'Firebird', el disc en solitari de Xavier Calvet, cançó per cançó

El líder dels 'Bullitt' ens desglossa el seu primer disc en solitari

Surtdecasa Empordà

27/11/2017

Música

Amb 12 anys recorreguts, els ‘Bullitt’ poden presumir de ser un dels grups amb més trajectòria i reconeixement nacional del panorama Indie-rock català. La banda de Sant Feliu de Guíxols no van deixar de girar des que el 2005 comencessin a fer tronar les seves guitarres amb un estil molt proper al punk rock melòdic i californià dels 90 i principis de segle. Deu anys després, el líder de la banda, Xavier Calvet, emprèn una nova aventura en solitari. Ho fa amb un disc titulat ‘Firebird’ (ocell de foc), una excursió fora del garatge punkrockero dels Bullitt per apropar-se als aires pop-folk de grups de Wilco o Ryan Adams i descobrir-nos una faceta més autoral. El mateix Calvet ens fa un desglòs ‘track by track’ del disc.

1. THE GREY LANE
És la cançó mes reposada del disc i la que vam plantejar amb menys instrumentació. En Vidal i jo vam gravar les guitarres en directe al mig del menjador de Cal Pau, cara a cara, separats només per un micro Neuman. Em feia il·lusió que fos la cançó d'obertura del disc, entre altres coses perquè va dedicada a en Ferran i en Bruno, dues persones que ja no són entre nosaltres i a les que trobo molt a faltar.

2. HONOLULU
Voliem que aquesta cançó fes olor de platja, de brisa marina de capvespre. Teniem els lap steel d'en Vidal que ja donaven una mica el toc hawaià però crec que el mes sorprenent són els teclats d'en Guille en mode clavicordi a la tornada. Segurament és la cançó on hi ha una diferència més gran entre el que era la demo original i el que ha acabat sent el resultat final. Parla de deixar mals moments enrere i afrontar el futur amb optimisme, i la vam posar just després de 'The Grey Lane' precisament per crear aquest efecte de contrast entre una i l'altra.

3. SAY STOP
La idea amb aquest tema era mirar d'acostar-nos al so de la E-Street Band. Bateries grans, moltes cordes, hammonds i un solo final d'harmònica d'en Marc Clos al més pur estil Neil Young. La cançó explica una situació habitual per molta gent de la meva edat. Després de relacions sentimentals prou llargues et trobes que aquestes s'acaben i has de tornar a reviure sentiments i sensacions que ja has viscut amb anterioritat però que pràcticament has oblidat. Com si de sobte tornéssis a tenir vint anys però amb l'experiència acumulada dels quaranta.

4. BE WITH YOU
Aquesta és una altra de les cançons reposades del disc. Tot i partir d'una bateria súper minimal és probablement la que té més arranjaments. N'hi ha de tots colors, però prenen especial rellevància els vibràfons i el Leslie, que formen un coixí perfecte on s'hi afegeixen mes tard les cordes i els violins. Si hagués d'explicar aquesta cançó gràficament, diria que és com un gran núvol de sucre, tant pel què fa a la melodia com per les textures instrumentals amb que en Santi va decidir vestir-la. És una declaració d'amor, així que ja té sentit que soni ben dolça.

5. LOVELIGHT
És probablement la cançó amb el toc més 'Nashville' del disc. Gran part de culpa la tenen aquestes guitarres surenyes'd'en Vidal i els lap steel un altre cop protagonistes. També és una de les més descaradament optimistes, pel què fa al to i el missatge. Parla de sortir el dissabte a la nit i enamorar-se. En fi, qui no ha sortit un dissabte a la nit i s'ha enamorat? Tots vam coincidir que era un dels 'hits' del disc i per això la vam escollir com a un dels dos temes d'avançament.

6. TIME TO GO
Ens agradava molt la idea de progressió amb que ens imaginàvem la cançó. Des d'un començament molt petit i despullat, només amb guitarra i veu, fins a un final més gran i orquestrat, amb cordes i violins. A l'estrofa hi ha un moment que em fa pensar en Moby i els últims compassos del tema em remeten a algun lloc a mig camí entre Sufjan Stevens i la B.S.O. de Superman. M'agrada molt com els diferents elements van apareixent un rera l'altre al llarg de la cançó i també el patró rítmic que es va inventar en Víctor, que li dóna un punt inesperat i misteriós a la vegada.

