Jump to navigation
El segle XV despertava Europa amb l’anhel de desprendre’s d’un dogmatisme institucionalitzat que s’havia enquistat durant més de mil anys d’història. Artistes, filòsofs i científics, cansats del monopoli de pensament únic i de l’estancament de la societat, aposten per intentar recuperar els clàssics grecs i llatins per intentar establir unes noves bases sobre les que assentar una nova societat.
A dia d’avui coneixem aquesta època com a “Renaixement” i a les nostres terres se’n fan celebracions per commemorar un gir en la societat que lluitava per dignificar-la i fer-la més lliure. Així trobem tractats com els del filòsof Marsilio Ficino on la seva interpretació de l’ésser humà està centrada en atorgar-li una dignitat que cert cristianisme va pretendre robar-li en el seu moment.
També cal destacar innovacions científiques com les que varen portar a terme personatges de la talla de Copèrnic, promotor del model heliocèntric i que per tal d’evitar la censura de l’Església del moment va exposar oficialment que el seu model només servia per facilitar els càlculs astronòmics però que en cap cas això significava que tingués a veure amb la realitat (heliocentrisme per calcular, geocentrisme en realitat).
Galileu, qui va demostrar empíricament l’heliocentrisme, fou condemnat per la Inquisició tot i que la pena inicial fou commutada per arrest domiciliari. El Renaixement començava el seu caminar amb forts impediments per part de les autoritats de l’època perquè ja se sap que qui té poder no el vol perdre de cap manera. Tornar a néixer sempre és complicat perquè és difícil que aquells agents que tenen una posició benestant vulguin sacrificar una mica de lo seu en pro d’un benefici més general.
El Renaixement real es va consolidar a pesar de moltes autoritats i el nostre, en canvi, està dirigit per elles. Autoritats que no sabem si realment ho són, perquè qui és autor se’n fa responsable de les situacions conflictives i no escorre el “bulto” tot dissipant-lo apel·lant a una situació global, o a l’herència rebuda; vaja, que un autor no li fa la culpa als altres sinó que s’interessa només per resoldre la problemàtica.
Per això ara, que a la ciutat de Tortosa, se celebra el Renaixement és necessari que ens plantegem si volem que aquesta festa només tingui un caràcter purament estètic o que en canvi també la fem servir d’eina de reivindicació per canviar allò que ens està enquistant. Ens hem de plantejar si volem que només sigui un mer espectacle i divertiment per oblidar els problemes quotidians o si podria ser més aviat un instrument de mobilització i de reflexió.
Oblidar-nos de què és el Renaixement vol dir oblidar que hi havia una comunitat amb molt de potencial però sense poder fàctic que va lluitar per canviar les coses davant d’una elit benestant que només lluitava per no veure’s perjudicada per l’avenç dels més humils. La lluita dels més febles de posició envers els forts és qüestió de supervivència mentre que la lluita dels forts contra els humils és cinisme.
Canviar les coses no és possible, és necessari. Bones festes i xaleu!
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.