Jump to navigation
- Un cicle teatral al voltant de la família i les seves derivades. Us heu fixat en aquest tema per posar sobre la taula, o a escena en aquest cas, un concepte que fins ara semblava inamovible però que va ampliant el seu significat?Per connectar la programació que fem amb els problemes que hi ha a la societat, i de forma conjunta amb la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), vam decidir estructurar cada any la major part de la programació en forma de cicles temàtics. Això vol dir que busquem temes que creiem que són d’actualitat. Ajuntem espectacles amb activitats més de pensament i de debat. En els projectes que ens arriben, en els textos que llegim, de vegades, detectem que hi ha temes que despunten i que són comuns en moltes d’aquestes propostes. L’any passat, vam detectar una pluja de propostes que tenien a veure amb la família. Segurament, perquè és possible que, en la societat en general, hi hagi una mena de necessitat d’ancoratges, de vincles, que tenen a veure amb una manera nova de concebre què vol dir família o amb la necessitat de plantejar-s’ho. És evident que la cosa més clara i immediata és que ha canviat el concepte de família. Ara les famílies són molt més diverses que com les enteníem tradicionalment, però no teníem ganes de debatre només sobre això, sinó sobre aquesta necessitat de refugi permanent que sembla que tenim els humans, fins a quin punt ens condiciona el lloc i l’entorn de naixença, fins a quin punt és fàcil o no desvincular-se’n, si és necessari fer-ho o no, etc. I tot això estava present en molts dels projectes que teníem sobre la taula.
- Aquestes obres que heu programat, s’han creat expressament per al cicle?No s’han creat però sí que s’han triat expressament per al cicle. Quan en vam parlar amb la UOC, fins i tot vam fer una reunió en què vam barrejar gent provinent del món acadèmic i gent provinent del món artístic per debatre i pensar fins a quin punt les aproximacions artístiques i acadèmiques podien ajudar a conceptualitzar el tema o a trobar diferents maneres d’enfocar-lo. Ens vam adonar que això tenia sentit i valia la pena i, per això, vam tirar endavant aquesta proposta de cicle. Altres temporades, hem concentrat aquest cicle en un parell de mesos. Aquesta vegada, com que hi havia tant material, vam considerar que valia la pena que esquitxés tota la temporada, tot i que no vol dir que tota giri al voltant d’aquest tema.
- Com dius, organitzeu aquest cicle conjuntament amb la UOC, ja que també programeu unes xerrades al voltant dels temes que tracten les obres. Com casa abordar un tema com aquest des del vessant artístic en confluència amb el més acadèmic?El que havíem fet altres vegades era que, de forma paral·lela als espectacles, programàvem xerrades o debats amb experts acadèmics sobre el tema. Ara, però, el que fem és que a la mateixa xerrada hi conflueixin les dues visions. Així, els artistes i els creadors que presenten espectacles participen també en aquestes xerrades. Per tant, hi ha realment una trobada entre el món acadèmic i l’artístic. Els acadèmics venen a veure les obres de teatre, fins i tot se les llegeixen abans, i els artistes venen a participar de les taules rodones. És molt interessant.
- Abordeu el tema de la família des de diferents perspectives: els imaginaris, les relacions, les vulnerabilitats, les estructures socials, el món laboral, els sentits, les emocions… Com a dramaturg, quina dificultat pot tenir explicar aquesta complexitat?Amb el tema de la família passa una cosa divertida: quina obra de teatre no parla de la família? La família és un tema que està present en els escenaris i en els espectacles des dels principis del teatre. Èdip ja és un espectacle que parla dels vincles familiars i sobre com queden trastocats per la tragèdia. Per tant, és un tema recurrent. Posar-hi ara la lupa té a veure amb aquesta necessitat que nosaltres hem detectat de repensar la família, però no deixa de ser un tema dramàtic per excel·lència. Dels conflictes familiars en neixen permanentment idees i inspiracions. L’any passat, quan vam fer un cicle de lectures sobre el millor del teatre contemporani europeu, entre les millors obres que s’estaven representant n’hi havia una, la francesa 'La truite', que és un retrat d’un dinar familiar amb totes les de la llei. Per tant, la presència de la família en els conflictes dramàtics és permanent.
Foto: Toni Ricard- Ara, fins el 4 de desembre, teniu en cartell 'Tocar mare', de Marta Barceló. És una història entre una mare i una filla que explica la necessitat que tenim de trobar un recer on sentir-nos protegits, com comentaves abans. I és que, en essència, la família és això, un refugi, oi?'Tocar mare' explica molt bé l’intent d’objectivar d’una manera molt científica què vol dir la relació entre una mare i una filla. A l’obra hi apareixen una dona gran i una dona jove que intenten establir un contracte sobre què és i què implica ser mare i què és i què implica ser filla. Parlen sobre quines obligacions i quins avantatges té cada paper. És a la vegada divertit, patètic, emotiu i ridícul.
