Jump to navigation
Mentre l’estiu s’anava acomiadant i emportant-se amb ell la calor, els turistes, les multituds als pobles de costa i tots els típics tòpics arribava a Vilanova i la Geltrú una altre edició del Ateveu, la setena edició d’un festival que es va veure amenaçat per la pluja i el fred, però que finalment es va tirar endavant i va tindre força afluència de públic. L´Ateveu va donar el tret de sortida divendres 6 de setembre amb les actuacions de Kiwi, Els quatre gats i Joan Isaac però jo us parlaré de dissabte, acte que vaig presenciar on van actuar Quintet de Boira, Meritxell Gené i Cris Juanico.
Amb retard per la incògnita de si es realitzava a la plaça de l’Assumpció com estava previst o al foment Vilanoví en cas de pluja, cap a les onze i dintre d’una secció que es va estrenar fa tres anys titulada ‘Ateveu a banda’ que dona oportunitats a grups emergents que comencen, pujaven a l ‘escenari El Quintet de Boira, un duo format per un lleidatà i una vilanovina, que amb una guitarra cadascú van encetar la nit amb ‘Corazón con muros’ una molt bona versió de Silvio Rodriguez, cantada pel Jose. Començament curiós si tenim en compte que sobre els nostres caps penjaven un centenar de banderoles amb la senyera, però es que aquestos nois saben cap a on han de mirar i ho van demostrar amb alguna picada d’ull a Chavela Vargas o al mateix Lluis Llach, tot almagamat entre un grapat de temes propis que parlaven la majoria d’ells sobre la terra, la independència del Països Catalans o els drets de la dona.
Amb la mala sort de trencar una corda a la segona cançó i haver d’alternar-se amb un sol instrument van poder defensar el seu directe. S’ha de dir que aquest parell deuen estar tot just començant i encara tenen per davant moltes hores d’assajos, i moltes actuacions, però voldria apuntar la manera de tocar la guitarra del Jose, i la veu de la seva companya la Carla i estic segur que sigui sota el nom de Quintet de boira o un altre, junts, o per separat, els tornaré a trobar i segurament em donin una sorpresa.
Seguidament, vestida de negre, amb un posat molt elegant i acompanyada de la seva guitarra va sortir a escena la Meritxell Genè, una lleidatana que va vindre a La Geltrú a presentar el seu tercer disc ‘Així t’escau la melangia’, un disc autoeditat on ha musicat onze poemes del poeta Marius Torres, acompanyada en algunes peces per en Jordi Gasion, músic que ha fet la producció i els arranjaments d aquest últim treball a la guitarra, l’harmònica o la mandolina.
En més d’una hora que va durar l’actuació de la cantautora de ponent, va quedar palesa la professionalitat en la posada en escena, així com en la forma com tracta les cançons, sense deixar de banda una veu que no deixa indiferent a ningú. Personalment vaig trobar una mica avorrit aquest endinsament en la poesia, doncs va donar un cop d’alè cap al final del concert quan va fer un tema propi del seu segon disc d’influència nord-americana tot i que parlés de la seva terra, que porta per títol ‘Somni de ponent’. El cert és que vaig trobar a faltar més temes com aquest, però si més no l’actuació va ser més que notable.
I per últim l’actuació més esperada de tota la nit, la d’en Cris Juanico que ja portava estona signant autògrafs mentre arribava el seu moment, moment que es va fer esperar, doncs ja portàvem una hora del dia de diumenge. Acompanyat per Joan Solà-Morales (Umpah-pah) al contrabaix i de la seva Fender va obrir amb el tema més conegut de la seva carrera, ‘Si vens’, tema del grup Ja t’ho diré, amb el que va fer cantar, aixecar i picar de mans a tota una plaça que ja feia estona que l’esperava. Però la proposta del projecte ‘Dues pedres’ no té massa a veure amb el single comercial i radiable del grup dels noranta. Son temes molt més intimistes que de vegades s’acompanyen de bases electròniques que el mateix cantant s’encarrega de disparar i que parlen molt de l’ illa de Menorca, però no l´ illa que coneixem els que hi hem anat de vacances el mes d’agost, sinó una illa de carrerons estrets i solitaris on ell va passar la seva infantessa i a on vol portar-nos a través de les seves lletres. Lletres que no son fàcils d’interioritzar a la primera escolta, i menys a aquelles hores de la matinada, on les temperatures ja començaven a baixar en picat, fet que va fer que alguns com un servidor s’anessin retirant poc a poc abans de que acabessin la seva actuació i desconec si finalment van poder realitzar el karaoke en català.
Sí vull felicitar a l’organització per tirar endavant un projecte com aquest que dona sortida a la cançó d’autor, aquest gènere que torna a estar de moda probablement a causa de la necessitat d’haver d’economitzar degut a la bestial crisi que estem vivint però que ens fa gaudir de les cançons pràcticament despullades. Espero poder assistir-hi l’any que ve a la mateixa plaça de llum càlida i molt d’encant on em vaig oblidar per moments que estava a la localitat de Vilanova i la Geltrú, encara que el festival fos a La Geltrú sense Vilanova davant.
