Jump to navigation
Els orígens de l’Hotel Llevant es remunten als anys trenta, quan Maria Gratacós, "la Blanca", va deixar a la seva cosina, que s’acabava de separar, la parada d’oques que tenia al mercat de Palafrugell. Així, la Maria Gratacós va obrir una botiga de queviures a Llafranc, on permetia escalfar les carmanyoles als paletes que treballaven al nucli costaner construint edificis. A més, els diumenges cuinava per als "homes que tenien la dona al rosari".
Així, tenint en compte aquests antecedents, durant primera meitat de la dècada dels trenta, la coneguda com "la Blanca" va tenir l’oportunitat de llogar un local a primera línia de mar. De seguida hi va posar un restaurant amb alguna habitació. La va anomenar la Fonda Llevantí, que estava ubicada a la banda de llevant, a tocar d’on ara hi ha el port. El 1935 es va traslladar més cap a ponent, on ha estat tot aquest temps. Inicialment l’establiment només tenia un cos, però més endavant van llogar l’edifici del costat amb la condició que el propietari tenia dret a disposar sempre d’una habitació i una parra del pati. A l’hora de la veritat, però, no va fer servir mai aquella habitació. Més tard, el Llevant va comprar aquesta casa i es van unir els dos edificis.
Com que la cosina de Maria Gratacós tenia un fill i estava separada, “la Blanca” els va ajudar i va acollir el vailet a Llafranc. Així és com Jaume Farrarons, en aquell moment un nen, va créixer en l’ambient de l’hotel, va fer estades a Barcelona i a l’estranger a aprendre l’ofici i idiomes i, més tard, va ser qui va agafar el relleu del negoci. Els seus fills, que han estat darrere l’hotel durant molts anys, també es van formar en escoles d’hostaleria i van passar temporades treballant en restaurants o hotels d’Anglaterra, Alemanya i França.
Un hotel on també hi vivien els propietarisEn Jaume Farrarons va viure sempre al tercer pis de l’hotel. Hi havia l’habitació d’en Jaume i la Montserrat Turró, i tot d’habitacions petites que tenien lavabo compartit, i que eren els dormitoris dels fills: en Pep, en Quim i la Carme. La Carme sempre explica que no havia tingut mai sabatilles ni batí, perquè la seva sala d’estar era la sala d’estar de tots els altres clients. Aquestes habitacions, més tard, es convertirien definitivament en habitacions de l'hotel. “El meu pare de vegades explica l’anècdota que, després d’una estada fora, quan va tornar havien llogat la seva habitació i havia hagut de dormir a l’annex”, diu Montse Farrarons, néta d’en Jaume. El Llevant tenia llogats espais annexos a Llafranc, cases que llogaven les habitacions per oferir també com a allotjament per als clients quan no hi havia disponibilitat a l’hotel o per als treballadors que venien a fer temporada. L’hotel solia obrir tot l’any o tancar només un mes, el de novembre. Per Nadal estava obert i hi havia gent que el passava cada any allà. De vegades, s’asseien fins i tot a la mateixa taula que la família Farrarons. “El meu avi deia que estava sol, però mai estava sol. Sempre hi havia algú”, explica la petita dels Farrarons. Recorda que quan els seus pares se n’anaven de viatge es quedaven a l’hotel. Com que sempre hi havia algú, a la nit sopaven -res de sopar en pijama- i les enviaven a l’habitació. El cambrer dels esmorzars els servia l’esmorzar, i l’avi quan anava al mercat a Palafrugell les portava a l’escola. Si les feia anar més aviat, feien ruta pel mercat i quan era l’hora d’anar al col·legi, marxaven.
Platja de Llafranc | Foto: Josep Granés. Arxiu Municipal de PalafrugellDurant molt temps, el Llevant va ser el punt de trobada dels del poble, que passaven tardes jugant a cartes amb en Jaume o fent-la petar. Però no només dels del poble, sinó que gent que havia començat fent estades a l’hotel i s’havia acabat comprant casa a Llafranc i fent amistat amb en Jaume també formava part d’aquestes trobades. A més, la sala d’exposicions que havia muntat Montserrat Turró a l’hotel a finals dels anys setanta també havia estat un reclam per artistes i gent interessada en l’art. “Era un espai de vida social i això ja no existeix. Perquè ni la gent s’està tres mesos al mateix lloc, ni busca això”, explica la Montse.
Celebrar el Nadal o els aniversaris amb els hostesCom que era una casa -perquè realment ho era, la família hi vivia-, t’hi podies sentir com a casa. La Montse explica l’anècdota d’una parella anglesa que, de camí al sud d’Espanya, van portar el seu oncle al Llevant, que hi solia fer estada, i ells també hi van passar una nit. Al cap d’un parell o tres de nits pel sud, van tornar dient que no volien estar enlloc que no fos el Llevant. Se n’havien enamorat. I això va començar així però al cap d’un temps es van comprar una casa a Llafranc i tant la Carme com la Montse han fet alguna estada a casa seva, a Anglaterra. “Amb tota aquesta gent hi crees un vincle si repeteix cada any. Jo quan anava a dinar a casa l’avi volia dir que anava a dinar a l’hotel. I sempre hi havia algú extra. Anaves allà a celebrar el teu aniversari i cada any hi havia algú que també s’hi afegia. Potser tenies dotze anys, i era un anglès i et tocava seure al seu costat. Quina pressió [riu]. Tenies a tothom pendent que parlés bé l’anglès”, explica la Montse.
El Llevant ha estat un espai on hi han passat moltes coses, on tanta gent s’ha sentit com a casa -el mateix Tom Sharpe hi va passar llargues temporades-, i amb els quals s’han creat molts vincles. La generació de la Montse, l’Enara i en Marc han fet amistat amb unes persones. La generació d’en Pep, en Quim i la Carme amb unes altres. El dia del comiat es va veure: gent trista perquè el lloc de tornada ja no hi és. “Fins i tot per a mi és el lloc de tornada. Potser hi anava mitja hora a fer un cafè però sempre hi havia algú esperant-te. Potser no hi havia ningú de la família, però hi havia algú del restaurant. És com tenir trenta tiets o cosins més”, afegeix la Montse.
Ara comencen oportunitats noves per a la família Farrarons. “Està molt bé poder començar. Hem de transformar tot el que ens ha donat l’hotel durant 87 anys, que han sigut coses molt bones i ens ha fet com som. Tot això ha sigut un referent per a mi. Començant pel fet que una dona l’any 1935 decidís obrir un negoci. I fos ella i no el seu marit”, conclou.
