Mar Molero Dolz
,
06/02/2020
Arts

Mar Serinyà: "El que passa per la meva pell es converteix en coneixement"

Els alumnes de la Universitat de Girona comissarien l’exposició de l’artista
Mar Serinyà

Foto: 

Cedida
Mar Serinyà
‘Eurítmies. Del traç a l’espai’ és el títol de l’exposició de Mar Serinyà que es podrà veure a la Sala d’Exposicions del Centre Cultural La Mercè (Girona) fins el 13 de març. Serinyà centra la seva creació en intentar entendre-la i poder explicar el que està fent. Ens trobem davant un espai on es recullen obres des del 2010 que formen part del Treball Final de Màster de l’artista, fins a altres peces d’aquest darrer any, en suports diversos. L’exposició ha estat comissariada pels alumnes d’Història de l’Art de la Universitat de Girona, que s’han encarregat de triar, disposar i muntar el projecte expositiu. Hem parlat amb Mar Serinyà sobre el procés de creació.
"Temps enrere vaig treballar per anul·lar el cap i que no influís, perquè quan vaig fer els ‘Impulsos’, tot allò que sortia ho jutjava. Actualment la ment ja no em jutja, i per tant hi pot entrar"

- El DIEC defineix eurítmia com a "disposició harmoniosa de les línies, dels sons, dels moviments". Moure’s amb harmonia, podríem dir. Com entens la creació artística?
Per mi cada peça que faig és com una harmonització. Hi ha alguna cosa que s’ha de solucionar i em poso allà per solucionar-ho. Tot el que faig són eurítmies, i ho vaig treballar a la meva tesi doctoral ‘Eurítmies del traç’. Feien servir aquest terme els euritmistes que vénen de la branca de l’antroposofia. L’euritmista fa visible el so de la paraula quan és pronunciada. I quan jo em poso a treballar faig visible el que no puc dir amb paraules i ho dic amb el que tinc al meu voltant, ja sigui el moviment o el cos. Sempre hi ha una voluntat d’harmonitzar. Però no és el mateix si treballo amb cretes a terra, que si treballo amb aigua, tal com es pot veure a l’exposició. Cada cosa generarà un diàleg diferent. Però al final tot són diàlegs.

- La teva recerca busca desgranar el procés creatiu. Què entra en la creació?
Tot. Hi entra tot el que puc ser conscient de tenir en compte. Primer de tot, faig un treball d’introspecció. El meu cos, com estic, en quin moment em trobo, què necessito dir, què necessito treballar. L’espai també és molt important, la història del lloc, què hi ha passat o quins usos té. El material que utilitzaré, quin és el més adequat per poder dialogar amb allò, per exemple abans eren més cretes, ara és més el cos. La roba també és molt important. No és el mateix anar de color negre, que anar de blanc, anar informal que no anar-hi. O la càmera, des d’on grava. Si hi ha gent o si estic sola, perquè la gent dona molta informació. El que està passant al món en aquest moment, que malgrat que potser no es veu a la peça, està latent. Tot influeix. Segurament hi ha més coses de les quals no en sóc conscient.

- Què sents quan hi ets? Quan estàs en ple procés creatiu.
Estic allà. Hi ha molta permeabilitat però a la vegada estic per allò. De vegades em diuen que no em reconeixen quan estic treballant. Però precisament és quan més em sento jo. I és perquè estic totalment per allò que he de fer.

- Quan connectes amb aquell espai i moment, què et passa pel cap?
Passen moltes coses. Més que sentir, sóc, estic. Estic pel que he d’estar. En el moment de preparar-me sí que estic pensant, elucubrant, miro, relaciono. Però un cop entro allà és com un treball de supervivència. Estàs pel que has d’estar. Jo he de solucionar allò. Pot ser que faci una acció i que en aquell moment no hagi concebut que passi un ocell. Però passa un ocell i en aquell moment aquell ocell té sentit i s’integra, forma part de l’obra. Però si no passa, no passa. Tot el que he estudiat i he fet se’n va i ara estic aquí. I estic amb el que està passant aquí. Hi ha processos que són més mentals i hi ha moments que són més intuïtius. Jo sento que el meu cos vol anar cap allà i el segueixo. Tinc ganes d’anar cap allà, doncs el meu cos se’n va cap allà. I per exemple, passa l’ocell i el gest de mirar-lo també entra a l’obra. A vegades l’ocell pot passar i jo ni veure’l perquè estic en una altra història.

