Enric Ansesa

Foto: 

Surtdecasa
Enric Ansesa

Enric Ansesa: "L’art és una de les eines capaces de transformar la societat"

El Bòlit, el Museu d’Art de Girona, la Casa de Cultura i el Museu d’Història de Girona exposen l’obra de l’artista
Mar Molero Dolz
,
16/02/2021
Arts
Malgrat haver fet estades llargues fora, Enric Ansesa (Girona, 1945) sempre ha considerat Girona el seu centre. El seu és un art conceptual, que es caracteritza pel color negre i la repetició, la persistència. Antoni Álvarez de Arana ha comissariat l’exposició de l’obra d’Ansesa a quatre espais de la ciutat: al Bòlit s’hi va poder veure ‘FETS/FACTS’, que va acollir la seva darrera creació; al Museu d’Art hi trobem ‘Camins’, un recorregut per la part més íntima de l’artista i el procés de creació; a la Casa de Cultura, ‘Persistències’, amb les obres de gran format i propostes estètiques que han tingut una continuïtat en la producció de l’artista; i al Museu d’Història, ‘Senyals’, amb el costat més gironí. Hem parlat amb Enric Ansesa a la Casa de Cultura de Girona, envoltats de les obres de gran format.
El negre no s’ha d’entendre com cap negació de color, sinó el contrari, el negre és la font de l’energia

- Què volia dir ser artista i pintar a Girona els anys setanta?
Girona els setanta ja començava a tenir inquietuds, el turisme va portar moltes coses. Ara, la sobre estructura de la ciutat estava bastant allunyada de segons quines coses. Abans de la guerra hi va haver un moviment que la guerra va avortar i la postguerra va ser terrible per a moltíssima gent. Per exemple, la meva generació va empalmar amb gent d’abans de la guerra, bàsicament gent de tendències republicanes, i vam tenir grans intercanvis i grans experiències.

- De fet vau fundar l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona el 1976.
L’Assemblea està de fet encara congelada, no dissolta. Però va tenir un parell d’anys d’activitat tan intensa que encara hi ha coses que funcionen per la inèrcia que allò va generar. Són coses que no són fàcils. Les arts necessiten suports, perquè la gent que exerceix el treball en les arts també ha de menjar i viure, però això generalment està una mica al marge i és molt important que ara, per exemple, els artistes puguin ser autònoms. Això ja és un pas que s’ha guanyat. Però és una lluita que encara no està acabada.

- Com era guanyar-se la vida com a pintor?
Era molt complicat. Històricament els artistes eren gent de famílies més o menys acomodades. Això a poc a poc ha anat canviant i ara és molt diferent. S’ha anat transformant de moltes maneres. El que passa és que la participació dels artistes a la quotidianitat, jo parlaré dels plàstics, encara és complicada. Es fa servir més com a tècnica de domini o d’entreteniment de la joventut que com a pràctica habitual. No és habitual que s’inauguri una cosa on hi hagi peces d’artistes, no és habitual que col·laborin amb artistes, arquitectes, enginyers. L’1% cultural als artistes no els arriba excessivament, i si de cas arriba a uns quants. 

- Si parlem de la seva obra, el primer que li he de preguntar és pel negre.
El negre per a mi és una cosa que vaig trobar en un moment determinat quan m’estava formant. A força de grisejar i d’enfosquir coses em vaig trobar a la vora d’un camp que em va interessar fins que hi vaig entrar plenament. El negre no s’ha d’entendre com cap negació de color, sinó el contrari. El negre és la font de l’energia, del negre surten moltes coses. Per exemple, els negres que jo faig servir són uns negres fets a base de sobreposicions de veladures, molt mats, molt morts que absorbeixen la llum i d’aquesta absorció després generen coses.

- Fa un art reivindicatiu.
De fet, l’obra d’un autor és una mica com encefalogrames del seu pensament. Jo estic atent al que passa al món. Tinc un cert sentit de justícia social i sóc un defensor de les llibertats i això traspua a l’obra.

- És a dir que quan hi ha una cosa que l’incomoda allò apareix.
Sí. Van apareixent moltíssimes coses que de vegades sembla que ni he après, ni n’he tingut cura, ni he fet res, però persisteixen i van sortint. Són com una pluja constant.

 

Enric Ansesa davant d'una de les obres de la mostra 'Persistències'
- Hi ha gent que concep el procés creatiu com un acte molt intuïtiu, deixant-se anar i que surti el que surti i hi ha altra gent que ho treballa com una recerca més científica i metòdica.
Jo crec que se sumen les dues coses. Hi ha una part que per mi, per exemple, és molt sistemàtica. Quan agafo una superfície, la mil·limetro, l’estudio com a superfície. Però a partir d’això moltes vegades també intervé l’atzar o la intuïció que porta a l’atzar. Un autor ha d’estar sempre atent a tot el que li arriba, sigui visual, sensitiu o emocional. 

- Què hi posa, a la seva obra? Una cosa és el que hi pot veure la crítica i l’altra és la que vostè hi posa conscientment.
És el resultat d’un treball que vol expressar sensacions interiors per fets o sensacions que tingui. O de vegades sortides per trobar camins nous. Això és el que passa dintre meu. Jo crec que en una peça l’espectador ha de veure una part d’ell mateix allà reflectida, una part interior que li fa redescobrir aspectes de la seva vida que potser no tenia en compte. Crec que aquesta és una de les funcions de la pintura.

