Jump to navigation
El ventre com a ciutat i el ventre com a protecció embrional que, de vegades, és necessari abandonar per poder créixer. Ja de menuts tenim localitzacions vetades pels adults. A les afores de la ciutat podem trobar un munt de fora ventres. A Campredó tenim “La Torra”, que déu estar a dos o tres quilòmetres del nucli urbà. Per arribar-hi hem de passar per zones de camp aïllades de les fortificacions que són les cases i pisos de la població. De la seguretat passem a la llibertat.
Arribar a “La Torra” és com conquerir el nostre pas cap a l’adultesa. Tots tenim necessitat de sortir del ventre matern d’una manera o altra per tal de créixer. La seguretat ens manté infants, generalment no evolucionem fins que no tallem certs vincles, encara que sigui de manera provisional.
Els llocs fora ventre són com el vaixell pirata o el desert dels indis allunyats del fortí dels vaquers. En un instant podem créixer deu anys de cop quan els nostres pares ens deixen a casa sols per primera vegada. Llibertat... i tot agafa un color diferent. Des de què naixem anem tallant cordons i creant-ne de nous. Habitar les exterioritats desprotegides comporta habitar nous mons i crear noves interioritats.
La consciència extàtica davant d’una obra d’art ens ensenya molt al respecte de lo mencionat. Extàtic vol dir estar a fora, corprès, desprotegit de l’entorn, i només qui viu una experiència extàtica pot sentir la crida de nous punts de vista intensos. Quan tot funciona no hi ha èxtasis, és quan alguna cosa trenca el sentit quan es produeix una transcendència creadora. Al néixer ens canvien d’entorn i les criatures passem a ser extàtiques de per vida, sempre més viurem a fora, tot i que lluitarem per crear interioritats.
Això sí, després d’un camí d’anada hi ha d’haver el de tornada. Després d’anar al fora ventre haurem de tornar-hi. És com si fos impossible respirar durant molt de temps l’atmosfera dels llocs desprotegits. Marxar de casa dels pares implica crear una nova casa. Deslligar-se implica buscar nous lligams, si cal, menys ferms. Armstrong, després de posar el peu a la lluna tenia que tornar. Si no, hagués acabat morint ofegat.
Tenir cura de la vida i del creixement implica atendre tant al ventre com al fora ventre, no descuidar cap dels dos aspectes. Un fora ventre constant viurà sense cap tipus de protecció i és possible que acabi desenvolupant malalties de tot tipus. Ara que Espanya ens fa viure un fora ventre, per exemple, les malalties mentals augmenten. Tampoc serà positiu viure un ventre perllongat. Els presoners viuen reclosos perquè se’ls considera infants moralment, amb carències de responsabilitat i per això se’ls reclou. Els nens que no surten de l’ou són molt fràgils. Ells són presoners d’una closca que pot arribar a asfixiar i a perpetrar la seva infantesa. Els presoners viuen reclosos perquè se’ls considera infants moralment, amb carències de responsabilitat i per això se’ls reclou.
Viure, per tant, és l’artesania de saber anar i tornar, com un respirar, saber inspirar i espirar tot anant creant atmosferes de llibertat i de seguretat. Sortint ens fem grans, tornant a entrar podem digerir la nostra adultesa.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
