Liz Castro: "Qüestionar-ho tot ens ajuda a decidir com volem ser"

Promoure i fomentar la cultura en el sentit més ampli és un dels principals motors de la plataforma L'Aixeta

Idoia Perich

06/05/2021

Activa't

Una societat es defineix, també, per la cultura que respira. La creació és l’expressió que n’emana i que, a través d’idees que poden ser ben diferents, ens ajuden a qüestionar-nos i definir-nos. Sostenir i finançar aquesta creació de vegades és un repte i per aplanar el camí va néixer L’Aixeta, un projecte per donar a conèixer la creació local i brindar l’opció de donar-hi suport amb un lliure finançament, a falta de suports institucionals. Liz Castro (San Leandro, Califòrnia, 1965), escriptora, editora, traductora i activista acèrrima, és al capdavant d’aquest projecte associatiu que té per objectiu democratitzar la creació. Ella mateixa ens explica en què consisteix la plataforma.

L’Aixeta ha de servir per empoderar a la societat i donar suport econòmic als projectes que realment interessen

- Què és L’Aixeta?
És un projecte per finançar la creativitat i la creació a base de subscripcions mensuals. Una plataforma en què els creadors poden disposar d’un espai al web on compartir allò que fan i així donar una oportunitat als seus seguidors per oferir-los suport econòmic de manera mensual i contínua, a través de quotes molt reduïdes i diverses. A canvi, aquests seguidors o mecenes poden rebre primícies, creacions extres o continguts diversos.

- Com se us va ocórrer la idea?
Vam veure que als Estats Units existia una plataforma que es diu Patreon que treballava en aquest sentit, i alhora també hi ha els Verkamis per autofinançar projectes puntuals a través del micromecenatge. El fet és que amb el Verkami es treballa amb un objectiu econòmic específic per un projecte en concret, però després acaba la relació entre el creador i el mecenes. En canvi, amb el model Patreon, la relació entre mecenes i creador perdura en el temps, però és una plataforma americana. Amb L’Aixeta volíem implementar una plataforma local i, a més, sense ànim de lucre. Si hi ha guanys els invertim de nou en els mateixos creadors.

- A L’Aixeta els mecenes no financen una obra sinó un autor que, podríem dir, és de km 0.
Així és, i això és molt rellevant. Es pot donar el cas que hi hagi excepcions puntuals en què es financi un projecte, però no és l’habitual. Els creadors tenen una pàgina i hi van afegint continguts. Alhora, pel fet de ser de proximitat, es poden acabar establint relacions molt interessants i sinergies entre projectes.

- Quins límits creatius abasta la plataforma?
Hi ha cabuda per a tota mena de creacions exceptuant, és clar, plagis o incitacions a l’odi, per exemple, però no hi ha censura més enllà d’aquest codi mínim que entenem necessari. Hi ha molta varietat creativa: escriptors, músics, documentalistes, gamers, youtubers… És el reflex de la creació que hi ha als Països Catalans.

- La definició de la creació artística pot ser molt canviant segons el punt de vista.
No volem triar què és cultura i què no ho és. Nosaltres no filtrem els continguts en aquest sentit, ja que així també hi poden tenir cabuda creacions com ara els assajos científics, moviments activistes o pensaments polítics perquè, encara que ha agafat un aspecte més cultural, no es determina només en aquest àmbit, sinó en un aspecte ben ampli de la cultura. La idea de L’Aixeta és precisament que tothom pot tenir el seu públic i que, amb l’ajuda de les xarxes, pot trobar la comunitat que li doni suport. L’Aixeta ha de servir per empoderar a la societat i donar suport econòmic als projectes que realment interessen, sense haver d’esperar que s’adjudiqui una subvenció d’alguna administració o que hi hagi suport d’algun intermediari.

