Jump to navigation
Sona el timbre, obro la porta. Hòstia! Dos persones ben vestides. Em pregunto qui pot ser, qui sol anar amb parella, qui coneix l'estratègia del “dos contra un” per tal d'intimidar o de seduir? La policia? Doncs veig que no quan m'ensenyen una revista que té un nom així com “La Torreta del turonet”. Tot seguit em demostraran d'una manera brillant l'existència o la insistència de Déu i em convidaran a formar part del club dels elegits.
Sí, al seu cel només en caben uns quants, els que més fidels obtinguin per a la seva comunitat vull suposar que seran els que hi entraran. Això sí, m'expliquen que allí podré acaronar lleons, i bèsties de tota mena, com si a mi em fes il·lusió fer aquestes coses. No hi haurà conflictes, no treballarem. M'expliquen els pros però no les contres. Bé, això un bon comercial no ho sol fer, ja ho descobrirà el client el que té de dolent formar part d'un club selecte.
Em parlen de les estafes de l'Església catòlica, el seu desviament del camí del “Senyor”. Proven a veure si pico. Si critico l'Església de la qual formo part amb una mica de disgust potser troben un punt de comunió amb mi i em roben el cor, vull dir que em guanyen efecte. Enlloc d'això els explico els meus problemes amb les companyies telefòniques.
Els hi dic: “Mireu, jo estic amb una companyia de telèfons que em va prometre el “cel” quan vaig firmar un contracte amb ells i, després, tot van ser problemes; mala atenció, factures desorbitades, impossibilitat de parlar cara a cara amb ells per resoldre els conflictes, i moltes coses més. Això que un dia em truquen des d'una altra companyia. Em deien el mateix que els anteriors però em deien que els de la primera companyia no eren bona gent, que ells sí que estaven amb mi.”
Sembla ser que no els fa gràcia la comparativa. El cas és que jo segueixo amb el meu ritme, amb la meva paràbola: “Senyors, vaig fer molts esforços per canviar de companyia perquè la primera m'ho va posar difícil. Ara que estic a la segona, només ha canviat el nom del remitent de la factura, els problemes són els mateixos. Això sí, ara, amb la irrupció de tantes companyies cada dia em tempten més sovint perquè canvii.”
Encara que no els hi faci gràcia jo segueixo amb la meva xerrada: “I amb això lo que aconsegueixo és que la meva companyia em faci ofertes bones, perquè quan els hi dic que la competència em tempta ells tenen por de perdre'm. I això passa perquè avui les empreses promouen i premien la infidelitat. Analitzem també el que fan els Bancs; quan et canvies a la seva companyia te regalen el món i a mesura que passa el temps te van posant més traves.”
Ja queda poc, vinga, explica'ls el final!: “I això mateix és lo que em passa amb el catolicisme, que no m'aporta absolutament res però molt em temo que si canviés de companyia tot seguiria igual o pitjor però jo ja hauria mudat de vestit i no me bé de gust perquè almenys ells no tenen aforament limitat al seu cel, hi ha agents de seguretat, però no hi ha aforament limitat. També em deixen menjar baldanes.”
Els de “La Torreta del turonet” marxen. Amb una mica d'ironia em desitgen: “a pesar de tot, que passi un bon dia.” Doncs gràcies. Tanco la porta i m'entra una gelor de cor sobtada. A pesar de tot no m'he donat de baixa de la companyia de mòbils ni tampoc de l'Església Catòlica i jo que em creia tan lliure, tan sagaç enfront a aquesta gent. Però jo estic en un lloc i ho faig damunt sense creure, potser estic més enganyat que ells. Ara em sento malament. Maleït sentiment cristià de culpa.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.