Jump to navigation
El silenci és salut. Això resen els cartells dels hospitals mentre les ambulàncies trenquen el so amb sirenes estridents. El silenci és espiritualitat, així es resa mentre els campanars carregats de mecanicitat i de conductisme ensinistrador repiquen creant ones expansives ben agudes. El silenci és silenci però diu més del que calla tot i no dir res.
De silencis n’hi ha molts i de molt diferents els uns dels altres. De vegades pot significar serenor i d’altres pot ser el símptoma del sofriment més greu. No és harmònic, per exemple, el silenci que ens acaricia quan estem a la muntanya al costat d’un rierol? I no és terrible també el silenci d’aquells col·lectius que estan obligats a callar?
No sóc un Sherlock Holmes del silenci però m’agrada assabentar-me’n de quin és el silenci que tinc al davant quan en tinc algun. Amb respecte m’hi solc aproximar per veure si insinua malestar o tot el contrari. De vegades sembla que tot vagi absolutament bé només perquè ningú protesta quan en realitat tothom te por de quedar-se sol en l’acte de protesta i acaba optant per un silenci mortificador.
D’altres vegades el silenci denota timidesa. Hi ha gent a la que li costa expressar-se perquè allò que vol expressar ho viu tant que pensa que el fet de dir-ho la despullaria i la deixaria indefensa enfront el món. De tant que es vol dir s’acaba no dient res. Se satura el sistema i tot es belluga silenciosament; un silenci nerviós com una olla que està a punt de sobreeixir. En aquest cas el silenci pot arribar a ser tensió si no se dóna espai al tímid, també pot ser intimitat si es crea un ambient adequat. No s’ha de forçar mai a ningú a sortir del seu silenci com tampoc se’l pot obligar a entrar.
Les parelles que se queden en silenci es poden comunicar sensualment però hi ha parelles que quedant-se en silenci no saben què dir-se. En el primer cas hi hauria una comunicació íntima, un coneixement de l’altra persona quasi intuïtiu i fins i tot eròtic. En el segon, el que tindríem és un empatx de l’altre, manca d’interès i cert tedi que possiblement desembocarà en l’antagonista de la comunicació: la confrontació.
Hi ha silencis que insinuen “t’estimo”, d’altres que insinuen “ja no, però no sé com dir-t’ho”. Silencis que oloren a pau i d’altres que fan pudor a guerra. Hi ha pauses dramàtiques carregades de manca de so que generen expectació i d’altres que provoquen el més avorrit dels avorriments. Hi ha silencis que sonen a sentiment de culpa i d’altres a serenor de cor. Hi ha moments en què el callar s’agraeix i d’altres en què el condemnaríem (quan callen els polítics davant preguntes que els comprometen, per exemple). Hi ha música que sona a silenci i pintures que l’il·lustren. Textos que, carregats de paraules busquen reproduir-lo i hi ha aquells silencis d’estupor on no se sap què dir. Perquè potser el silenci té a veure amb la comunicació més intuïtiva i primitiva i hi ha gent que els sap cosir molt bé, d’altres que el cusen de mala manera. Hi ha silencis, els hi ha. Shhhht.
PD: Adjunto un treball d'investigació que tracta sobre silencis obligats i que al meu parer són malaltissos, silencis que es difressen d'oblit i que només regalen rancúnia. De com sovint hi ha memòries i oblits tendenciosos que ens avoquen a la confrontació i a la resignació. Un ànalisi transversal de la problemàtica franquista al territori ebrenc en ple segle XXI.(Cliqueu aquí per descarregar l'arxiu).
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.