El fet de no haver de dependre dels mitjans grans suposa certa revolució democràtica

- Quin és el perfil del mecenes del segle XXI?
Ara mateix hi ha uns 1200 mecenatges mensuals. Són persones que creuen en la cultura i que hi volen donar suport sense haver d’esperar que algú altre ho faci per ells. Tampoc no cal esperar que un intermediari aposti per una creació, ni un futur idíl·lic en què el govern es decideixi a aprovar el 3% esperat del pressupost per a la cultura. Jo crec que el fet de no haver de dependre dels mitjans grans suposa certa revolució democràtica i això no es regeix per una altra cosa que per les donacions dels mecenes, no pels interessos de cap òrgan extern.

- Parleu d’un canvi de panorama: "Abans, per poder viure com a persona creadora, calia guanyar l'aprovació d'intermediaris (una editorial, una discogràfica, una productora…). Ara, amb les noves tecnologies, és possible fer-ho amb el suport de la comunitat". La clau són les noves tecnologies?
És que jo no veig les noves tecnologies com a nocives en aquest sentit. És clar que tot té una part bona i una de dolenta, però aquí faciliten una connexió directa amb el públic que abans era impossible. Ara no cal escriure un llibre i esperar que una editorial s’hi fixi, en faci un tractament i una distribució desitjada i que a les llibreries es faci arribar als lectors. Ara es pot establir una comunicació directa amb els lectors. A L’Aixeta hi ha escriptors que així ho fan, perquè saben que hi troben el seu públic.

- Els creadors generen continguts en exclusiva tan sols per als seus seguidors i mecenes?
L’aportació que fa cada mecenes és directa als creadors que ell tria. Després, pel que fa al gaudi de l’obra, és en funció del que s’acorda amb el mecenes. Els creadors poden definir la relació que estableixen amb la seva comunitat i poden posar tots els seus continguts en obert a la pàgina i aleshores qualsevol persona, encara que no sigui mecenes, pot accedir-hi i gaudir-ne. També n’hi ha que combinen aquesta opció amb la d’oferir alguns continguts exclusius per als mecenes, o d’altres que donen continguts en primícia, és a dir, inicialment només hi poden accedir els mecenes, però passat un temps els posen en obert per a tothom, i fins i tot al revés, és a dir que ofereixen continguts que inicialment són per a tothom, però en acabat passen a mans exclusives dels mecenes. Hi ha moltes varietats, aquestes són les principals, però cada creador i mecenes poden establir la relació que els sembli més convenient.

Liz Castro | Foto: Diana Delgado Pineda / Barcelona Metropolitan
- L’Aixeta es presenta demanant ajuda. És efectiva aquesta fórmula?
Crec que demanar ajuda és difícil per tothom i a tot arreu. Hi ha una cantant bastant reconeguda que es diu Amanda Palmer que va fer un escrit que a L’Aixeta vam traduir i publicar al web. Es diu ‘L’art de demanar’ i parla precisament d’aquesta dificultat de demanar ajuda als altres, ens costa perquè ens mostrem vulnerables i podem entomar una negativa. Però hi ha molta gent que sí que vol ajudar i no sap com, ni a qui. Si ningú no ho fes, el món estaria ple de gent sense oportunitat de mostrar la seva creativitat i de fer el que vol per por de donar a conèixer la seva vàlua.

- Compteu amb una escola d’artistes. Com es planteja?
L’Escola Aixeta és el nom que hem estat donant a la formació per als creadors, perquè de vegades es defensen molt bé amb la seva obra, però no saben com fer-ho a l’hora de promocionar-se. No sempre és senzill, i més en la nostra cultura, que no sempre sabem com rebre els afalacs, o fer-nos autopromoció, que sembla que tingui males connotacions. A l’escola treballem, entre altres, aquests aspectes vinculats a la creació.

- L’Aixeta és independent d’institucions i mitjancers. I els mecenes, poden intervenir en la definició de les línies d’actuació?
Les polítiques de l’Aixeta les definim les 4 sòcies i intentem ser tan independents com sigui possible, però cal dir que vam demanar i acceptar una subvenció del Departament de Cultura de la Generalitat per fomentar la creació de continguts en català. Això no ha implicat en cap cas que ens acotin quin tipus de creació hi ha d’haver. La relació entre mecenes i creador pot ser més complexa, perquè el creador crea el que decideix, però alhora coneix el públic i decideix si vol satisfer-lo o no.