- Per exemple jo, des de la posició d’espectadora, quan miro l’obra hi veig reflectides les meves pors, inquietuds i inseguretats.
Això és una mica el que vol. Però aquestes sensacions i inseguretats que dius que hi veus poden convertir-se en seguretat. Perquè des del coneixement del problema és com se soluciona. L’art és una mica l’hermeneuta que ens ha de portar pels camins d’aquesta gran descoberta que és l’evolució de la història de l’home. Fins i tot si arriba el caos, que també pot ser.

- Quin és el seu estat d’ànim quan pinta?
És el que tinc aquell dia. Puc treballar de moltes maneres, de vegades sense estar físicament treballant estic pensant. Però quan treballo estic destil·lant coses que penso. Des d’una notícia fins a una sensació o una mirada d’una cosa que he vist que m’atrau. Tot això va evolucionant i arriba un moment que forma un corpus que se suma a la sèrie d’inputs que fan que treballis en una cosa determinada.

- A la seva obra són recurrents punts, creus, sutures i també em criden l’atenció les agulles o la cal·ligrafia.
Les agulles són l’evolució dels punts, aquesta sistematització que acaba amb els leds que per si sols ja tenen vida. Quan anàvem a col·legi, fèiem cal·ligrafia i és una cosa que ha donat fluïdesa al meu gest. Si per exemple el meu cap funciona com un encefalograma, la mà i la cal·ligrafia és la broca que descriu les oscil·lacions i explica la història.

- La repetició és un element important i ha dit que treballa molt la superfície.
Insisteixo molt en la superfície perquè sóc persistent i molt metòdic. El meu espai de treball és caòtic, i ho és perquè em produeix la força per concentrar-me. Cada dia intento ordenar una cosa que deixo altre cop desordenada, però el resultat del que jo faig és ordenat.

- En aquesta repetició troba l’ordre?
Sí. La sistematització és una manera que tinc d’expressar una cosa. La insistència sobre una cosa que acaba sent persistència.

 

L'exposició 'Persistències' es pot veure a la Casa de Cultura de Girona
- Com és un dia de l’Enric Ansesa?
Sóc una persona que es lleva aviat, a partir de les sis del dematí. Esmorzo, llegeixo els diaris, entro a les xarxes, faig algun tuit i solc sortir a caminar. Després torno i vaig fent uns preparatius que deuen ser habituals sempre, però mai són sistematitzats igual, que són els que em porten a treballar d’una manera o d’una altra. De vegades escric, llegeixo, pinto. Ara passo molt de temps reorganitzant obres antigues meves que vaig recuperant i restauro.

- Caminar forma part del procés preparatiu també?
Sí. Caminar és reiteratiu, es converteix en una necessitat. Jo em desperto encarcarat i després caminant em vaig agilitzant. Caminar en un espai net i lliure ens mostra uns paisatges que cada dia són diferents. La llum és una màgia. Malgrat que jo faci servir poc la llum, la llum és canviant i una mateixa cosa la llum la canvia i la fa veure diferent cada vegada. I és una cosa que a més a més, com deia el mestre Colomer, és de franc.

- Com entén la seva relació amb la creació artística?
En aquests moments per a mi és una necessitat. I evidentment cada dia també aprenc. Davant dels reptes de fer una obra o de mirar una obra jo crec que s’hi va tocant de peus a terra -si pot ser descalç- i despullat, preparat per rebre el que sigui. I del que es rep després s’acaba elaborant una cosa que es dóna.

- Com ha anat trobant el seu camí?
És com caminar, mai no s’acaba. Com més camines, més lluny és la ratlla. El secret és caminar molt, però mai no arribaràs al final. És un continu. Jo crec que la vida i les opcions que els humans hem donat a la vida són molt interessants. L’aventura de l’home és excepcional. Si deixessin aquesta part acaparadora que generen les violències i els desacords, seria una cosa extraordinària i potser sí que al final aconseguiríem entrar a l’univers, que és pel que estem aquí.

- El 1983 juntament amb Jaume Faixó van dissenyar la gamma cromàtica de les cases de l’Onyar. Hi va haver força crítiques.
Els arquitectes Fuses i Viader van fer el projecte i nosaltres la gamma cromàtica. Hi va haver moltes crítiques i moltes vegades crítiques poc raonades. Jo crec que tot mereix una crítica i un debat, però no es pot dir que no perquè no. Va ser un treball interessant, difícil i dur, però malgrat tot es va continuar, es va fer i va establir i assentar uns precedents.

- S’hi ha sentit reconegut a Girona?
Em sento com sempre m’he sentit: indiferent. No estic massa preocupat per això. No em sento ni atacat ni desitjat. Sóc a Girona perquè m’agrada i hi treballo, però tampoc pretenc cap gran cosa. M’agrada la ciutat i m’agrada que la ciutat millori. I sempre estaré disposat a treballar perquè la ciutat millori, cosa que crec que es fa poc en aquests moments.

- Què hi falta?
Falta pluja d’idees. Estem davant d’una situació molt complicada. La ciutat té massa llums i portes tancades. Molta gent està entrant en crisis econòmiques serioses, això demanaria intervencions profundes. Bàsicament el quid de tot són les idees: calen pluges d’idees. Reivindico que els artistes, el camp de la creativitat, haurien d’entrar en els consells d’administració de les grans empreses.

- Penso en convocatòries puntuals de projectes artístics.
Això són tècniques de control de la joventut. La joventut ha de tenir accés a la formació bona i un dia haurà de poder viure del seu treball. I això es necessita inserir dins el motor que mou l’economia i l’activitat. No pot ser una cosa esporàdica que de tant en tant es treu com un tresor. Ha de ser més quotidià. L’art és una de les eines capaces de transformar la societat.

Exposició 'Camins' d'Enric Ansesa
Del 5 de desembre al 5 d'abril de 2021
Girona
A

També et pot interessar