Georgina Torrado: "A 'Senyora Isabel' volíem fer un homenatge als avis"

El programa 'Senyora Isabel' s'ha preestrenat al Canal 33 i s'emetrà regularment a partir del gener del 2021

Mar Molero Dolz

15/12/2020

Arts

‘Senyora Isabel’ és una sèrie documental de la relació àvia-neta, entre la Isabel i la Georgina, la Gin. Les imatges de l’àvia, sovint enregistrades per la mateixa Gin, desprenen una tendresa i admiració recíproques, d’una a l’altra i l’espectador ho rep com una moixaina. Els poemes d’Isabel Oliva, de 96 anys, fan de fil conductor dels temes dels quals es va parlant. El projecte, que parteix del Treball Final de Grau (TFG) de Georgina Torrado, va ser triat per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per ser emès pel Canal 33, i el primer capítol es va poder veure el passat novembre. Ara, a partir del gener s'emetran la resta de capítols els diumenges per TV3. El programa està dirigit per Xavier Morral, i l’actor Jordi Vilches serà un personatge recurrent al llarg dels capítols, a més d’altres personatges convidats. En parlem amb Georgina Torrado.

En Xavi va pensar que més que un programa de poesia, fos més un programa de la poètica de la vida a través d’una relació àvia i neta

- Teniu una relació molt especial, tu i la teva àvia.
Com de millors amigues. Jo era molt enamorada de la meva àvia des de petita. Sempre ha viscut sota casa meva i quan tornava del col·le me n’anava a casa seva i em donava libres. És poeta i anava a conferències, recitals de poesia, i jo com que n’era molt fan em duia a tot arreu. I ja des de petita vaig començar a construir aquesta relació amb la meva àvia. Ella és superartista: escriu poesia, toca el piano, pinta... Això m’ho ha transmès a mi.

- Com és que decideixes parlar de la teva àvia al TFG?
Des que vaig començar a estudiar Comunicació que tenia clar que el treball el faria sobre la meva àvia. És una persona que l’he d’explotar d’alguna manera. És gran i té molt a dir. Tot el que sigui la meva àvia sempre m’ha flipat molt. Té unes llibretes de jove i és molt fort com escriu, tot el que pensa, les reflexions que fa... Llavors quan la veus és una senyora que fa molta gràcia. Però és molt autoreflexiva i intel·ligent.

Fotograma de 'Senyora Isabel'

- I dius que abans de començar el treball ja la gravaves?
Quan vaig començar a fer el TFG ja feia anys que gravava la meva àvia, per exemple al primer capítol hi ha imatges de quan jo era d’Erasmus a Praga. Sempre l’havia gravat molt. Era molt famosa al meu Instagram. Amb el TFG vaig agafar tots els vídeos que tenia, vaig fer un muntatge, hi vaig posar una música. Quan ho vaig ensenyar a en Xavi Morral, el meu tutor, va dir que havíem de fer alguna cosa. Ell havia fet programes culturals i ens vam començar a inventar un format. A més, el TFG tractava de com fer un programa de televisió i com fer que el passessin per la tele. Però vam veure que sent una productora petita era impossible. I va ser quan ens vam presentar a la convocatòria de la CCMA. Jo necessitava que em diguessin que ‘Senyora Isabel’ es feia. Jo hi creia molt.

- Tu ja tenies en ment que això es podia passar per la tele.
Quan vam fer el pitch em van dir si ho tenia clar. Ells ho veien complicat, pel tema de l’edat de la meva àvia. Però jo els vaig dir que era un programa que s’adaptava a ella. I és una de les coses bones d’aquest programa: tot s’ha adaptat a ella. Tot el que gravo jo va molt en el seu ritme.

- És a través del seu discurs que articuleu el capítol.
Sí, és totalment així. Moltes vegades no hi ha guió. Sinó que arribo a casa l’àvia i em diu “estava fent croquetes”. Doncs vinga, fem croquetes. I la gravo. I de sobte comença a explicar una anècdota sobre un gat. I diu “li escriuré un poema”.

- I al primer capítol, a partir d’aquest poema del gat, fa la relació amb el gos i després amb el pare.
És un format una mica estrany, perquè com que no té presentador, havíem de trobar algú que narrés. Però llavors vam veure que no, que la Isabel ja anava introduint temes i ja feia una mica de narradora. Tots ens anem introduint a tots: jo la introdueixo a ella, ella introdueix el tema del pare, jo me’n vaig a buscar algú que parli del pare, en Xavi introdueix en Vilches... Al final vam veure que no necessitàvem presentador. I no és el típic programa, és una narració més cinematogràfica.

- Per mi és un concepte nou. No acaba de ser una sèrie, però tampoc acaba de ser un programa.
Sí, és curiós, perquè tinc amics que m’han dit “està molt bé el documental”, d’altres s’hi han referit com a sèrie, d’altres com a reportatge.

