Jump to navigation
- Què volies ser de petita?Sempre he volgut ser dissenyadora. I això que a casa, estrictament, a mi mai m’havien ensenyat a fer ganxet o brodar. De petita dibuixava en maniquins les meves faldilles, els meus vestits, ets. Però aquesta era una d’aquelles dedicacions típiques de la canalla que mai saps si es realitzaran (com qui vol ser astronauta!). La meva altra gran passió són els cotxes i el món del motor i, en el moment de formar-me, vaig decantar-me per aquesta darrera opció. Vaig fer el batxillerat tecnològic i vaig cursar el primer any d’Enginyeria Mecànica a Lleida. Però, durant aquesta etapa, no em sentia prou còmoda i realitzada, i no deixava de moure’s al meu cap la idea de marxar a Barcelona a fer disseny.
- Va ser així com vas fer l’aposta definitiva pel món de la moda?Exacte! D’entrada va suposar un drama absolut a casa (riures)! Ja que no era el mateix dir que "la meva filla estudia per ser una enginyera", que sembla una professió de pes i de prestigi social, que "estudia per ser dissenyadora", que és potser una dedicació més abstracta i que no saps molts bé de què viuràs. Però un cop vaig començar, i van veure que m’encantava, que se’m donava bé i que podia anar avançant, es va anar paint el canvi. Amb el disseny se’m va obrir un món desconegut davant meu, una alternativa que m’encantava i on em sentia genial. I així vaig fer tres anys de disseny i un any i mig de patronatge.
- I per què et decantes pels vestits de núvia?Doncs ho faig fer precisament en aquesta etapa, quan feia pràctiques. En aquell moment em vaig adonar que treballar en una empresa multinacional Fast Fashion (del tipus Inditex) era molt monòton i no deixava lloc a la creativitat ni a la imaginació. I a mi el que m’encantava era el procés de parir un disseny des del patró. Llavors vaig veure clar que el meu lloc era una feina on es treballés d’una manera molt més artesanal, potser en una empresa familiar o en una marca molt d’alt standing, o apostar pel meu propi projecte. A Barcelona vaig treballar en un taller de vestits de núvia, i em va agradar molt perquè podia tractar amb teixits molt més nobles i de qualitat, personalitzar molt més cada peça, ser imaginativa, etc., i, a banda, amb aquesta feina em vinculava a un procés molt emocionant com és formar part del dia de la boda d'algú.
- El 2014 decideixes fer un pas endavant i obrir el teu propi Atelier, al centre de Tàrrega.Doncs sí! A Barcelona hi estava bé però és una ciutat que se’t menja i és molt cara per viure. I vaig decidir tornar a casa i engegar el projecte que sempre havia imaginat. Vaig preferir fer l’arrencada prop de casa perquè si queia, almenys, la caiguda no seria tan dura (riures). Aquí els lloguers són més assequibles, tens molts contactes, i el boca a boca, i les xarxes socials, fan que la gent et conegui i vingui. Amb l'Atelier aprenc dia a dia, ja que tota la feina la faig sola, des de la part maca i creativa del disseny, com la comunicació i la més grisa de paperassa, tracte amb els proveïdors, etc. Per això, tinc la sensació d’estar aquí des de fa mitja vida (riures)!
- Suposo que és complicat realitzar un vestit de núvia, no només a nivell de confecció, sinó pel fet d’encertar el que realment vol la núvia, i el que més li escau.Sí! És un món complex però molt agraït, que hi aboques molt de tu i molt de la persona que vesteixes. El dia de la boda és un moment que hi ha molta pressió social, i hi ha núvies que vénen súper nervioses al taller. Has d'aprendre a tranquil·litzar-les, a escoltar molt bé quines idees tenen i assessorar-les tan bé com es pugui perquè se sentin 100% elles i el vestit els hi escaigui perfectament. L’important és que la núvia marxi súper contenta d’aquí perquè, fent el seu vestit, es crea un lligam molt especial amb cadascuna d’elles. No et veus un dia només! No compres un vestit per anar a una boda, pagues i marxes! No! A l’Atelier ens veiem diverses vegades, amb família o amb amigues, i acabes entrant en l’entorn més íntim de cadascuna d’elles. La satisfacció de veure una núvia que marxa feliç, i 100% ella amb el seu vestit, no es paga amb diners.
- Amb gairebé quatre anys en el món nupcial, suposo que has rebut peticions de tots els colors i gustos. Què és el més sorprenent que t’han demanat confeccionar?Doncs de les peticions més diferents que m’han demanat recordo el vestit d’una noia que havia viatjat molt per Àfrica i volia que la part de la cotilla del vestit fos el mapa mundi, i que el continent africà reposés sobre el seu cor. Era la germana de nuvi! I vam fer un vestit súper original que estava ple de significat per ella! També recordo els vestits de dues núvies que volien ficar colors als vestits i també volien que aquests es poguessin desmuntar. La gràcia de poder-se fer cadascuna el vestit completament al seu gust és que hi pots ficar mà fins baix de tot. Realment jo dissenyo la meitat de cada model, i l’altra part la fa la persona que el vesteix.
- El dibuix del disseny, el patronatge, el tallat,... amb quin moment et quedes?Ara tots els dissenyadors i dissenyadores em pelaran, perquè és estrany que això ho digui una dissenyadora (riures)! Però en el moment que em sento més lliure és durant el patronatge. Potser és el vessant més tècnic, el menys visual, però és el que realment fa tocar de peus a terra i és on veus si ets capaç o no de materialitzar una creació. Sense patronatge ja pots ser el súper dissenyador de l’any que no sortirà el vestit. I és en aquest punt on en moltes empreses grans hi ha conflicte, perquè els dissenys no sempre es dibuixen pensant en l’elaboració del patró. El patronatge és el més difícil en el disseny de moda; és com els plànols d’un edifici, sense ell és impossible l’acabat perfecte de les peces.
