Un consistori franquista a la Bisbal d’Empordà

Tal dia com avui, vuitanta vuit anys enrere, es constituïa el primer Ajuntament franquista de la Bisbal d’Empordà

Laura Cortadellas

09/10/2017

Entorn

Les tropes de Franco es planten a la capital baixempordanesa un funest 5 de febrer del 1939. Havien, però, de passar uns quants mesos fins que l'Ajuntament definitiu s'organitzés. Un cop constituït, Guàrdia Civil, Església i altres amigables aparells estatals abandonen els seus respectius amagatalls: benvinguda simpatia. Tot apunt per construir aquest nou estat marcadament repressiu. Al capdavant de tot plegat, un personatge per a la paperera de la història: Robert Figueras de Almar.

Figueras senzillament es prenia la llibertat d’orientar el vot en funció dels seus interessos

Des de l'actualitat, ho lamentem sentint que no, que no ha plogut pas prou des de llavors. Que de tempestes tumultuosament multitudinàries, encara en fan falta unes quantes. Plàcida serenor, però, que anem persistint. Mentrestant, mirem cap enrere i aprofitem per entendre'ns i sobretot per desentendre'ns-en. Comencem per situar l'enemic. Els Figueras, eren originaris del carrer Ample. Els Almar, de Púbol. Tant els uns com els altres, gaudien d'una posició privilegiada: eren importants propietaris agraris per a l'època. Aquest tal Robert era el segon de tres germans. No sé li coneix descendència. Algun nebot seu, però, encara ronda per la província. Es diu que per allà Celrà, feu de la CUP.

Essent alcalde va consolidar una merescudíssima mala fama, abans ja era vastament conegut: el Pistolero de la Falange, li deien. Es veu que, durant la República, s'entretenia a base de trets, de gallet més aviat fluix aquest en Robert. En les jornades electorals, concretament, es marcava exhibicions aterridorament èpiques. Aquesta al·lèrgia a la democràcia no sona del tot antiquada, oi? Figueras senzillament es prenia la llibertat d'orientar el vot en funció dels seus interessos. La fama el precedia i, en coherència amb un tarannà erràtic, el seu pas per l'Ajuntament fou absolutament embrollat. Deien d'ell que era un adulador dels poderosos, un menyspreador dels pobres i molt ambiciós. No li interessava gens el benestar del poble. Els pagaments de beneficència, per exemple, els ben passava per alt. En canvi, se subscrivia amb evident furor a totes aquelles iniciatives feixistes.

L'educació tampoc era pas una de les seves prioritats. Durant els anys del seu mandat, els docents es varen queixar profusament. Ells i incomptables treballadors municipals. Hi havia manca de mobiliari i deficiències greus pel que fa al sou: baix i sovint amb retard. A ell li interessaven les armes. Les repartia entre els seus i feia gal·la de saber-ne un munt. Entre d'altres genialitats, va expulsar gitanos del poble i nens de les escoles.

Una de les fites més grisament excèntriques de la seva legislatura és la desfilada dels taüts un trenta d'abril del 1940. En aital data, va organitzar un pas per tal de passejar les despulles de les “víctimas del terror rojo”. Es varen comptar fins a vint-i-un taüts. No sabem pas quants plens. Havia passat molt temps i recuperar les restes no devia ser tasca fàcil. Buits o plens, la cara grotesca i sagnant de la Dictadura caminant pels nostres carrers.

La legislatura de Figueras fou nefasta: pagaments a destemps, projectes abandonats, gestions lentes o inexistents, etc. Ni tan sols va saber cuidar a la benemérita amb professionalitat i proporcionalitat: en vuit anys no es va dignar a trobar-los un allotjament fix. Cases itinerants i au. Prepotent, dèspota i aficionat al nepotisme. El final era previsible: el vuit de febrer de 1948 se'l destituïa. Perdoneu la redundància però un franquista incompetent i, alhora, dolorosament empordanès.