Jump to navigation
- Conec algunes persones que, com la Júlia, la protagonista de l'obra, tenen fòbia a les olives. Sembla que sigui una cosa molt curiosa, però al darrere, en aquest cas i tal com descobreix la Júlia, s'hi amaga una altra cosa. Com és fer aquesta descoberta a partir d'aquesta fòbia?Afortunadament, aquesta fòbia jo ja no la tinc... [riu] Els dos últims textos que he escrit es podrien etiquetar com a autoficció i tot això m'ha fet reflexionar molt. A banda de veure aquest creixement de l'autoficció als escenaris, de preguntar-me quin sentit té i per què passa, a mi el que em preocupava era el meu procés personal. Com és que ara de sobte estic escrivint sobre experiències personals? Com he reflexionat sobre aquestes experiències, que han fet que després em proposessin impartir algunes masterclass i escriure'n articles? Estudiant els meus processos i reflexionant-hi, m'he adonat que he començat a escriure sempre sobre fets traumàtics, fòbies o coses similars, però ho he fet un cop ja les havia superat. Sempre encaro els processos d'escriptura un cop he entès per què m'han passat les coses. O sigui, no està en l'escriptura qui o allò que m'ha sanat d'un trauma o d'una fòbia. El text anterior a aquest, 'Una galaxia de luciérnagas', sí que era una experiència explicada més en primera persona i hi havia bastants fets reals sobre l'escenari, malgrat que vaig crear una fantasia a partir d'aquesta experiència. A 'Sis hectàrees d'oliveres', el detonant ha estat la fòbia que jo tenia a les olives. Aquest detonant sempre dic que ha estat el catalitzador de la història, però després l'he distorsionat per crear una fantasia. Algun passatge està inspirat en fets meus personals, però el que he fet és agafar només el punt de partida de l'anècdota, un personatge que té fòbia a les olives i que ha entès per què en té i que ara necessita superar-ho. Després hi ha tot el procés d'entendre el motiu pel qual ha passat pel que ha passat.
- Llavors, ha sigut com un procés d'autoconeixement?La veritat és que en aquest cas i en molts d'altres, estudiant les fòbies per a aquest espectacle, també en el meu procés de sanació d'aquesta fòbia a les olives i sense entrar en temes molt personals, m'he adonat que, gairebé sempre, quan hi ha una fòbia és perquè hi ha un motiu per tenir-la. Tu associes aquell element, en aquest cas les olives, a una cosa que et va passar, però que potser en aquell moment no vas saber gestionar. I pot ser que fossis un bebè, que fossis una nena o que fossis ja més gran i que no recordis el fet en concret. A través de la teràpia, de l'ajuda o de l'autoanàlisi pots arribar a quin va ser aquest detonant, que a vegades és una cosa que està molt més separada del que tu et penses. Potser, i ara poso un exemple que no té a veure amb la realitat, el que va passar és que vas tenir un mal dia al col·legi, vas arribar a casa i els pares estaven menjant olives. Llavors, tu tens aquella imatge i aquella olor que et recorden aquell dia dolent a l'escola. Una fòbia està sempre associada a un fet traumàtic que quan l'entens, desactiva la fòbia.
- Què t'ha suposat crear aquesta obra a partir de tot això que expliques? Dius que tens aquesta fòbia superada, però crees una ficció a partir de petits aspectes que poden ser autobiogràfics...És cert que hi ha petits aspectes autobiogràfics, però estan molt distorsionats. En aquest cas, hi ha una protagonista que té por a les olives i que quan descobreix per quin motiu té aquesta fòbia, se'n va a casa el seu cosí, que viu enmig d'un camp de sis hectàrees d'oliveres, a calar-hi foc. La meva família no té aquest camp d'oliveres, ni de bon tros, però sí que vaig voler parlar que, d'alguna manera, aquests fets personals que apareixen a l'obra, com podria ser aquesta fòbia a les olives, a mi em podia venir, potser, d'alguna estructura familiar, patriarcal i masclista, i volia entendre per què això era així. El que he fet ha estat que aquest camp d'oliveres, aquesta casa, aquest anar a cremar aquest camp d'oliveres, fos un pla al·legòric d'una realitat. He dotat de simbolisme l'espai en què transcorre la representació. De fet, crec que tots escrivim a partir del que coneixem i ho fem d'una manera més o menys conscient. A mi, en el procés d'escriptura, el que m'ha interessat, a partir de l'experiència personal, és com elaborem el nostre propi relat i què el condiciona. Lacan diu que l'inconscient és l'altre, que és el discurs de l'altre, i que això és el que activa el nostre inconscient. De fet, en el procés d'escriptura m'he centrat molt en com els dos personatges reelaboren el seu relat: es troben, visiten el seu passat en el present teatral i interactuen entre els dos a partir d'allò que es diuen, del que no es diuen i del que projecten cap endavant. Aquesta és l'estructura dramatúrgica de 'Sis hectàrees d'oliveres', que podria ser una estructura bastant psicoanalítica. En aquest cas, el contingut i la forma han anat agafats de la mà. I he intentat que aquesta reelaboració del mateix relat, que, segons els psicoanalistes, seria com la sanació final, fos la base per construir aquesta història.
