Jump to navigation
No cal ser gaire gran per recordar ca la primera Pilar Dumingu. Servidora, per exemple, en té vague record. Encara que el “colmado” ja feia anys que era tancat, la Pilar obria porticons religiosament: la plaça i els seus habitants eren la seva vida. Això vaig conèixer jo, una no-botiga a la vora de l’església. Tampoc ens ho qüestionàvem pas. A partir de l’any 2005, va romandre tancat. Fins ara.
Abans de la Pilar, l’establiment el duia el seu pare: en Dumingu Sabaté (ella n’hereterà el nom). A més de botiga de queviures, hi tenia una confiteria. Diu que hi feien moltíssimes coses i que hi treballava un bon grapat de gent. Hi havia, per exemple, el senyor Verdaguer que era l’encarregat de torrar les ametlles. Quan el negoci va passar a la Pilar, va deixar la part de confiteria. Era cap a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat. La filla d’en Dumingu va regentar exitosament el negoci un bon manat d’anys, fins que va aparèixer l’IVA. Corria l’any 1985 i la Pilar, nascuda l’any 1913, ja feia un temps que tenia edat de jubilar-se. Embolicar-se amb aquest nou impost i la burocràcia legislativa corresponent feia mandra.
El “colmado” va barrar però l’espai va romandre obert. Al costat de la porta més propera a can Massot, on ara hi trobareu la barra, hi havia una taula rodona i a sota un braser. Cada dia, escrupolosament, es col·locava allà i la gent la visitava, hi xerrava, hi descansava, etc. Sobretot, passaven revista als bisbalencs i a les seves vides. Tafanejar era esport nacional a ca la Dumingu. Entre curiositats diverses, però, també hi havia espai per a la cultura: la Pilar era una dona molt llegida. Parlava anglès i francès amb fluïdesa. A vegades havia fet tertúlies per tal de compartir coneixements sobre un o altre idioma. Les estones que no tenia visita, passava el temps albirant la plaça o llegint. Diuen que llegia més en anglès que no pas en català. Un personatge peculiar, estimat i recordat.
Facebook del bar Ca la Pilar Dumingu
