,
30/06/2016
Filosofia

Compàs somriu a dansarina

El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava. Parlo en passat perquè aquest és, de tots els temps, el més fiable, malgrat no ho sigui gaire.

El compàs deixava rastre i no és que aquest sigui un relat d'autoajuda. És un relat del fred existencial que implica moure's per ser. La ballaruga, perduda la seva inèrcia, perdia la gràcia. Això també ho veia el nostre amic, el compàs. La força, aquell instant en què tots els colors es mesclaven i podríem dir que també aquell moment en què es feia difícil intuir-ne les fronteres entre cada un d'ells, es perdia, i amb la pèrdua també s'esborrava la màgia llunàtica d'aquest satèl·lit sublunar impulsat per un cordill.

És una qüestió de delicadesa. El compàs amb la seva finor sentia com els seus moviments podrien assimilar-se als d'una garsa o als d'un signe si no fos per les seves articulacions. Mentre reflexionava sobre aquests temes, la ballaruga ballava i ballava, queia al terra, l'agafava algú altre i tornava a ballar.

Els moviments circulars, emulant el pensament estancat, es perllongaven fins que aparegué la dansarina. Una nina de caixa de música desapareguda en un naufragi. Una nina retrobada, translació i rotació com una ballaruga però amb la gràcia d'un compàs. S'obrí la caixa i aparegué ella. Gràcil, delicada, subtil i alegre trencà l'escena rotatòria i presumptament insalvable que s'havia generat en aquell cul-de-sac. S'obrí una nova variant en aquella constel·lació.

La nina, aproximant-se al compàs amb la serenor d'una professional l'agarrà de la mà. Però aquest, pivotant sobre una de les seves “potes”, es desagafà al cap d'uns instants. Els seus circuits de translació només coincidien durant unes mil·lèsimes de segon. La ballaruga, anava a la seva i no se n'adonava d'allò que estava succeint. De fet, ningú se n'adonava. Ni tan sols encara se sap ara què és el que va passar. Només unes frases queden d'aquells intensos i efímers instants:

Lo momentani és veure't,

el recordar-te serà etern.

Però ara somriu,

somriu perquè aquest

serà el record que t'emportaràs de mi.

 

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

06/04/2021
Déu preferí a Abel i Caïm, en veure's rebutjat, decidí matar al seu germà petit. Ja en el Gènesi es veuen les conseqüències de la insuficiència i de la mancança.
09/01/2021
“Després de 3 setmanes suportant aquells ruixats, tota la comunitat va acceptar la decisió d'abandonar el seu refugi subterrani i marxar a viure definitivament en un altr
29/04/2020
Per a que intuïm fins on la pròpia ideologia fa que manipulem la nostra percepció de la realitat per adequar-la al nostre pensament, podem veure a l'astrònom Tycho Brahe, que anys després de la proposta copernicana heliocèntrica, va proposar un
30/03/2020
Aquests dies estic fent l'esforç de centrar-me molt a comprendre i a evitar jutjar.
23/03/2020
Una de les propostes que em va semblar més curioses de la meva llicenciatura de filosofia fou la proposta experimental del filòsof nord-americà John Rawls.
20/03/2020
Aprofito el confinament per fer reflexió perquè a diferència del que proposa Fernández Díez, tot ha de poder ser qüestionat, d'altra banda es cau en el dogma i el dogma pot caure en barbàrie.