- M’ha captivat el tacte, el respecte i la sensibilitat que desprèn. L’escena en què el gat esgarrapa la Isabel, i tu li agafes la mà i li dius “a veure, que et curo”, amb aquell gest tan delicat. No tothom té aquesta relació amb una persona i a més a més ha de ser de veritat per plasmar-ho amb la càmera.
La relació que tinc amb la meva àvia no és la mateixa que tinc amb l’altra meva àvia. És una relació d’amistat, de molt de carinyo, respecte. Ella m’ha ensenyat moltes coses i li tinc admiració i crec que es nota molt. I al mateix temps ella també té admiració cap a mi. És molt protectora amb mi i pateix si em passa alguna cosa.

- Per exemple, quan t’acomiaden de la feina.
Sí, ho viu tot molt amb mi. Tenim molta connexió.

- La poesia i el fet que ella sigui poeta serveix per lligar-ho tot?
Vam plantejar la sèrie com si fos el cuines de la poesia. Primer de tot hi ha un detonant que fa que la meva àvia tingui una idea per començar a escriure un poema, que és el gat que s’ha posat malalt i em recorda el gos que es va morir i això em porta al pare. Vam plantejar que fos com la cuina, per tant sempre començarem veient com la Isabel comença a fer el poema, però mai serà el definitiu, perquè es tracta d’anar pas per pas, amb la recepta del poema. Volíem fer al mateix temps un programa divulgatiu de poetes catalans. Tant a la Isabel com a Papasseit se’ls va morir el pare, doncs aprofitem per parlar del poeta. Parlarem d’uns quants poetes al llarg de la sèrie.

- Com vau passar de les imatges de la teva àvia a la idea del programa?
Se’ns en va anar l’olla. En Xavi va pensar que més que un programa de poesia, fos més un programa de la poètica de la vida a través d’una relació àvia i neta. La protagonista no és l’àvia o la neta, sinó la relació. I ell em va dir que jo també havia de sortir, en veure la relació que teníem. Vaig anar fent proves, a veure què quedava bé i què no. Fa dos anys que l’estem gravant.

- Es nota que està molt treballat, que s’ha anat fent. Que no s’ha escrit una cosa i després s’ha gravat.
Totalment. Va ser anar fent. I per això ara encara estem fent els altres capítols. Quan estem muntant de sobte veiem que falta que la Isabel em digui això, o que hi surti això altre. No hi ha massa un guió establert.

- Se sent còmoda ella amb el fet que la gravin?
Sí. Suposo que també és perquè soc jo. Jo sempre l’he gravat, i com que la gravo jo sempre està molt natural. Fins i tot és ella que em diu que vol que la gravi amb la màquina de cosir, per exemple.

- T’havíem vist com a guionista del curtmetratge ‘Negre de merda’ i aquí a més del guió també et veiem com a càmera.
Jo mai m’he vist com a càmera. De vídeo no havia tocat massa res. I quan en Xavi em va dir que aquest programa el gravaria tot jo, vaig pensar que estaven bojos. Perquè jo no sé res tècnicament. Em van deixar una càmera i un objectiu i ara no soc pas una experta però n’he après.

Fotograma de 'Senyora Isabel'

- Però també és la gràcia.
Sí, crec que és l’estil. Una cosa molt casolana. Hi ha moments que la càmera potser està gravant el terra i està desenfocat, però ho aguantem perquè en aquell moment la meva àvia està dient una cosa que fa molta gràcia i val la pena que se senti.

- Les coses que agraden no són necessàriament les coses més perfectes. De fet, estem veient com últimament surten projectes que simulen les gravacions casolanes.
De fet, quan vaig començar a rodar sense saber que seria un programa, tenia un estil molt loco. La meva àvia estava parlant i potser jo li enfocava les mans. I l’altre dia em van dir que havia de recuperar la càmera loca de la Gin del principi. Ara ja tinc més el pensament que això és per la tele i estic més estàtica. I és veritat, al principi quan gravava anava a buscar més el contingut i la veritat i ara penso més que quedi maco, que la gent no pensi que no sé fer anar la càmera.

- Heu arribat a veure el primer capítol juntes, tu i la Isabel?
El dia de l’estrena no. Però abans sí. Al capítol 5 anem a Sant Antoni de Calonge i vaig gravar-hi coses i a la nit l’hi vaig posar perquè el veiés. Però ella no va entendre res. Ho va criticar tot. Res li semblava bé. I vaig tenir por d’estar veient l’estrena amb ella i que em digués coses, ja prou nerviosa estava jo. Però després quan va acabar el capítol em va trucar molt contenta i em va dir que ara ho entenia tot i que li havia agradat molt. Crec que va ser amb el fet de veure anuncis i el logo de TV3, que va ser conscient que allò ja no es tractava d’un treball de classe.

- A mi ‘Senyora Isabel’ m’ha fet pensar molt en les meves àvies.
Hi ha molta gent amb qui simplement ens saludem pel carrer, que m’ha escrit dient que els ha agradat molt i que han connectat molt amb els seus avis o que els han vingut ganes d’abraçar la seva àvia, o de fer-li moltes preguntes. Jo crec que era el que buscàvem. Una mena d’homenatge als avis. Els avis tenen més naturalitat. A la meva àvia li noto: “jo tinc 95 anys i a mi què m’has de dir”. No tenen tantes històries al cap. Aquesta naturalitat de dir el que vols, que és ser molt gran i ser petita alhora. Perquè els nens també diuen el que pensen.