a en Tom un dia que l’escriptor tenia febre. A partir d’aquest moment es va convertir en la seva doctora particular, en la seva secretària personal i en la seva amiga. Li controlava la diabetis, l’ajudava amb el correu electrònic, posava ordre a la casa, l’acompanyava al sabater i li feia companyia. I avui, que Tom Sharpe ja no hi és, la Dra. Verdaguer és la guardiana de la seva obra i de la seva memòria. Ella va ser l’hereva de tot el llegat documental que l’escriptor va deixar, decisió que d’altra banda no va fer cap gràcia a la família d’Anglaterra. És la Montse, doncs, qui vetlla l’obra que el novel·lista va crear i qui treballa per a la seva difusió; i ho fa a través de la fundació que ella mateixa presideix, la Fundació Tom Sharpe.

Tom Sharpe va morir el 6 de juny de 2013 a l’edat de 85 anys. Ja no podem veure aquell home de tirants i mitja melena blanca llegint el diari al costat de la finestra de casa seva, ni bevent un whisky a la terrassa de l’Hotel Llevant. No podrem sentir-lo xiular, no sentirem cap de les seves bromes sarcàstiques, ni ens el podrem trobar per Palafrugell comprant puros a l’estanc. Però a l’Empordà ens quedarà per sempre l’essència d’aquell cavaller anglès desacomplexat, humil, rialler i amb un mon interior tan ric que va ser capaç de crear personatges i obres que per sempre més formaran part del nostre imaginari col·lectiu.