- És un procés intuïtiu?
És intuïtiu però actualment també hi deixo entrar la ment. Temps enrere vaig treballar per anul·lar el cap i que no influís, perquè abans que fes la seria impulsos, tot ho jutjava. Actualment la ment ja no em jutja, i per tant, hi pot entrar. Però abans no volia, era molt més intuïtiu tot.

- A la tesi dius que “la pràctica creativa és un camí de coneixement”.
Per a mi és una eina de coneixement bàsica que hauríem de fer tots. Jo crec que la pràctica creativa em fa descobrir-me, em col·loca en moltes situacions, em fa analitzar i mirar moltes coses. I després de cada experiència hi ha un procés de transformació, jo em transformo i per tant és un coneixement viu, experimental, encarnat.

- Parteixes de vivències i sentiments personals?
Sempre em situo on sóc ara jo. En quin moment estic, què necessito treballar. Parteixo de mi perquè treballo amb mi. L’únic que et puc dir de veritat és el que passa per la meva pell. I per a mi això és coneixement, des de la meva vivència. El que jo conec, el que jo sento i el que passa a través de mi, què filtro i de la manera que ho filtro.

- Fa por, deixar-se anar?
Deixar-se anar és la gran clau. Has d’estar molt segur per deixar-te anar. No és fàcil. Jo ho vaig fent cada dia una mica més. Per deixar-me anar jo al principi treballava tancada en una  habitació sola. Per les performances amb gent has d’estar més forta. Jo quan vaig amb gent procuro haver descansat molt i haver-me treballat molt perquè la mirada de l’altre afecta molt. Obrir-te a una mirada jutjadora costa. Has d’estar o bé molt segura o bé t’has de fer una mica de barrera i controlar una mica si aquell dia no estàs prou forta. Procuro triar molt bé els projectes, afinar una mica, trobar llocs on em cuidin i on hi ha un acompanyament. Em preparo molt perquè sigui un lloc on jo em pugui obrir bé, amb tranquil·litat, perquè t’has d’obrir en un lloc on estiguis segura. Si estàs més forta pots abastar més o llocs més complicats. Jo he passat èpoques de més obertura i ara torno a tenir una època de recolliment.

- Com et prepares?
De moltes maneres. Jo vinc de la gimnàstica i de la música. Amb la música saps que abans de cantar has d’escalfar la veu i amb gimnàstica també, has d’escalfar el cos. Aquesta idea de preparació, com que vinc de llocs on m’he hagut de preparar molt, la tinc molt present. En les arts plàstiques, sembla que en un artista li baixi la inspiració i ja està, però no, t’has de preparar. Jo em preparava com si anés a cantar o a fer gimnàstica. Actualment potser les meves preparacions ja no són de gimnàstica, sinó que poden ser pelar patates o meditar. Per exemple, per la peça ‘forat JARDÍ’, que es va fer a La Mercè el dia 3 de febrer, vam decidir que en Pep faria un forat i que jo estaria asseguda a l’arbre. Quan vaig decidir que la meva acció seria la no-acció i estaria moltes hores asseguda sense fer res —i no fer res és molt dur— vaig fer petites preparacions per poder arribar a aguantar vàries hores sense fer res.

- Solen ser de cares endins o també pots fer coses per desconnectar?
És que a mi m’agrada connectar. També podria ser una preparació passar de tot, però les meves sempre són cap a l’interior. Em preparo jo perquè al final jugo amb la meva energia i si jo tinc molta energia podré abastar més coses. Llavors acabo la peça quan ja he dit tot el que havia de dir. Perquè continuar és repetir i no m’agrada. Intento no repetir mai cap peça. M’agraden els reptes.