Un instant de l'obra | Foto: Cedida- Com bé deies, la Júlia es retroba amb el seu cosí, en Pau, després d'anys sense veure's. La Júlia vol cremar el camp d'oliveres del seu cosí. Arrasar-ho tot per fer net. La destrucció dels paisatges que fan mal és la solució?Sí, ella sent que l'últim pas és destruir aquest espai de violència familiar i que cal cremar-ho tot. La Júlia ha fet tota aquesta feina de prospecció interior, de treball, per entendre què li passava. Sentia que hi havia un punt en què no podia avançar en la seva vida, que tenia un pes, que el passat l'estirava sempre cap enrere quan volia avançar, i se'n va a la casa del Pau, el seu cosí, que es troba en un estadi completament oposat. Ell el que ha decidit és tancar-se i aïllar-se, no parla dels seus sentiments, ha estat tancadíssim. Tant per un com per l'altre aquesta trobada, en certa manera és alliberadora, perquè això com condiciona el discurs de l'altre al mateix discurs, i el pensament dels altres, tot el que no ens diem, però notem que l'altre pensa... I fan tot un procés de reelaboració del seu relat. La meva intenció era escriure un relat de superació, perquè crec que des de fa un temps hi ha molts relats, moltes ficcions, que parlen de la violència masclista, de l'heteropatriarcat, i tot i que em consta que ja n'hi ha, quan es va començar a parlar més d'aquesta temàtica, els relats se centraven més en les descripcions o en la posada en escena de les violències directament. Està molt bé perquè és un pas de trencar un silenci, que és un pas molt important per a la superació de tot això, però jo el que volia era com ja l'estadi final en el qual se supera, es deixa enrere aquest relat, i dius, d'acord, han passat aquestes coses, però jo vull tirar endavant i us haig de deixar enrere. Hi ha un moment que la protagonista diu al seu cosí "el seu dolor ja no és nostre". Per això, en definitiva, és un relat de superació.
- Com ha estat el procés de posar-te també en la pell de l'altre, de qui no ha estat conscient d'aquestes violències?A l'inici del procés d'escriptura vaig dubtar si això seria un monòleg o si necessitàvem més personatges. Ho vaig parlar amb l'Anna, amb qui ja tinc molta complicitat, i em va dir que li venia de gust que hi hagués algú altre. [riu] Però ja hi havia una primera versió, que es va llegir al Torneig de Dramatúrgia de fa tres anys, i el personatge masculí simplement acompanyava i escoltava. Però l'Anna em va destacar alguns passatges que li interessaven molt d'aquest personatge masculí. Hi vaig donar moltes voltes i quan el Nao Albet es va sumar al projecte havia de construir tota aquesta part del personatge, també què li passava a ell. A banda, d'això, vaig pensar que, de vegades, la violència no te l'apliquen directament, però tu la reps i queda al teu cos. Per a mi, el personatge del Pau és l'última baula d'una cadena, d'un arbre genealògic, d'una família en què els homes han exercit unes violències, però ell ha decidit que no, tot i que potser en certs moments ha silenciat algunes coses o no les ha vist. Em semblava molt interessant aquesta figura generacional d'aquests homes que són l'última baula i que es troben que potser no tenen les eines o els referents per tirar endavant i també tenen contradiccions internes. En el moment que vaig entendre això, va ser molt fàcil escriure-ho, perquè vaig saber on estava ell i que també era una víctima.
- Fer les paus és possible en aquests casos?No ho sé, però, tal com acaba l'obra, que no n'explicaré el final, sí que crec que és molt important parlar de les coses i afrontar les ferides. Un cop ho fas, després totes les relacions poden fluir millor. Crec que el que fan ells aquí és afrontar les seves ferides, i com que les afronten, en acabat es troben en un altre lloc.
