Anna Zaera
,
15/04/2019
Llibres

Anna Fernández: "Aquest poemari neix de l'acceptació de la meva pròpia cova i de la cova dels altres"

La terrassenca publica el seu primer poemari, 'Cova'
Anna Fernández

Foto: 

Cedida
Anna Fernández
De la cova fosca i humida n'han sortit uns versos que són el debut d'Anna Fernández (Terrassa, 1986). Llicenciada en Història de l'Art, diu que els seus poemes tenen un traç breu i els contorns ben definits, com si fossin una obra pictòrica que ha de cabre en un marc concret sense sobrepassar-lo. Trenta poemes dividits en dos grans blocs, la part còncava i convexa, un altre cop la forma dibuixada pren protagonisme en aquesta cova que podria tenir la forma d'una muntanyeta o d'un pou. Hem parlat amb ella.
"Me'n vaig adonar que era un conte i que hi havia una mirada des de dins i una des de fora, una part còncava i l'altra convexa"

- "Crear no era qüestió de temps, només pura climatologia"? D'on surt 'Cova'?
Tot comença d'un procés personal, d'una situació concreta de dol. Però això va ser el començament, perquè un cop estava escrivint vaig veure que d'aquesta cova sortien més coses. Així que 'Cova' anava de moltes més coses de les que jo creia. Podríem dir que la cova ha anat canviant mentre la feia.

- Què diries que n'ha sortit d'aquesta cova?
Un poemari que m'ha ajudat molt a saber escriure, perquè jo vinc d'Història de l'Art, i no tinc un coneixement literari molt extens. Vaig començar a escriure a raig, perquè m'agradava i creia que no se'm donava malament, però ho feia de manera molt intuïtiva. Aquest poemari m'ha servit per aprendre una certa metodologia.

- I simbòlicament?
Doncs encara que pugui semblar un tòpic, m'ha servit per conèixer-me més a mi mateixa i adonar-me'n de moltes coses. També m'ha fet conscient que ho podia fer, que hi havia potencial en la meva escriptura i que he de continuar escrivint.

- El poemari està dividit en dues parts, la part còncava i la convexa. Per què?
El tema de l'agrupació dels poemes també té un sentit. Havia escrit molts poemes, sense ordre, però, a poc a poc, vaig adonar-me'n que aquesta cova tenia vida pròpia i tenia un sentit molt concret. Vaig començar a veure on havia de començar i on havia d'acabar. Me'n vaig adonar que era un conte i que hi havia una mirada des de dins i una des de fora, una part còncava i l'altra convexa. Podríem dir que és un estar-se dins de la cova per emprendre el camí de sortida. Però no és un procés cronològic exactament, més aviat és una mirada. Tot i aquesta diferenciació, això no vol dir que quan estic dins no pugui veure el de fora i a la inversa.

- Com són aquestes mirades que observen des de dins o des de fora?
Vull dir que no vaig escriure'n abans uns, i després els altres. En aquest procés que ha durat uns tres anys, la meva manera de pensar i els meus sentiments han anat evolucionant, però s'han intercalat en tot moment les dues mirades. Els de la part còncava són més durs, és on hi ha més retret i més dolor. En els de la convexa hi ha una espècie de reconciliació amb mi mateixa i amb els altres.

- "No et moguis més, desenterra, purga la gruta, excava't". Els poemes tenen una barreja d'erotisme i ràbia. Veus que hi ha relació entre aquestes dues emocions?
Potser la meva ràbia o aquest dolor venia per una mancança molt física, des d'una llacuna sexual fins a una altra de maternal. A mesura que va avançant el poemari jo me n'adonava que no tenia tanta raó, sinó que la cova em feia adonar-me'n que no havia d'estar tan enfadada i que podia veure-ho d'altres perspectives. Hi ha erotisme, hi ha ràbia, i també volia que hi hagués molta tendresa al final.


Imatge del poemari amb els versos d'Anna Fernández i les il·lustracions de Judith con H.

