Jump to navigation
- L’any passat vas presentar el teu primer poemari, ‘Blaus de llunyania’, i ara presentes el segon, ‘Pensaments intermitents’. Què ens en dius al respecte?De fet, vaig escriure abans ‘Pensaments intermitents’ que ‘Blaus de llunyania’, però el vaig publicar abans perquè potser era més formal a nivell poètic. Amb ‘Pensaments intermitents’ m’he despentinar més. He escrit aquests poemes tal com ragen, a partir de mirar les coses, l’entorn i a mi mateixa. En un principi, vaig pensar transcriure aquests poemes tal com van fluir, perquè seria el més natural, però finalment vaig decantar-me per fer petites recopilacions temàtiques per ajudar una mica al lector. La meva poesia no té cap pretensió; senzillament, vol fluir. Em fa molta il·lusió aquest llibre perquè, a més a més, compta amb il·lustracions d’una amiga meva, la pintora Helena Esteve, nascudes a partir d’aquests pensaments.- Amb aquest poemari deixes en evidència que no és tan important la fita sinó gaudir del camí.És així! I de vegades vivim tan de pressa, que no ens adonem del ràpid que vivim i de les coses que ens passen davant dels ulls. Hi ha una dita oriental que diu: “Quan naixem ja tenim programat el nombre de respiracions que farem. Aleshores, quan més a poc a poc respirem, més anys viurem”. És molt important assaborir el passatge a l’entorn del paisatge que ens envolta.- La cultura ha estat molt present en la teva vida des de ben petita.Sortosament, sempre he estat envoltada d’art. El primer contacte que vaig tenir amb el món de la faràndula va ser quan tenia tres anys, quan a l’escola del poble vam preparar una representació teatral. Això passava en plena postguerra. Vam sortir un grup de nenes amb camisa de “puntilla” i havíem de cantar davant del públic. Me’n recordo com si fos ara! La veritat és que quan anava a l’escola, quan m’ho proposava, muntava una obra de teatre en el moment que marxava la mestra de classe.- Has viscut des de sempre també el caliu de la literatura.Exacte! El meu pare no va ser una persona de lletres, ell es dedicava a cultivar la terra –l’estimava moltíssim– però era molt curiós i molt llegit. I suposo que va influir molt en mi el seu amor per llegir prop del foc o al mas. He tingut molts mestres a la vida, i un d’ells ha estat el meu pare, amb el seu testimoni; i la meva mare, amb el seu suport. Recordo que de petita anava a Barcelona a la fira del llibre a comprar llibres de segona mà, i això m’encantava. Sempre he escrit coses, coses escrites des de l’amistat i des del cor.- Hi ha poetes que marquen, quins han marcat la teva vida?És complicat escollir! M’encanten la Maria Merçè Marçal, Martí Pol, Joan Margarit, Williams Shakespeare. Però no n’hi ha un de cabdal que m’hagi marcat amb força, potser per no lligar-me a un estil determinat, i perquè la curiositat m’ha dut a descobrir nous poetes contínuament. No obstant, un poeta que sempre he tingut molt prop ha estat el nostre Màrius Torres.- Quan decideixes endinsar-te ‘seriosament’ en la poesia?Jo vinc del camp de la psicologia i de la pedagogia, i per mi la poesia és una nova etapa de la meva vida. M’agrada molt reinventar-me! De fet, tinc amistats que m’han dit que és molt curiós el procés que he fet perquè, quan em van nomenar Catedràtica emèrita de la UB, ho vaig deixar tot, vaig tornar al poble (Seròs), vaig anar a l’hort i vaig començar a escriure. I des de llavors no he parat.- Com et sents escrivint?Em sento molt i molt bé. Com si fos una cosa que m’esperes des de fa molts anys. De fet, m’ha agradat molt escriure sempre però tenia moltes històries entre mans –docència, recerca, etc–. Ara, però, em costa imaginar-me sense la poesia; crec que és una companya que ja no em deixarà i que m’està omplint moltíssim aquesta etapa de la vida.- La natura ha estat una gran font d’inspiració pels artistes de tots els temps. El seu ritme pausat, però molt meditat, es deixa veure en la teva obra.Hi ha una dita que diu que cada recipient guarda el gust del primer líquid que va contenir. Penso que sí, que en la infantesa, quan estava tant en contacte amb la natura, m’ha marcat. Cada dia me n’adono més de com m’ha marcat l’amor a la terra; aquest t’imprimeix caràcter. Te’n recordes d’aquella espona, del mas de pedra seca, aquella figuera a tocar de la bassa, la brillantor de l’era, la sensació de calor... sóc conscient de cada detall. L’amor a la terra és una cosa que portes dins!