Exposició al Centre Cultural La Mercè

- En quin moment t’interesses per l’eurítmia?
Jo no sabia què era. Les eurítmies que es veuen a l’exposició són el meu Treball Final de Màster, i quan ho va veure el meu professor em va dir que estava fent eurítmia. I aquí comença la meva tesi doctoral. Entendre l’eurítmia. Què fem els artistes quan ens posem a crear. O entendre la meva pràctica. És un treball de molta afinació, passen moltes coses, és un treball de molta consciència i també d’inconsciència. Penso que els artistes hem de saber explicar una mica el que fem perquè si no no ens prenen seriosament. És un treball molt seriós i alhora molt viu i juganer. Vaig decidir que volia saber explicar què feia perquè em costava molt parlar. Per això faig la tesi, on intento esbrinar què faig i tot això esdevé eina de coneixement.

- No és fàcil connectar amb un mateix o amb el voltant. No sempre hi ha una bona connexió. T’ha passat?
A vegades hi ha moments que no hi ets, o que te n’has anat. I saps molt bé en quin moment no hi has estat. En el meu cas intento no enganyar-me i no enganyar-te. Quan no sóc sincera, en sóc conscient. O ho intento. Unes hores o dies abans de fer una intervenció t’agafen tots els mals i et dius “per què t’hi has embolicat, si sóc vergonyosa”. Tot al principi és una bomba atòmica, el caos. I un cop et col·loques allà enmig dius “vinga, fem el que hem de fer”. No acostumo a fallar.

- Quan falles, forma part d’aquella creació? O seria un intent fallit?
Si jo no estic present en una acció i desconnecto, temps enrere hagués dit “no hi he sigut”. En canvi ara penso “potser no havies de ser-hi”. I és que a vegades no hi has de ser. Intento no jutjar mai el que faig. Un cop acabo les coses estic dos dies molt alterada perquè ho miro, ho analitzo i és un moment en què també hi ha un creixement. I puc veure on m’he despistat i on se me n’ha anat l’energia. En una acció que vaig fer no vaig tenir temps de preparar res i vaig sentir que se m’escapava l’energia per tots els llocs. I vaig decidir fer menys accions i que hi ha uns dies sagrats que has d’estar mimant-te, cuidant-te i fent el que has de fer, perquè sinó no pots defensar energèticament la peça.

- T’expresses amb tot el teu cos. T’has de conèixer molt bé.
El cos sorprèn. Jo m’he trobat en accions de fer coses que jo no hagués fet, però en aquell moment sento que toca fer allò i ho faig. Els humans som brutals. Però també sé les meves limitacions.

- Venir del món de la veu i la gimnàstica influeix?
Tot hi influeix. Fa que no tingui por al meu cos. M’he relacionat amb el meu cos. I encara m’hi podria relacionar més. Però a tots els nivells. No només físics. Intento anar desbloquejant coses perquè tot circuli millor.

- A l’hora de crear, tens una pulsió i després crees? O t’hi poses i llavors busques la pulsió?
És complex. Quan jo vaig començar volia saber què explicava el meu moviment. Meditava davant del paper molta estona per escoltar. Tot era en silenci i jo sola. Després, un cop va rodat apareixen altres coses, com per exemple l’acció a ARBAR, a Port de la Selva. Vaig veure que era un lloc on em cuidarien i que podria créixer. Vaig a l’espai que m’ofereixen, m’ho expliquen, m’ho miro i escolto què vol fer el meu cos quan es troba allà. Després penso que hi pot aparèixer un color, i penso en el groc o el vermell. I ha de ser el groc perquè veus que amb la terra hi funciona el groc, que li donarà força i vida. Quan vaig començar els impulsos eren com un gest, en canvi el que hi ha a la part final de l’exposició és més elaborat. No deixa de ser el mateix però amb més estímuls.

- El comissariat de l’exposició l’han dut a terme alumnes d’Història de l’Art de la Universitat de Girona.
Jo em vaig deixar fer. Ho han triat tot ells. Els va interessar la meva història lineal, hi ha obres del principi i també del final. Volien parlar dels cicles. Tenia ganes de treballar amb ells, perquè jo ja em conec però volia veure què m’aportaven i quina podia ser la seva mirada.

Exposició, Eurítmies, Del traç a l’espai, Mar Serinyà Gou
Del 30 de gener al 23 de març
Girona

Més informació: 

També et pot interessar