7. SUMMER PROMOTION
Aqui tenim la cançó mes descaradament power-pop del disc. Una de les coses que em va agradar de gravar amb dos bateries com en Víctor i l'Enric és que podíem discutir els patrons rítmics des de diferents punts de vista, també amb l'ajuda d'en Santi, fins que arribàvem al que ens agradava més per a cada cançó. Trobo que aquest el van clavar i m'agrada molt que ho fessin entre tots tres. Inicialment la cançó no tenia tornada, només les parts A i B, però en Santi va inventar-se una part C que acabaria sent la cirereta del pastís. Allà vam veure clarament que el tema ja era rodó com un donut. Si l'escolteu i penseu amb 'Fountains of Wayne' no passa res, nosaltres ho feiem constantment mentre l'estavem fent.

8. LITTLE GIRL
Una altra cançó tenyida de sonoritats típicament americanes. M'encanta l'orgue d'església que va gravar en Guille i em posa la pell de gallina el puntejat d'en Vidal amb la Rickenbacker de 12 cordes a la tornada. És una cançó que havia tocat durant els últims anys amb el meu anterior projecte, Lazy Juo, i li tenia tant de carinyo que no la volia descartar pel disc. Me n'alegro de no haver-ho fet perquè és de les meves preferides.

9. IN MY DREAMS
És la primera cançó que vam acabar de gravar i té moltes coses especials. D'entrada és la que portava més temps tocant en solitari. Volíem que tingués una base rítmica molt subtil sobre la qual caminéssim les guitarres. M'emocionen els pianos d'en Guille i la delicadesa del solo d'en Vidal al mig del tema, molt en sintonia amb els que fa el seu admirat Nels Cline (guitarra solista de Wilco). Tot el conjunt sona orgànic i es complementa perfectament amb el món oníric de que tracta la cançó.

10. FALL OUT BOY
La tercera i última de les cançons que havia tocat amb anterioritat a Lazy Juo. Hi ha unes mandolines que em remeten automàticament a l' 'Out of Time' de R.E.M. i és una de les cançons més agredolces del disc. La vaig escriure a la mateixa època que 'Little Girl' i en aquell moment estava més que obsessionat amb el 'Cold Roses' d'en Ryan Adams. Va ser molt divertit veure com gravaven el solo de guitarra en Vidal i en Santi, mentre un tocava la guitarra l'altre movia els filtres del pedal per crear aquests efectes 'espacials' tant curiosos. Els orgues també li donen un punt d'espiritualitat al tema que crec que li va molt bé.

11. UP ALL NIGHT
Com a 'Up all Night' vam plantejar la cançó perquè anés de menys a més. Amb els lap steel i els sintes que van entrant i sortint fins a arribar a la tornada, on de cop apareixen tots els instruments que li donen l'embranzida final al tema. Al meu cap m'imaginava la cançó en algun lloc entre Nada Surf i Josh Rouse i trobo que finalment ens hi vam acostar força. Com a nota curiosa, aquest any dos artistes que admiro (The War On Drugs i Beck) han inclòs cançons amb el mateix títol als seus respectius nous treballs discogràfics. Està bé acostar-se una mica als teus referents, encara que sigui per aquí (jejeje).

12. THE BALLAD OF FERMÍ
Quan vam decidir amb en Santi que aniríem a gravar les bateries del disc a Cal Pau vaig parlar amb en Fermín (bateria de Biscuit i propietari dels estudis) i mig seriosament, mig en broma, vam acordar que ell havia de tocar en una de les cançons del disc. La vam desenvolupar tota allà a partir d'una idea que semblava que no acabava d'anar enlloc i al final ens va sortir un final súper èpic, que vam pensar que seria xulo per tancar el disc. No paràvem de fer bromes entre nosaltres, que si els pianos semblen els de 'Imagine' d'en Lennon, que si té una part que sembla 'Champagne Supernova' d'Oasis, que si era un plagi a una de l'Elton John, etc. En Fermí es va posar darrera la bateria i la va destrossar, literalment. Com si no hi hagués demà i l'esperit d'en Keith Moon l'hagués posseït. Encara que el tema no parli directament d'en Fermí, vaig pensar que com a mínim es mereixia una referència en el títol. Creieu-me si us dic que se la va guanyar.