- El 16 de desembre, arriba el torn de l’obra 'Travy', de Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina, que parla del xoc entre dues generacions d’una mateixa família de clowns “que s’entenen més posant-se màscares que mirant-se als ulls”. El repartiment, si no m’equivoco, el conforma la pròpia família del mateix Oriol Pla. Un experiment en tota regla...Exactament. De fet, aquesta obra és una manera d’enfocar la família d’una manera molt peculiar, perquè és el retrat d’un món en què tots els seus membres són gent de teatre. 'Travy' explica com conviu la relació entre el món teatral i els vincles familiars. És un espectacle molt tendre i emotiu sobre com dues generacions, pares i fills, viuen la relació amb el teatre d’una manera diferent. Això els vincula i, a la vegada, els separa.
- Podríem dir llavors que el conjunt d’obres que formen aquest cicle, tenen com a subtema, l’amor i el desamor familiar, també?Evidentment. Es pot parlar de la família des de termes molt científics i molt freds, però també des de temes molt emocionals. Les emocions es disparen i et porten fins a territoris inconeguts. Un dels espectacles que estrenarem és 'Els encantats', de David Plana. L’obra va sobre un pare, el seu fill i la seva filla que, ja grans, passen comptes. La filla proposa al pare de tornar al lloc on van fer un pícnic mític quan ells eren petits i així retrobar-se amb algunes de les coses greus que van passar durant aquells dies. És retre comptes amb la paternitat i amb la manera com s’ha sentit educat un fill o una filla.
- Això ens portaria a parlar també de la construcció de la identitat...Per descomptat. Per sort, però, la família no és l’únic element que intervé en la construcció de la nostra identitat, però hi té molt a dir, evidentment.
- En tot cas, aquest cicle no és per trobar respostes ni arribar a conclusions, sinó que vol fer que l’espectador reflexioni... Aquesta hauria de ser sempre l’objectiu final de les arts escèniques o de les arts en general?És més proposar preguntes o mirades noves respecte coses sobre les quals la mirada, de vegades, ha quedat una mica viciada pels estereotips, pels llocs comuns i pels tòpics. Clar, les arts tenen la funció de trencar aquestes dinàmiques i proposar mirades noves sobre el món i les coses que ens preocupen, així com trobar punts de vista diferents, noms diferents a les coses i generar més inquietud que no pas comoditat. És evident que ens vam inventar les arts, no només per trobar respostes, sinó per trobar noves maneres de viure els problemes, perquè els problemes, les incògnites i els misteris sempre hi són.
- I les famílies també són sinònim de tots aquests aspectes que comentes...El món de la família i la manera com ens influeix, tant la que hem tingut com la que voldríem o la que projectem que voldríem, en el fons és un misteri. Segurament, canvia cada dia i la veiem d’una manera diferent. A mesura que ens fem grans també canvia la manera de veure aquest assumpte. Per tant, és un tema que està viu, es mou i no és una cosa fixa de la qual se’n puguin dir veritats úniques. Això també és el que el fa atractiu com a tema.
- El fet de no tenir veritats úniques, com dius, respon a la incapacitat d’etiquetar els diferents tipus de famílies? Aquesta mostra ens permet entendre-les però sense haver de concretar-les...El títol del cicle és 'La família (o la família?)'. El vam posar amb la idea de mostrar que és un tema que hi és, del qual és impossible escapar-se’n, però que, en el fons, tot i dir-lo de la mateixa manera, està ple de coses diferents. És una manera d’explicitar sempre però que el seu contingut és absolutament obert i difícil d’ancorar-lo en una sola cosa. Quan parlàvem en aquella reunió inicial amb antropòlegs, sociòlegs, economistes, etc., la idea comuna era la de la dificultat de concretar d’una manera única el tema de la família.
- I tot i que, com dèiem abans, sobre el tema de la família, la intenció no és treure’n conclusions, quina en traieu vosaltres sobre el fet de programar cicles sobre temes concrets unint dramatúrgia i pensament?Ens serveix per entendre que, realment, el teatre és un art que ha d’estar permanentment connectat amb les preocupacions, els temes i les idees del lloc i del temps en què s’inscriu. És un llenguatge molt de l’actualitat. S’hi comparteixen els referents entre el públic i l’actuant. La gràcia del teatre és quan el públic reconeix que el personatge és un actor disfressat. Per exemple, la gràcia és quan en un poble es fa teatre i l’espectador reconeix el fill de l’estanquera que s’ha disfressat de senyora. Si el reconeixes, fa més gràcia que si no ho fas. Quan es comparteixen tant els referents i saps qui és l’actor i el veus disfressat, entens l’artifici i és molt més divertit. Per tant, és important que el teatre tingui sempre vincles molt directes amb el lloc i amb el temps. Tu vas al teatre perquè saps que et parlaran d’aquell tema que et preocupa i, malgrat que no hi trobaràs respostes, hi trobaràs l’estímul de la reflexió, de marxar amb preguntes i diferents maneres de veure’l.
Web Sala Beckett - Cicle 'La família (o la família?) Twitter Toni Casares
