Blaumut: “Hem estat molt honestos, hem fet el què volíem fer, no hem fet res per arribar a més gent”

Entrem a l’estudi dels Blaumut per veure com es cou el segon disc, que es presentarà a l’Auditori de Girona l'11 d'abril

Glòria Sala

02/04/2015

Música

És una tarda de divendres freda a Cervera però a l’estudi del Manel Pedrós s’hi respira caliu. La casa del bateria dels Blaumut s’ha convertit en el campament base del grup i gairebé una segona casa per a tots durant els últims mesos. Només cal una mirada ràpida a la sala per adonar-se’n: el sofà comparteix espai amb un cúmul de cables, instruments i papers. Es nota que s’està fent feina. Els trobem immersos en els últims detalls del que serà el seu segon disc. El primer arbre del bosc és el nom d’aquest segon treball, un nom que han escollit a última hora. “Buscar el nom és l’últim que fem”, diu el Xavi de la Iglesia, la veu plàcida dels Blaumut.

Amb aquesta mateixa placidesa parlem amb ells. Tenen el posat tranquil de qui sap que ha fet la feina ben feta. “Hem estat molt honestos, hem fet el què volíem fer, no hem fet res per voler agradar o per arribar a més gent”, explica el Manel Pedrós. Nervis? “Tenim nervis sans”, sentencia el Vassil, amb aquell parlar amable que sempre fa gràcia. I és que són conscients que hi ha molta gent esperant aquest segon treball però això, més que pressionar-los, els il·lusiona. Conscients del compromís que tenen amb el seu públic, parlen d’aquest segon treball amb passió.

Però, com sona El primer arbre del bosc? “Jo crec que és una evolució del primer disc, és el que ens demanava el cos i el que hem anat veient durant el temps que hem anat girant. Hem vist que en algun punt ens faltava pujar les cançons un punt més amunt i donar més canya, i això és el què hem fet” resumeix el Xavi, i afegeix: “però sense deixar de ser nosaltres”. De fet, aquest punt més del que parlen ja es podia endevinar en el tema Previsions d’acostament que Blaumut ja va avançar en els seus últims concerts: essència 100% Blaumut, però amb una apretada de rosca més. “Hem deixat una mica de banda el folk i hem anat més cap al pop, i això comporta nous matisos”, afegeix el Manel.

I de què parla el nou disc? El Vassil ho resumeix així: “és un recull de cançons, no és un àlbum temàtic o que tingui una idea única. Cada cançó parla de coses diferents”. El Xavi no pot dissimular el seu gust per la fotografia i el dibuix i la seva definició del disc és una mica més gràfica: “salvant les distàncies, és com un quadre de Magritte, té molt a veure amb l’atmosfera que s’hi respira, té colors i dimensions”. El Vassil riu i li etziba: “jo he vist quadres de Magritte i tampoc ho acabo de veure”. Està clar que això de les lletres és una cosa molt personal i les del Xavi tenen la virtut de l’obra d’art: són finestres obertes a lectures infinites. Al final, tots coincideixen en què posar adjectius al disc és bastant complicat i el Vassil ens posa a prova: tu, com definiries el nostre primer disc? Bona pregunta! “Però aquí les preguntes les faig jo!”, dic. El Xavi adverteix: “no seria la primera vegada que el Vassil acaba entrevistant a l’entrevistador!”.

Bromes a banda, el que és cert és que si el nou disc s’allunya en sonoritat a l’anterior, si que manté l’imaginari amb què es presentava el primer. “Sempre s’ha parlat del tarannà tranquil i optimista del primer disc però jo crec que sempre ha estat un optimisme melancòlic, eren melodies que tampoc eren especialment alegres”, explica el Xavi. I de fet, a banda del carpe diem que proposava l’aclamada Pa amb oli i sal o l’optimisme de principi d’estiu que es dibuixava a Bicicletes, la resta del disc venia impregnada, més aviat, d’aquesta espècie de calidesa melancòlica que ens sobrevé els dies de pluja darrera la finestra. Així, en aquest segon disc, es repeteixen els colors. “Al final l’energia és la mateixa, som nosaltres mateixos. L’embolcall de la cançó és diferent, però la cançó és la mateixa, els colors són els mateixos”, matisa la veu del grup.

Costarà desfer-se de cançons com Pa amb oli i sal o Bicicletes, dos temes que han aconseguit fer arribar Blaumut a públics ben diferents. L’infantil, per exemple. “És una de les grans sorpreses que ens vam trobar en el primer disc, que hi haguès tants nens i pares als nostres concerts. Hi ha pares que ens expliquen que els seus fills deixen de plorar quan senten ‘Bicicletes’... música per calmar les feres...”, bromeja el Vassil, i afegeix “no hem intentat fer cap cançó pensant que n’havíem de fer alguna com aquestes. Sí que és cert que ens acompanyaran sempre, la gent les demana i esperem que en aquest segon disc també passi”.

I és que són conscients que el primer disc ha deixat el llistó molt alt. Però això no els inquieta. “Personalment no sento que això ens pressioni, sinó senzillament ens fa conscients que tenim un compromís, perquè saps que hi ha molta gent esperant-lo”, diu el Manel, que no amaga, però, que han estat uns últims mesos una mica estressants. I és que el grup ha optat, en aquesta ocasió, per independitzar-se de la discogràfica Picap i fer l’autoedició d’aquest segon disc. “Hem provat de fer les coses a la nostra manera i seguir el nostre camí”, diu el Xavi. Un pas endavant que no està sent fàcil però que els està ensenyant moltes coses. “Estem fent un intensiu d’autoproducció, és com una escola, però porta molta feina”, diu el Vassil, que és crític amb les discogràfiques: “amb el que estem aprenent podríem guiar a gent que està començant i que acudeix a discogràfiques que s’aprofiten d’aquesta ignorància i et fan signar coses i després et xuclen... Ara el paradigma està canviant i ja no necessites tot això”. El Manel assenteix. “També tenim molts amics que ens ajuden sense els quals no hauríem arribat fins aquí. El Carlos, per exemple, que ara està a la producció artística, sense ell no hauríem pogut fer el Simfònic!”. “És el sisè Blaumut”, humoritza el Vassil.

El Carlos Montfort (Carlitos pels amics!) no és l’únic que s’incorpora en aquest nou viatge de Blaumut. De cara a la nova gira, el grup es posa a les mans de l’actor i també músic Bruno Oro, que ara serà també el director escènic del grup. I és que de la seva primera gira els Blaumut han après que la música en directe no només s’escolta, també es veu. “Quan estàvam a la meitat de la gira del primer disc, el Martí Torres, que és un crack del teatre i que ha treballat amb grups com La Pegatina, Mamzelles o els Catarres, ens va proposar de treballar en la direcció escènica, i tothom va notar que hi havia hagut un canvi dràstic dels directes. Fins i tot molta gent no ens sabia dir el perquè, però la música els arribava molt més”, recorda el Vassil. Ara, el grup ha après la lliçó i Bruno Oro es posa a la direcció escènica per fer que la música brilli també a l’escenari.

Lliçó apresa. I és que els Blaumut són cada cop menys turistes en aquest exigent i sempre canviant món de la música. “Podríem dir que ara som més aviat turistes viatgers”, diu el Xavi. Sigui com sigui, el que està clar és que en el seu caminar han sabut marcar una manera de fer que transmet naturalitat, serenor i que connecta amb el públic. Ara, ens conviden a fer un viatge interior per endinsar-nos en les profunditats del bosc, el seu bosc, que és el bosc de cadascú.