,
28/10/2018
Crítica cultural
Josep Maria Pou encarnant el capità Ahab
Foto:
Teatre Goya

La Moby Dick de Pou a Roses, una obsessió per una obsessió

Qui no coneix Moby Dick, avui en dia? Qui no ha sofert algun mal que li ha propiciat una certa dèria? Una espina clavada. Doncs precisament és aquest el propi leitmotiv de l’adaptació capitanejada per Josep Maria Pou. Tot i acabar de fer 50 anys als escenaris, no es pot negar que ha triat un personatge complex en una obra que esmicola la “fama” de les adaptacions juvenils d’aventures a les que ens havíem entregat molts des que érem ben joliuament petits. 

La novel·la de Herman Melville, compresa per set-centes pàgines, no es basa en una aventura darrera d’una gran balena blanca. Josep Maria Pou, dirigit per Andrés Lima, acompanyat per Jacob Torres i Oscar Kapoya, interpreta aquesta adaptació de Juan Cavestany. Pou, amb unes promos que deixen el capità Ahab a l’alçada de Shakespeare, una banda sonora compresa per un cor de 40 homes i una escenografia espectacular, semblava tenir-ho tot per convèncer al públic.

Tanmateix, malgrat les punyents interpretacions dels tres actors, amb el sorprenent Oscar Kapoya fent de personatges com en Pip, l’obra ens va deixar una mica com les aigües que el Pequod navegava. Si bé veiem un text per Cavestany (amb paraules de Pou, “que exprimeix la novel·la com una llimona, conté molta amargura”), hi ha una certa fredor que transmet una sensació de lentitud i massa distància entre el públic i l’escenari. Sí que trobem un capità Ahab molt imponent, però que probablement li acaba traient protagonisme a la pròpia balena que li va costar una cama amputada i una crònica obsessió. Aquesta obsessió, en el cas del text de Cavestany, sembla malauradament haver sortit de la pròpia obra original per arribar a la creació artística que en resulta.

És una sensació estranya, ja que una obra que sembla tenir tots els ingredients desitjables per a qualsevol comensal teatròfil que ho vol degustar. En canvi, no vaig ser l’únic que va sortir del teatre amb una cara d’aquelles quan t’acostes a la síndrome de Stendhal. Una part del públic aplaudia aixecada de la butaca, servidor també (aquella escena final amb l’ull de la balena no pot fer altra cosa que impressionar), però la major part ho feia asseguda.

Em trobo amb l’agraïment per descobrir el veritable significat de la novel·la, aquesta obsessió humana que encarna la pròpia Moby Dick, la mateixa obstinació que tanmateix despulla excessivament una obra de la literatura universal que no s’acaba de veure del tot compensada per un intèrpret de l’alçada de Pou.

Si com el mateix protagonista diu, “en el teatre es juga molt a la suggerència”, en aquest cas no s’hi juga tant com esperàvem. Les 7.944 paraules que comprenen el text, l’escenografia i la pròpia presència dels actors s’acaben veient superats per la gran balena que és una certa insipidesa en l’obra.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

11/11/2024
Suzie Miller ja fa temps que ha dotat d’un indiscutible exitós recorregut amb Jodie Comer (Killing Eve) per explicar-nos bàsicament què passa quan un botxí esdevé víctima.
25/05/2024
Free-jazz: Jazz avantguardista originat als anys cinquanta i seixanta del segle XX als Estats Units, que es caracteritza per una manca total o parcial de tonalitat, de seqüència harmònica, d'estructura estròfica i de c
04/05/2024
“Crida als ocells de colors llampants” és com l’Òscar més alt dels Òscars, (poca presentació cal després de més d’una dècada de La Competència), l’Andreu, titula el seu primer espectacle en format monòleg (stand-up).
04/02/2024
Quan no pot anar millor, empitjora. I empitjora quan no pot anar millor.
17/12/2023
Assolint la majoria d’edat des d’aquella maqueta Catalonautes, un 75% d’Els Amics de les Arts arribaven dissabte amb totes les certeses al Teatre Jardí per presentar el sisè disc, Allà on volia.
20/11/2023
La gran banda estrella del gramòfon va tornar a omplir la Bisbal de jazz, funky, soul, rocksteady, ska i música jamaicana amb la contundència habitual.