Noms

Diuen alguns estudis que el caràcter d’un nen li ve marcat pel nom que li posen els seus pares.

Els meus pares crec que no es van esforçar molt: “Li posem com el pare: Antonio”. A mi sempre m’han dit Toni, menys la meva mare que quan s’enfada amb mi em diu per totes les lletres. Jo crec que escollir el nom del teu fill va, en alguns casos, marcat per les modes i tendències del moment. Hi havia un temps en el que et posaven el nom del sant del dia que havies nascut, o el patró de la vila, o eren els padrins qui escollien els noms de la canalla.

I va arribar el dia en el que els pares posaven noms forans als seus fills. Els problemes començaven a l’hora de batejar la criatura o inscriure-la al registre civil. Veies aquells mossens de pobles, als que els tremolava el pols a l’hora de llençar l’aigua beneïda al damunt del cap de la petita Vanesa; o aquell pobre funcionari, que inscriu amb el nom de Izan al fill del fan de l’actor nord-americà Ethan Hawke.

Qui no ens assegura que d’aquí a uns anys tindrem un alcalde de Reus que es digui Richard encenent la tronada o fent ballar el gegant indi al mig de la plaça? O encara més. M’imagino tot els escons del parlament escoltant atentament les paraules del nou president del nostre país: el molt honorable Kevin Costner de Jesús, president de la Generalitat de Catalunya, mentre ens parla d’autofinançament i retallades. I a la zona de convidats, la seva dona, la Jessy, plora eixugant-se les llàgrimes amb un mocador de la Hello Kitty.

Segons avança el temps canvien les modes. La televisió i la cultura popular influeix molt en el bonic art de l’onomàstica: ara podem veure pares que van a buscar als seus fills a les llars d’infants i els hi diuen:

-Isona, vine al costat del papa. (Seguidor de VentdelPla).
-Chenoa, no marxis molt lluny. (Seguidor d’OT i persona amb poc criteri musical).

Actualment les sèries que més ho peten a la tele, a nivell català son Polseres Vermelles, i a nivell internacional Joc de Trons. Estic segur que molt aviat veurem a pares i mares que vigilen els seus Lleons, Cris o Rocs, però molt pocs que mirin que els seus Tyrion, Danerys o Sansa no prenguin mal mentre es llencen pel tobogan.

Ara els noms que més posen els catalans als seus fills són Marc i Martina. Sempre s’ha dit que els Marcs surten trapelles i que no paren quiets. Però Martina? Poca informació tenim d’aquest nom tan bonic que milers de mares i pares inscriuen a les seves filles al registre. És el nom de moda, un nom que em recorda tenistes dels anys 80 i 90, la Navratilova i  la Hingis, o models guapíssimes que fan un munt d’anuncis a la tele però que quan t’expliquen un acudit no tenen ni punyetera gràcia.