- La tendresa l'associes a aquesta acceptació que marca el final del procés?
Sí, aquest poemari neix de l'acceptació de la meva pròpia cova i de la cova dels altres. Hi ha més d'un receptor a 'Cova' però bàsicament n'hi ha un. Crec que és la reconciliació amb la persona o amb les persones a les quals van dirigits aquests poemes.

- Insisteixes en aquest curar i ser curats en els teus versos...
Com diu la Pizarnik, "escribir un poema es reparar la herida fundamental, la desgarradura. Porque todos estamos heridos". I amb 'Cova' per mi ha estat així, no sé si més endavant escriuré per altres motius, però aquest cop necessitava reconciliar-me d'alguna manera.

- Els poemes estan acompanyats de dibuixos. Com va ser aquest procés de treballar amb la il·lustradora Judith con H?
Quan tenia el primer esborrany, li vaig passar a la Judith i ella em va passar un dibuix. Jo no li vaig passar amb aquesta intenció, perquè sóc de les que penso que no fa falta que un poemari s'edulcori o necessiti dibuixos per explicar-se millor. Però em va enviar un dibuix i em va agradar, i vam seguir amb aquest intercanvi. Ha estat un procés molt paral·lel. Ara no sé imaginar-me el poemari sense els seus dibuixos.

- I quin era aquest primer dibuix que et va enviar?
El primer va ser el de l'olivera, el que li surten les fulles pels fulls. Em va impactar molt.

- En el pròleg, Toritaka Tokumei fa una crítica de l'esnobisme literari. Compartiu aquesta visió del món de la literatura?
Jo vaig treballar sola dos anys, però ell, que és professor de l'escola d'escriptura Bloom, em va ajudar a polir i a revisar. Em va veure entrevistant a la Mireia Calafell a Terrassa i parlàvem que hi ha maneres de presentar escriptors molt elitistes, com si a la poesia s'hagués d'arribar fent un cert treball, com si certes persones hi poguessin arribar i d'altres no. Òbviament si llegeixes poesia voldràs llegir-ne més, però també una persona que no en tingui ni idea, si llegeix 'Cova', no necessàriament ha de fer-ne una lectura errònia. Les mirades més pures o innocents també han de ser valorades. I sí, ell i jo coincidim en que cal trencar aquesta distància o aquestes normes que exclouen.

- També escrius articles en el teu blog, i ja s'intuïa en els textos una veu molt poètica. Et veus també fent incursions en altres gèneres?
Sí, exacte, és una prosa molt lírica. Sempre m'ha costat molt sortir de la subjectivitat a l'hora d'escriure. Sí que és cert que m'agradaria seguir publicant articles o fent una recopilació, però no sé si m'atreviria a fer una narració llarga, perquè tinc una imatge molt pictòrica de la idea i quan penso que ja he aconseguit dibuixar-la amb paraules em costa molt seguir. De fet, pensava en la Sònia Moll, que ha acabat publicant un recull dels seus articles a la Directa a 'Beneïda sigui la serp'. Em sento identificada amb aquest estil.

- Si sortim de 'Cova', els teus textos tenen també una sensibilitat pel context social, per les dones, per la comunitat...
Sí que tinc aquest vessant molt tel·lúric, en els meus textos sempre hi ha moltes sensacions personals. M'agrada reflexionar sobre coses molt universals, sobretot l'amor, la comunitat, el teixit, la tribu, com ens relacionem amb el nostre cos. Són els temes que més m'agraden i que, efectivament, també són polítics.

- Després de 'Cova', tens ganes de seguir estirant el fil? Han de sortir més coses de la cova?
Ara que estic en un moment tranquil i de molta satisfacció personal, de vegades penso "a veure si em passa alguna cosa perquè sinó, no tinc xixa". Però he de sortir d'aquí, perquè sinó només podem ser creatius estant malament. A escriure no només se n'aprèn escrivint o llegint, també se n'aprèn posant-s'hi cada dia. Molta gent em pregunta "I ara què?" Però sentiu, que acaba de sortir! No fa ni quatre dies que tinc el llibre a les mans.

També et pot interessar