El disc ‘Ésser viu’ de Jordi Serradell cançó per cançó

L'empordanès explica el seu flamant àlbum de debut a Surtdecasa Empordà

Adrià Cortadellas

03/10/2019

Música

De la mateixa manera que Hofmann va descobrir l’LSD en el seu laboratori, l’empordanès Jordi Serradell ha parit un disc a l’estudi, sense voler i fluint en el mar del present. Després d’un grapat d’anys encarregat únicament del beat darrere de la bateria, ara, per primer cop, n’és el cantant, guitarrista rítmic i creador dels seus propis temes; temes que són clarament el dietari emocional i existencial d’un ésser ––viu, per descomptat–– que des de l’inici ha navegat entre l’estabilitat i la deriva, buscant terra ferma. 'Ésser viu' (Au!Records, 2019) és un disc sorgit del no res, fet sense pensar i creat amb tota la intenció del món, on en Jordi reafirma la seva existència i el seu renaixement, viatjant a la foscor més profunda de les seves entranyes i a la claror més enlluernadora del seu ésser. Un viatge que passa per estils com l’americana, l’indie, el pop, el folk i la cançó d’autor, i que en Serradell no ha fet sol, sinó que l’ha fet acompanyat de monstres de l’escena musical de casa nostra, com Aleix Bou (bateria), Santi Careta (guitarra elèctrica), Guillem Callejon (pedal Steel i guitarra elèctrica), Natán Arbó (baix) i Adrià Bravo (teclats). També ha comptat amb la col·laboració de Jaume Pla, Mazoni (veus) i Roger Canals (banjo). En Jordi Serradell es va criar entre Planils, Casavells i la Bisbal d’Empordà, paratges tant feréstecs i empordanesos com ell i la seva música. La seva infància va ser confusa i complicada, degut a la impossibilitat d’adaptació i convivència amb el sistema que l’envoltava. A l’escola, on hi passava la major part del dia, tot eren mascles, autoritarisme i religió, i a casa seva hi regia un sistema d’aquells clàssics, “realitats” de la majoria de la població del segle XX. Un terreny poc fèrtil per a qualsevol infant. Als 15 anys va començar a tocar la bateria mogut per la seva passió pel punk-rock i el hardcore melòdic. Més tard, va formar part de bandes amb diferents estils, anant des de l’indie rock i el pop, fins la música negre, amb estils com el jazz, el funk, el rap i el neo-soul. A causa d'una tendinitis aguda i a altres problemes de salut, es va veure obligat a deixar de tocar la bateria durant un temps més llarg del que esperava. Però la seva insaciable necessitat de continuar expressant-se, el va portar, sense plantejar-s’ho, a canviar temporalment d’instrument. I jugant, deixant-se portar pel moment i sense haver tocat mai abans una guitarra, va néixer 'Ésser viu', l’àlbum que recull les seves primeres cançons i que ens explica una per una.

1. Més enllà
És un tema dedicat a tot allò que és viu i que l’ésser humà malmet (o ja ha malmès), on em fusiono amb la natura i, junts, parlem a la humanitat. Una llança directe a l’ego i a la superficialitat a aquesta societat de consum que camina a les palpentes cap a l’abisme. El que vull és enviar un missatge en el qual un se senti emmirallat i pugui decidir prendre’n consciència, o no. Penso que qualsevol dels nostres actes, per més insignificant que sembli, és importantíssim. El tema té una sonoritat fresca que desprèn esperança, i a la tornada hi ha unes veus lluminoses inspirades en el Déjà Vu de Crosby, Stills, Nash & Young.

2. El Camí
El Camí expressa part del trajecte que he caminat durant els últims temps. Un camí que a estones he fet sol i a estones acompanyat. Un camí amb les seves parts de llum i les seves parts de foscor, amb les seves parts planeres i les seves parts dretes i empedregades. Aquesta és una d’aquelles cançons que té com a epicentre l’amor i la relació de parella. És un tema tranquil i amb una sonoritat delicada, amb una estructura prou complexa però necessària.

