Laura Cortadellas
,
23/04/2019
Llibres

L'Empordà més literari

Us convidem a fer un viatge literari a través de set autors que han fet de la nostra zona motiu d’inspiració artística

Foto: 

Cedida
Josep Pla al Mas Pla de Llofriu
Aquesta vegada sense sortir de casa, ens apropem a l’Empordà més literari, el de la comarca mitificada que ben sovint s’ha descrit a la literatura del nostre país. De referències, n’hi ha a cabassos. Per això, lluny de voler ésser exhaustius, us presentem una selecció variada, una mica per a tots els gustos: clàssics, no tan clàssics i algunes de les darreres aportacions literàries dedicades a la nostra comarca.

Però no veu que ja se n’ha escrit massa? L’Empordà ha produït arroves i quintars de papers... –que jo li dic. Els uns per la Sardana, els altres pel federalisme de Figueres, els de més enllà per la literatura ruralista (...) sobre què no s’ha escrit? Jo li puc assegurar que l’Empordà ha fet cruixir les premses!” Josep Pla. 

 

1. Les bruixes de Llers, de Carles Fages de Climent (1924)
Us presentem el primer poemari d’aquest empordanès nascut a Figueres l’any 1902. El pròleg és a càrrec de Ventura Gassol, poeta i polític català avui injustament oblidat. Doblament òpera prima, en aquest llibre també s’hi estrenava un jove Dalí com a il·lustrador. Coetanis i convilatans, Dalí i Fages de Climent eren amics d’infància (companys d’escola des de ben petits). En aquesta obra primerenca, de temàtica empordanesa, hi trobareu moltes referències a la comarca, tan la històrica com la llegendària. Us recomanem, doncs, aquest llibre del “poeta de l’Empordà”, tal i com el defineix Gassol. Un pèl ignorat durant l’època, aquest 'outsider' sempre fou ben valorat a Girona: “És un escriptor del país, absolutament comarcal, literàriament geogràfic,  específicament empordanès.” , l’elogiava Josep Pla.

 

2. El meravellós desembarcament dels Grecs a Empúries, de Manel Brunet (1925)
En aquesta obra, Brunet ens explica les impressions d’un grup de comerciants grecs que arriben a terres empordaneses. Aquesta trama principal, però, s’erigeix com el pretext idoni per escriure sobre l’Empordà i la seva gent, allò que realment fascinava l’autor. Nascut a la plana de Vic l’any 1889, Brunet descobreix l’Empordà des del tren, camí de Figueres, i ràpidament es deixa seduir pel seu paisatge i pels seus habitants. Diu que <<l’Empordà és un país per quedar-s’hi>> i del caràcter dels vilatans que <<la bondat de l’espectacle del mar i la planúria fa bona la gent; la tramuntana l’ha fet impulsiva i franca>>. Des de la ironia, el vigatà repassa com fou l’arribada dels grecs a la nostra comarca que, entre escultura i escultura, ens deixaran el bonic nom amb què avui ens coneix el món.

 

3. El meu país, de Josep Pla (1968)
L’Empordà és present en tots i cadascun dels llibres del palafrugellenc. A l’hora, però, d’escollir-ne un, ens hem decidit per aquest: en certa manera, la teoria planiana definitiva sobre la nostra comarca. Les fronteres precises i naturals que delimiten la zona i el caràcter nostàlgic dels autòctons: <<un dels animals que s’enyora més>>, escriu el de Palafrugell. També de l’escepticisme dels habitants, denominador comú del temperament empordanès. La tramuntana, odiada i estimada a parts iguals, però indeleble de l’essència empordanesa. O del darrer 'invasor' de les nostres terres: el turista. En definitiva, reflexions i descripcions sobre el país per a tots els gustos: el clima, la història, la gent o la gastronomia.

 

4. Els Pobles de l’Empordà, de Montserrat Vayreda (1984)
Montserrat Vayreda va néixer a Lledó d’Empordà l’any 1924 i, per a ella, la seva terra va ser sempre motiu de creació literària. Descobrir l’empremta del país en els principals poemes que aplega aquest recull és una tasca relativament fàcil, i no només en aquells on se’n parla explícitament. D’alguna manera, paisatge i natura són temes concurrents en l’obra d’aquesta apassionada de l’Empordà. Els poemes d’aquest llibre ens descobriran els elements més significatius  dels pobles de la zona i la seva gent. La vigència de l’obra poètica de Vayreda i la seva voluntat de fondre’s amb el pasiatge és manté intacte avui en dia: “Desitjo el ritme intens de les onades / acompassar-hi el meu i fer-lo clar”

 

5. L’Empordà, el melic del món, d’Oriol Pi de Cabanyes (2006)
Vorejant ara al terreny de l’exploració, us presentem aquesta entretinguda compilació d’anècdotes i personatges. De la mà d’aquest vilanoví, ens apropem a l’Empordà més glamurós. Entre la crònica i la reflexió, el reportatge i la memòria personal, aquesta obra representa un viatge a través del temps i de l’espai per la comarca, entesa des de la seva força com a centre de creativitat i, a l’hora, de preciat refugi. Des de Tossa fins a Portbou, Pi de Cabanyes repassa les vinculacions de Walter Benjamin, Ava Gardner, Jaime Gil de Biedma o Coco Chanel amb la nostra terra. Un fascinant recorregut cap a la descoberta de l’Empordà més cèlebre.

 

6. L’Empordà dels escriptors, de Jaume Guillamet (2009)
Molt abans que el gran públic descobrís aquesta comarca, l’Empordà ja havia fascinat poetes i escriptors. Del paisatge i del caràcter sociable dels vilatans, se n’han escrit pàgines i pàgines. Amb poc espai per al lluïment retòric personal, Guillamet recull les principals aportacions d’alguns dels autors més prestigiosos de la literatura catalana contemporània. Els dos vèrtexs principals de l’obra: Joan Maragall i Josep Pla. Entre un i altre, Verdaguer, Pella i Forgas, Carles Rahola o Eugeni d’Ors. Tots plegats configuren aquesta visió de l’Empordà com a mite literari. Un interessant viatge a través de la fascinació política i cultural que aquesta comarca ha exercit des del segle XIX. En darrer terme, i molt encertadament, Guillamet es qüestiona sobre l’Empordà actual, el del turisme massiu.

 

7. Escafarlata d’Empordà, d’Adrià Pujol (2011)
Conscient que, a aquestes altures, l’Empordà és un tema exhaurit i espremut fins a la sacietat, Adrià Pujol ens presenta l’Empordà més realista en aquest llibre autobiogràfic. L’autor ens apropa al Begur de la dècada dels 80 i principis dels 90, el la seva infància i primera joventut. Unes memòries, a voltes fragmentàries, escrites amb la sinceritat de qui vol allunyar-se d’un mite desgastat. Pujol s’explica amb una llibertat colpidora, allunyant-se d’idealismes utòpics. Sorprèn quan ens presenta un Empordà gairebé violent: “entre octubre i maig aquest era un territori fosc i truculent, en què la gent ni es parlava pel carrer” i on, assegura, s’hi podia acabar ben espatllat. Des de la seva condició de “pària” (empordanès de Barcelona o barceloní de l’Empordà), s’apropa a la seva terra natal i la descriu amb naturalitat, estima i, sobretot, franquesa.   

 

També et pot interessar