Jump to navigation
David Mamet va escriure el 1999 Boston Marriage, en la qual Anna i Claire, juntament amb la minyona escocesa de la primera, exposen una sèrie de fets que exploren les relacions de poder entre una dues dones benestants i les contradiccions inherents a una època victoriana. A això se li havia d’afegir aquest “matrimoni” entre dues dones i la dificultat de ser algú sense homes. Homes que aparentment els han de servir per mantenir o, fins i tot, millorar el seu estatus al Massachusetts de finals del segle XIX. Emma Vilarasau s’acompanya de Marta Marco, i fa el paper que 20 anys enrere havia interpretat Anna Lizaran, mentre que Marco interpreta el personatge que havia fet Vilarasau. Emma Arquillué completa el paper de la serventa.
Ens falten paraules per admiració a Emma Vilarasau. O potser menys avui en dia, precisament quan ha estat el seu any al setè art amb “Casa en flames”. La seva lluita contra l’edatisme que defensa amb el seu personatge (que li ha valgut Gaudí i Goya) és admirable, especialment sabent que va ser en el teatre on va trobar una sortida per refugiar-se d’una aparença que l’avergonyia. Maleïda pressió estètica. Ja de bon principi la seva entrada és llum, i la interpretació de tres actrius sempre omple bé un escenari. Semblava més que suficient.
Tanmateix, és el text el que ha fet generar cert desacord entre crítica i públic. Si els primers han estat sempre molt positius, potser per deixar-se endur massa per la tècnica i la importància de la temàtica, el públic no sempre ha estat tan agraït. Al mateix temps, és interessant veure com es va omplir el Teatre Jardí de Figueres, amb una llarga llista d’espera creada des de feia setmanes.
Un text i ritme que no deixen de ser desiguals i feixucs, tot i el seu constant sentit de l’humor capitanejat per les intervencions de la minyona escocesa Catherine, em va fer mirar l’hora diverses vegades, pensant fins a quin punt el fil argumental em feia seguir ganes de descobrir què se’n feia, d’aquell Matrimoni de Boston. La contradicció d’unes interpretacions tan bones amb uns diàlegs victorians amb un únic espai pel seu desenvolupament, la gràcia d’excloure interpretacions masculines en un context visiblement lèsbic i desacomplexat en uns actes aparentment rocambolescos però potser poc atípics. El voler-ho gaudir però no poder sense esforçar-t’hi massa.
El recordar obres en vers, monòlegs d’actors que fan una desena de personatges, clàssics en format musical que t’atrapen malgrat potser sembla un repte enfrontar-s’hi, pot ser un problema quan les expectatives no es compleixen en propostes més despullades, o fins i tot habituals.
Creu Emma Vilarasau que si avui fos aquí Shakespeare faria una tragicomèdia, per personatges com Trump, però que acabaria en tragèdia. Sembla que el món pot anar en direcció als temps de Shakespeare i que parelles com les que ens presentava Mamet fa 26 anys podrien haver de seguir depenent dels homes que no haurien de necessitar. Com el teatre va salvar Vilarasau, tornar a venir al teatre ens seguirà salvant, malgrat alguns textos no ens entusiasmin.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.