3. Homo Demens
Aquest és un tema explícit i directe, amb un missatge clar i contundent per a aquest Homo Demens en el qual sento que ens hem convertit. Una crítica a la societat de consum en la que estem immersos, i a les grans multinacionals disposades a tot per tal de fer diners. Una sacsejada a totes aquelles persones que van de la feina a la tele i de la tele a la feina, deixant passar la vida i entregant-ne el timó a qualsevol capsigrany que li faci moixaines. Una curiositat tècnica del tema és que, amb l’Aleix Bou (tècnic, productor i bateria del disc), vam decidir gravar dues pistes de bateria, és a dir que sonen dues bateries a l’hora. Una idea extreta del All things Must Pass de George Harrison i del seu productor Phil Spector, creador del “wall of sound” o “Spector sound”. En aquest, el tema més rocker del disc, no hi podia faltar en Jaume Pla (Mazoni), bon rocker bisbalenc i millor persona.

4. Ritus i Cants
Si en algun tema del disc si respira sensualitat, aquest és Ritus i cants. Un groove 100% sexi de l’Aleix Bou i unes guitarres bojament ben posades d’en Santi Careta. Les de la primera part d’aquest tema són paraules que s’acosten a definir una de dels moltes expressions de l’ansietat, una sensació que conec de ben a prop. I un cop s’acosta a la part final sorgeix la pura expressió de la plenitud, una explosió de benestar. És una part on em dirigeixo a un dels punts més sagrats de Catalunya, a Montserrat, i a les grans dones del saber. Dones tan importants i tan oblidades de la nostra història.

5. Al Record
Un tema marcat pel pes i el caminar arrossegat del ritme ternari, un pes que casa perfectament amb la densitat que expressen les paraules. Aquest tema va sorgir d’un mirar cap enrere en la meva història, quan era petit i donava voltes d’una escola a una altra, sense trobar un lloc segur on poder respirar. Amb una entrada capaç de transportar-nos al fons de la cova més fosca i amb un final capaç de catapultar-nos a l’infinit.

6. L’escletxa
Aquí descric un paisatge on la luxúria i la debilitat de la carn en són la paleta principal de colors. On, també, de la mateixa manera que surt el sol al mig de la tempesta, en brota la presencia al mig de la pura confusió. Un tema on, en part, parlo de la meva relació amb l’energia femenina. On hi ha un diàleg entre aquesta i jo mateix, i on poso paraules a la nostra forta atracció. Un tema amb un caminar incisiu, una tornada punyent i amb un 7x4 poderós que culmina l’experiència.

7. Mare Terra, Pare Cel
Aquí s’hi troba tot el grafisme de la portada fet música i lletra. De fet, el tema comença amb el nom del disc: “Ésser viu després de tot”. Potser és el tema on més es palpa aquest ésser viu, el treball de fons fet, la cursa personal d’obstacles, aquesta indagació en un mateix, l’acceptació de tot allò que ve... És un cant a la vida i la clara expressió d’un renaixement.

8. La màgia del Boix
Aquest tema el vaig vomitar durant la setmana següent que es morís un gran amic, l’Oriol Canals. l’Oriol va ser un germà, una persona que va creure en mi de manera cega i enèrgica. I que ocuparà, per sempre més, un lloc immens al meu cor. Un tema dedicat a ell i a tot el que l’envoltava. És una cançó amb poques coses per desxifrar, clar i català, tant com ho són la vida i la mort.

9. Daina
Daina comença amb el so del vent de l’Empordà. Vent que s’emporta tota confusió i malestar i que escampa amor i serenor a grapats. I és que quan vaig composar el tema era ben bé això el que sentia. Claredat i serenor al mig d’una tempesta d’emocions. És l’única “balada” del disc. Aquí parlo de la Daina, un animaló amb qui fa uns anys que faig camí i amb qui, feliç, cada dia aprenc coses noves.

10. La nàusea
Juntament amb Ritus i cants, la nàusea intenta posar paraules a una de les moltes expressions de l’ansietat. El nom d’aquest tema ve d’un dels llibres del filòsof existencialista Jean-Paul Satre. En el seu llibre, Jean-Paul Sartre, defineix una sensació estranya de desdoblament entre ell i el seu propi cos, com si en molts moments se sentís estrany a dins d’ell mateix. En molts moments he tingut una sensació molt semblant a la seva, i aquest n’és el resultat d’intentar musicar-la i posar-hi paraules. És un tema agredolç amb una sonoritat bonica, que em recorda als ocells de Casavells, als camps de Planils i als boscos de les Gavarres.