- A l’hora d’escriure, et sents més còmoda en algun moment concret del dia? Quin és el teu refugi literari?Fàcilment escric al llit. Tinc atenció a moltes coses, al llarg del dia, i és al llit, i aquí al poble, quan trobo la pau per escriure. Quan estic al llit estic sola amb mi, i m’encanta estar així! M’hi sento molt bé! No dormo moltes hores, però les hores que dormo, ho faig intensament. Escrivint al paper reciclat buido, em relaxo, i així no oblido les reflexions.- ‘Pensaments intermitents’ s'ha presentat a Barcelona i Lleida, en llibreries i en centres culturals.Sí, i fins i tot m’han proposat fer-ho en centres escolars. I crec que pot ser una experiència molt interessant. Cal obrir portes a la curiositat, al preguntar, a estrenar frases davant dels companys i companyes, a què els infants s’atreveixin. He pensat que seria interessant fer un recull dels pensaments intermitents de les criatures de les escoles on presentarem el llibre. És bonica la idea que els nens i nenes siguin els editors dels seus propis pensaments.- Durant molts anys tu has format noves generacions de mestres. I no te n’has pogut estar de fer-los partícips de la teva passió per la poesia i el teatre.Suposo que quan a un professor li agrada una cosa, tard o d’hora, se li veu el llautó i ho deixa aflorar. En el meu cas, ja al primer centre educatiu on vaig treballar –el Princess Margaret School– vaig muntar amb els meus alumnes el grup ‘Manojo de poetas jovenes’. Va ser una experiència tant ‘guapa’! Però no la vam compartir prou! A la Universitat vaig muntar el grup de teatre Terrabastall, la penya Contacontes, la Lluna en un cove de poesia. Un mestre no només necessita estudiar teoria sinó que, en el seu dia a dia i formació, és molt important el valor de la vivència.- La poesia, com la música o les olors, és molt sensitiva, perquè et connecta amb altres històries, amb el passat, amb el record...Exacte! La gràcia de la poesia no és tant el que es diu com el que se suggereix, el que s’entrediu, el que convergeix o divergeix amb l’autor. Per això trobo molt important la relació de la poesia amb altres arts. L’important és que es vagi estovant la terra, que la sensibilitat entri en la gent d’una forma natural, ja que si ets sensible a una expressió artística, és molt fàcil de ser-ho vers la resta d’expressions. Als mestres els deia: “No cal que parlem tant d’art a les criatures. Deixem que floreixi el seu propi art”.- Malauradament, però, no sempre es donen a les arts, sobretot a les escoles, el valor que tenen de despertar l’intel·lecte i la imaginació, quelcom fonamental per la vida adulta.Cal donar la importància que té a la pregunta, al fet de qüestionar-se sempre, ja que les respostes ja estan donades. Ens passem la vida donant respostes a preguntes que no sempre ens fan, pensant que ho sabem tot i que ja no tenim res a aprendre. El mestre ha de ser un gran dinamitzador, un gran despentinador del jovent!- Imagino que el teu esperit despentinador no se’n pot estar de seguir escrivint poemes. Tindrem un tercer poemari aviat?Sembla que sí: ‘Solcs’. Va nàixer a partir de la col·laboració que em va demanar l’Escola d’Escriptura de Lleida al voltant del ‘Corb’, un poema d’Edgar Allan Poe. Amb aquest pretext, vaig fer un poema formalment semblant al de Poe, ‘Caliu’; i un cop finalitzat, em vaig treure el davantal, em vaig despentinar i vaig escriure ‘Solcs’. A la vida sempre hi ha coses per aprendre, per després desaprendre; a les que cenyir-se, per després alliberar-se.- Com cal enfrontar-se al full en blanc?Amb valentia i també amb humilitat. Quan ja tens una mica d’habilitat per escriure, de vegades, és fàcil pensar que ho tens tot après. Que domines les formes i la llengua, i que amb això ja en tens prou, però cal tornar a la innocència d’un infant i cal seguir el propi camí. Això confirma la necessitat d’un artista de ser humil, de ser realista, de saber guardar distància amb el que dius i el que ets, de treballar amb abstracte a partir de realitats concretes.- Fa uns mesos vam entrevistar la Sílvia Aguilera, Sissa Viva, que ha musicat alguns dels teus poemes. Com et sents quan passa això?Em fa molta il·lusió que la Sílvia musiqui els meus pensaments. Ho fa genial, i li dóna una calidesa especial. Hem anat a recitals on ella cantava i jo recitava, i l’experiència és magnífica. Unint música i poesia, connectem de veritat i creixem moltíssim plegades.- Envia un missatge a totes les nostres lectores i lectors!La poesia és una cosa que té sentit, que val la pena. No esperem grans coses de la poesia, però deixem que la poesia ens digui, que ens parli. No li tanquem la porta perquè cal que aquestes reflexions entrin i surtin.
Carme Romia