- Què són les Beques a la Creació?
Les Beques són un dels camins que tenim per tornar a invertir els guanys de la plataforma en els mateixos creadors. Vam pensar que una manera de fer-ho seria repartir alguns d’aquests diners entre ells per donar-los una empenta i ajudar a finançar materials, per exemple. Es tradueix en un suport econòmic que ells poden revertir en la seva obra.

L’Aixeta permet tenir una font de finançament que no implica haver d’arribar a un públic d’un abast multitudinari

- Fa dos anys que vau néixer i ara compteu amb més de 150 creadors i més de 1000 mecenes. A què aspireu?
Sí, aquest és el nostre recorregut des dels inicis. Però hi ha moltíssima gent creativa en aquest país i volem arribar a donar molta més difusió al projecte, donar-li la màxima empenta a la creació i creiem poder fer-ho possible sense les restriccions que ara hi ha a les xarxes. És a dir, veiem per exemple amb els youtubers que hi ha controvèrsies perquè de sobte passen a expressar-se en castellà quan el seu públic havia estat principalment català, però és clar, és que a YouTube, com a tantes altres plataformes, s’afavoreix als idiomes grans perquè es regeixen per un impacte numèric. D’aquesta manera, les creacions en català queden limitades i l’única manera de monetitzar, de guanyar diners a les plataformes existents, és tenint un abast enorme i desorbitat de seguidors. El mateix passa a altres xarxes socials. L’Aixeta és una manera de trencar amb aquesta necessitat d’obrir-te a tot al món, et pots enfocar a un públic més proper, catalanoparlant si això és el que es vol. L’Aixeta no es regeix pels algoritmes de les xarxes. Evidentment és compatible amb el fet de tenir presència a les xarxes socials també, però L’Aixeta permet tenir una font de finançament que no implica haver d’arribar a un públic d’un abast multitudinari.

- La figura de l’artista ja no ha d’anar lligada sempre a la del representant?
Depèn de cada creador. En qualsevol cas, és possible arribar al públic final sense intermediaris, ni cap gestió de representació. Nosaltres hem vist que hi ha creadors que, a priori, no són gaire coneguts i que han recaptat fons gens menyspreables. El fet de tenir molts seguidors a xarxes no implica que es pagui per l’obra que es fa. Cal fer un bon ús de les xarxes per donar a conèixer l’obra i arribar al públic potencial, crear els continguts d’interès que els puguin fer decidir de finançar la creació, i hi ha una altra part vital: demanar als seguidors que se subscriguin a la pàgina perquè puguin seguir tirant endavant la seva creació. Si és així, el model funciona, i tant!

- L’Associació L’Aixeta de Promoció Cultural neix el desembre de 2018. Per què llavors?
Va ser un projecte que personalment tenia ganes de tirar endavant. Jo, llavors, havia estat força activa en l’àmbit polític i em sentia molt decebuda. Tenia ganes d’aportar alguna cosa a la comunitat sense que depengués dels polítics. Vaig pensar que amb L’Aixeta es podia aglutinar la força d’una comunitat que jo veig molt viva i activa. Durant el Procés, vaig veure que si cadascú aportava una mica de coneixement, d’activitat… érem capaços de fer coses increïbles. La meva intenció era que aquest fet es mantingués a les mans de la gent.

- Som una societat culturalment rica?
Tenim una cultura molt rica! Però ens falta donar-hi suport perquè pugui ser, valorar-la més i no donar per fet que seguirà aquí si no s’hi aposta. Donar suport al procés creatiu perquè esdevingui l’obra, crea una societat més democràtica, amb accés al coneixement, a l’esperit crític, al lliure pensar, a fer-se preguntes i generar respostes. Qüestionar-ho tot ens ajuda a tirar endavant per decidir com volem ser. Si només ens acollim a una cultura que ve de fora, com ara el cine, ens limita el discurs, el pensament i la manera com vivim. Cal donar suport a la pròpia creació per ser.