Danger: temporada de calçots

Aviat comença la temporada de calçots, xatos. I com podem saber quan comença la temporada de calçots? Doncs molt fàcil: quan veieu per la televisió a un tio a Valls que es fot 250 calçots, llavors vol dir que ha començat la temporada. És com el tret de sortida... i també els trets que fotrà el paio al lavabo de casa seva... 

 

No ens enganyem, els calçots et fan tirar pets, però no com els del grup del Gavaldà, no...

 

- "AAAAAiiiiiii, ja surt, aiiiiiiiiiii, cent noranta tres calçots! Ja falten menys!"

 

Jo no entenc com la gent pot passar-s'ho tan bé menjant cebes, que al cap i a la fi és el que són. La gent es torna boja. Aixecar-se un diumenge de bon de mati quan fa unes hores que t´has posat al llit, a unes hores que mai havies vist el diumenge; agafar el cotxe i anar al cul del món, a un mas perdut a la muntanya i vinga tu a menjar calçots! És de bojos!

 

- "Nen, aixeca´t que farem tard"

- "Mmmmmh?"

- "Vinga, que anem de calçotada"

- "Dinc desaka..."

- "Què dius?"

- "Que tinc resaca!!!!"

 

Hi ha dos tipus de calçotada: la calçotada familiar i la calçotada amb els amics. La familiar es avorrida a més no poder: no es para de parlar de política, i de futbol...

 

 

I després arriba l´interrogatori: preguntar-te coses com quan et casaràs, quan tindràs canalla, quan penses buscar feina, per què dimonis fas monòlegs que a ningú fa gràcia... i coses aixi. El pitjor moment de tots, però, arriba quan el teu tiet et diu allò de:

 

- "Encèn el foc, nen! Agafa branques i fot-li foc!"

 

Mai he encès una foguera, no en tinc ni idea. On dimonis està el gas? A quin botó he d'apretar? Al final, agafes un encenedor, una ampolla amb benzina i FOOOOOC! 

 

- "Recony de nen! Què fots?! Et cremaràs! Hauries d´haver fet la mili, allà et fan un home!"

 

Sí home, sí, la mili. ..en fi.

 

Les calçotades són brutes. Tota la familia suca de la mateixa salsa de romesco, amb un tiet que li fot una calada a una cigarreta amb les dents podrides i després posa el calçot que previament ha llepat dins la salsa.....ecs! 

 

En canvi, la calçotada amb els amics és més divertida. Ah, i sempre hi ha algú que ho sap fer tot. Sap encendre el foc, sap cuinar els calçots, no es crema quan els treu de la graella, els col·loca a les fulles dels diaris... en definitiva: un calçotaire de debò! Per altra banda hi ha el típic paio (entre els quals m'incloc) que no té ni punyetera idea d'encendre el foc, ni de col·locar els calçots, ni de girar la graella ni de res de res. Espera a l'ombra amb una birreta i llegeix el diari.

 

- "Es pot saber què dimonis fas que no ajudes?"

- "No, no t´equivoquis, reina. Estic triant les pàgines que es poden fer servir per embolicar calçots. Mira, tu, en Bárcenas que surt de la presó... A embolicar!"

 

Les calçotades de col·legues es diferencien de les familiars perquè a les familiars hi ha molts calçots i poc alcohol. En canvi a les calçotades de col·legues és al revés.

 

A mi em fa molta gràcia la cara de viciosos que posen alguns quan alguna noia menja calçots. Amb aquells llavis que té, amb aquella boca sensual, amb aquelles mans agafa el calçot, li treu la pell, se´l mira amb aquella careta bufona que té i vinga tu, cap a la boca i fa aquell gemec: mmmmmhhhh!!! I amb la forma que té el calçot, sembla.... Viciosos!

 

Les calçotades de col·legues serveixen per establir unes bases d´amistat que penses que mai es trencaran, però que es trenquen en el moment de passar comptes: que si tu no has pagat calçots, que si jo no pago perquè no n'he menjat, que si jo només pago l´alcohol, que heu portat molta carn, que si… ja la tenim liada!

 

Visca el romesco, visca les calçotades i visca la terra!