- Has tingut entre mans moltíssims vestits de núvia. Com seria (o serà) el teu?Pregunta difícil! Amb depèn de quin vestit dels que he fet, dius “Ostres, potser m’hi veuria amb un així”. Però són tants, que seria molt difícil escollir. De totes maneres, sí que hi ha coses que m'encanten i que hi serien presents al meu vestit, com ara les mànigues llargues, que estilitzen i són molt suggerents. També m’agraden molt els vestits femenins, que explotin la sensualitat de la dona. No escolliria grans volums, sinó un vestit escotat, que deixi veure el cos, que es marqui, amb teixits suaus, tous i de molta caiguda.
- De blanc?Diguem tradicional si vols (riures), però sí! M’agrada el color xampany, el crema,... trobo que el dia d'una boda és una jornada molt sentida per lluir aquests tons. I no per un significat religiós, sinó perquè són tonalitats que llueixen moltíssim, que gairebé no les portem mai i que amb ells s’identifica molt clarament qui és la núvia. En general, la gent continua apostant molt pel blanc; fa molt de núvia. Potser és l’únic aspecte que seguiria del típic classicisme nupcial (riures)!
- Una núvia mai s’ha vist vestida de blanc (a banda de qui hagi fet la comunió) i de vegades ha de ‘lluitar’ amb complexos, o amb el fet de no voler-se veure disfressada de merengue...Crec que una núvia no ha de dissimular el cos que té, no ha de tapar-lo ni amagar-lo, sinó vestir-lo sense complexos perquè es llueixi el màxim possible. Amb el seu vestit, una núvia s’ha de veure plenament ella! Si una és súper atrevida al carrer, per què ha de vestir amb coll alt el dia de la seva boda? Una núvia, tot i l’engalonament de l’ocasió, s’ha de reconèixer el dia de la seva boda. En el món de les núvies hi ha límits, és cert, però molt subtils, perquè l’important és ressaltar la personalitat de cadascuna d’elles. No hi ha un model rígid de núvia correcta.
- Es valora realment la feina artesanal en aquest sector tan especial?Crec que l’artesania en general no està gaire valorada, perquè tenim un mercat molt bèstia al cantó que ens fa impossible competir. Si l’única condició d’algú és el preu, en comprar a una botiga d’artesania, val més que no entri, perquè un artesà no pot competir amb els preus del Sr. Zara. Amb les seves peces podràs anar moníssima igual, i el vestit complirà la seva funció, però si, en canvi, apostes per l’artesania, fiques en alça altres factors. Són productes diferents. La gent que fem productes a mà, que comprem els metros justos només per un disseny, que apostem per la qualitat, que comprem a proveïdors de proximitat, fem altres coses. Jo faig petites produccions de peces més limitades i exclusives. Crec que l’artesania poleix el comprador. I en moments especials sí que hi ha molta més gent disposada a esperar-se dos o tres mesos per veure el resultat final del que compra.
- Al final es tracta de donar una oportunitat, si es pot i la butxaca ho permet, a la gent creativa del territori, i no decantar-se únicament a tindre l’armari ple de productes de temporada, de consum ràpid i de poca qualitat que en res haurem de llençar perquè es fan malbé.Socialment acabem anant vestits tots iguals, ja que és el més fàcil i assequible. I això al dia a dia passa, perquè ho combines amb complements, hi fiquem quelcom del teu estil personal, i ho soluciones. Però trobar-te en una ocasió especial, com és una boda, amb el mateix vestit és un drama absolut! Crec que en dies especials ha de sortit a flor de pell qui és cadascú, l’estil propi, i per això el més recomanable és un producte artesà.
- Quin és l’objectiu dels teus dissenys?L’objectiu únic i imprescindible és ser el vestit de núvia concret d’algú, i fer sentir a aquesta persona especial i ella mateixa. Si ja penses com podràs aprofitar el vestit, o si el tallaràs després de la cerimònia, segur que tindrà característiques que no seran 100% pensades per ser un vestit de núvia. Un vestit de núvia no està pensat per anar pel carrer, ni per anar a prendre un gelat a l’estiu, per molt blanc i hippie que sigui. Cal respectar el valor especial que té i, per això, com que només el portaràs un dia, has de fer-te’l que t’encanti i que no tinguis cap dubte al respecte.
- Envia un missatge a tots els nostres lectors i lectores.Podria recomanar que la gent aposti més pel comerç artesà, però tothom és lliure de fer-ho o no. Per això m’adreçaré a les núvies que ara mateix estan en cerca i captura de vestit (riures)! Dir-los que no sentin pressió de ningú, i que han de fer el que elles sentin i creguin convenient. Elles i les seves parelles! Cal que se sentin lliures totalment, que només és viu una vegada! I han de triar sense complexes, sense pensar amb standing, els preus i el que diran! Que deixin de costat els nervis i que tinguin molt present el motiu principal de tot plegat, que és l’amor que senten amb les seves parelles i les ganes que tenen de compartir-lo amb tothom. Preparar una boda ha de ser un procés molt maco, i la boda encara més. Per tant, no cal estressar-se més del compte i cal gaudir cada instant a tope.
Web Alba Minguella
