Jump to navigation
No hi havia anat mai, a la Sala Cotton del Casino de Peralada. Però coneixia Marlango. O i tant, que els coneixia. Aquella Electrical Morning va ésser el detonant. Sentida en directe des dels altaveus de l’Acústica de Figueres en un llunyà 2008, només vaig fer que confirmar com de bé sonaven les cançons d’un projecte artístic d’artistes.
13 són els anys que una actriu, Leonor Watling, i un pianista, Alejandro Pelayo, porten junts. Sis discos, els cinc primers amb un tercer membre trompetista i cocteler (Óscar Ybarra), primer amb lletres en anglès i darrerament en castellà. Però des de fa un temps, aquests dos amics també fa directes en exclusiu duet. Uns Delicatessen a veu i piano. Si ja ho van fer a Girona anteriorment en un incomparable escenari com la plaça dels Jurats (“quin record tan bonic a Girona, al final no ens va ploure i li va donar un toc màgic!”, em comentàven), la sala de concerts del Casino de Peralada no va ser menys. El passat dissabte ens van manifestar que aquell tipus de local ja els va bé: “als altres llocs on actuem no ens porten copes de vi”, celebrava Pelayo, relacionant-ho amb el seu orígen cantàbric.
“Vete” de Los Amaya, “Semilla negra” de Santiago Auserón, “When I’m sixty-four” dels Beatles, “Creep” de Radiohead, “Nature Boy” de Moulin Rouge (en unplugged) o una sonoritat molt Monty Python del seu ja clàssic “Pequeño vals” i a “Lo que sueñas vuela” van ésser també algunes de les versions que van sonar amb aquestes peces més despullades que en gires anteriors. Però també era un concert de primers: primer hit, primer gran èxit, primera cançó en castellà composada… Fins i tot primer cop que els sentíem interpretar La La Land. “Jo que m’he passat anys estudiant al conservatori, arriba aquesta pel·lícula amb aquestes notes… quina ràbia no haver-hi pensat jo! Què n’hagués pensat, Chopin?”, comentava Pelayo.
No va faltar la constant auto-paròdia basada en les seves habitualment pessimistes lletres. Hem de celebrar que artistes de la talla de Marlango es mostréssin tan oberts al repertori que em va concedir "Gira", per la semblança amb "Ir", que havia demanat moments abans, o "Exquisita", a uns altres membres del públic que encara aguantaven el seu combinat (inclòs amb l’entrada).
El comiat de Leonor i Alejandro, abans de parlar amb el públic i el Photocall, no va ser un altre que “marxem, perquè la temptació de la ruleta francesa és…”. Els agraïments van arribar fins i tot als cambrers. Fins i tot va haver-hi temps de parlar de la faceta més interpretativa de Watling a Pulsaciones. Però en acabar aquesta gira graven el setè i només ells saben quina serà la propera entrega amb el projecte que van batejar gràcies a Tom Waits.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.