- Al Temporada Alta del 2020 vas presentar-hi 'Una galaxia de luciérnagas', que abans anomenaves, també interpretada per Anna Alarcón. Allà converties una experiència violenta en un monòleg. Tot i que dius que la creació arriba un cop la situació està superada, ¿perceps que el fet de compartir-la ajuda el públic que n'hagi pogut patir de similars a entendre-les, ressituar-les o repensar-les?Sí, en aquest cas, en el de 'Sis hectàrees d'oliveres', durant tota la temporada que hem fet al Heartbreak Hotel durant el Festival Grec de Barcelona, ha estat molt bonic perquè hi ha hagut molts moments així. Cada dia venia alguna persona, sobretot dones, donant-me les gràcies i dient-me "m'has tocat coses que feia molt temps que no volia mirar i ara estic commoguda, però segur que serà per a bé". Em deien que era un acte de valentia i ens donaven les gràcies. Crec que sí que pot interpel·lar un públic, tant femení com masculí, perquè no ens recreem en quina ha estat la violència, sinó que poden ser moltes coses, poden ser petits gestos, també. A l'obra, parlem molt de la banalització de la violència, dels petits gestos, dels tons de veu, etc. Partim més d'aquestes coses, d'aquests contractes sociosimbòlics que tens amb la teva família i que tu arribes allà, ets un bebè i et deixen allà al mig i no ets ni conscient del que està passant al teu voltant, però perceps coses i, clar, això d'una manera o d'una altra, et marca. Hi ha gent que ha viscut unes famílies fantàstiques i meravelloses, però som molts els que podem parlar de famílies en què la violència patriarcal estava absolutament integrada i ningú plantava cara ni en parlava. Per això, la recepció del públic ha estat bonica. Si a algú l'ha commogut, potser també l'ha ajudat a revisar-se.
- Era la teva intenció inicial?No, no em poso tantes intencions. [riu] La meva única intenció era que s'entengués la història, que la poguéssim explicar i que, malgrat parlar de violències, fos una història bonica. També que, malgrat la constricció que em vaig posar en l'estructura de l'obra, que s'entengués tot bé. Clar, ells realment gairebé no es diuen res. Sentim els seus pensaments. És a dir, hi ha moltes rèpliques que són els seus pensaments i aquests fins i tot arriben a dialogar sense que ells en siguin conscients. Això condiciona el que després es diuen. Volia que això quedés clar i que no fos una estructura que condicionés la recepció del públic. Que el relat tingués prou força perquè una vegada hi entres, et deixis emportar, però que t'adonis quan pensa, quan parla, però que finalment te n'oblidis i emprenguis el viatge de la construcció del relat dels dos personatges, de les dues versions per saber com ho ha viscut cadascú i en quin punt es troben.
- 'Sis hectàrees d'oliveres' va guanyar a finals de l'any passat el XVII Premi Quim Masó a la producció teatral en llengua catalana. Es tracta d'un guardó que destaca la professionalitat, qualitat i creativitat de les obres premiades. Després de fer tot aquest procés amb aquesta obra, com reps aquest reconeixement?Va ser preciós, jo no m'esperava gens guanyar-lo i va ser molt bonic. Jo vaig molt lenta escrivint. Al final, he trigat tres anys a escriure aquest text, amb èpoques de repòs pel mig, clar. Però quan veus que vols escriure una història, que la vols fer i que, de cop, tot es gira a favor... I més en aquest cas, amb el reconeixement que et dona aquest guardó i l'impuls que suposa per a la producció. Va ser molt emocionant. Estic molt agraïda, tant als organitzadors, com al Temporada Alta, al Premi Quim Masó i al Festival Grec. També va ser el meu primer premi, que vaig sentir com un reconeixement a tota la feina feta. He estrenat uns deu espectacles teatrals, tot i que vaig estar set anys sense estrenar res per voluntat pròpia, ja que vaig escriure altres coses i vaig publicar en altres disciplines, però aquest premi va ser com dir, ostres, tot el que he fet ha pagat la pena. Va ser com una revisió de la meva trajectòria teatral i em vaig agrair la feina feta, que molt sovint ens oblidem d'agrair-nos també a nosaltres mateixos tot allò que fem. Així, vaig agrair tots aquells anys de dormir poc quan era jove i començava a escriure quan podia. Al final, després d'invertir i treballar sense gairebé cobrar, veus que també arribar el reconeixement públic. D'això n'estic molt contenta, però també de l'equipàs que tinc, que és una meravella.
Instagram Aina Tur Twitter Aina Tur
Web 'Sis hectàrees d'oliveres' al Temporada Alta Web Festival Temporada Alta
