Maria Guinovart: “Hem descobert com Guinovart veia la dona”

La presidenta de la Fundació Espai Guinovart i filla de l’artista reivindica el paper de la feminitat en l’obra de Guinovart a 'Dones, flors i violes'

Núria Mora

22/01/2026

Arts

L’Espai Guinovart d’Agramunt (Urgell) acull fins al 8 de març l’exposició 'Dones, flors i violes', una mostra en què l’obra de Josep Guinovart s’expressa des d’una nova intimitat i proposa un recorregut per la seva obra artística posant la mirada en la representació del món femení. Un viatge per més de cinquanta anys de creació on les dones, ja siguin nenes, mares, prostitutes o dones treballant al camp, apareixen com a figures centrals. Parlem amb Maria Guinovart, presidenta de la Fundació Espai Guinovart d’Agramunt i filla de l’artista, sobre una mostra que revela una mirada respectuosa i gens idealitzada de la dona, però també sobre el vincle personal amb el seu pare i la voluntat de mantenir viu un llegat que continua fent preguntes al present. Una trajectòria que l’any vinent seguirà creixent amb motiu del centenari del naixement de Josep Guinovart.

Esperem que surtin d’allà amb ganes, no només de veure més Guinovart, sinó de veure més museus, perquè l'alumnat d’avui són els visitants de demà

- Com va sorgir la idea de dedicar una exposició monogràfica a la representació de la dona en l'obra de Guinovart?
La veritat és que era una exposició que ja feia temps que la rondàvem, perquè les idees són una cosa i l'execució de les idees una altra. I de cop i volta, un dia estàvem endreçant uns vinils i en un d'ells hi posava 'Dones, flors i violes'. I vam dir, ara és el moment. És una exposició que sempre la teníem present, però n’anàvem fent d’altres i ja no ho volíem dilatar més. A més també pel moment vital que tenim, on el paper de la dona més que mai s’ha de reivindicar, hem de sumar veus.

- Com vau fer la selecció d’obres que formarien part de 'Dones, flors i violes'?
Doncs d’una forma bastant inconscient i sorprenent. Vam preguntar-nos quina visió volíem plantejar de Guinovart envers la dona. No volíem que fos sexualitzada, perquè Guinovart ja té unes sèries dedicades a Amsterdam i no ens interessava la part més carnal, sinó la més sensual, la que connectava amb la feminitat del Guino. Vam estar buscant i documentant-nos i ens vam adonar que hi havia moltes peces dels anys cinquanta, i que a més és un Guino que s’havia vist poc, perquè estem més acostumats a un Guino abstracte i, en canvi, un Guinovart tan figuratiu és complicat. Llavors ho vam anar dividint per àmbits, perquè vam trobar que hi havia nenes precioses, amb ulls que et miren i que connectaven amb una altra exposició on es veia la traça del Grup Taüll en el món figuratiu de Guinovart i a més, apareixien molts símbols que després van apareixent en obres posteriors seves. Vam pensar en la dona al camp, que està molt present a la Fundació de forma explícita, amagada a la pluja que hi ha sobre l’era, o dins de la cabana... Vam trobar moltes dones treballadores i les volíem honrar a totes. També hi ha una peça, que és de la col·lecció de Carme i Lluís Bassat i que ens van deixar, que és sobre les prostitutes. I no és en absolut una peça descarnada. També havíem de fer un homenatge a la maternitat. Vam buscar peces relacionades amb la maternitat i vam incloure una dels 2000, molt colpidora, que és una mare que abraça un fill mort, perquè és una crítica a la guerra de l'Iraq. La veritat és que està ple de petits detalls que segur que no li passaran inadvertits al visitant, i que ens dona una imatge d'un Guinovart molt proper a la sensibilitat femenina, que té una mirada molt amable, que tracta la dona amb molt de respecte.

- Seguint el fil de la maternitat també hi ha una obra inèdita que fins ara no s’havia exposat mai i és amb la que comença l’exposició...
És una peça que mai ha vist la llum del dia, fins ara, perquè estava penjada a casa meva. És un retrat de la meva mare embarassada de mi fet pel meu pare. I encara hi ha un altre àmbit a l’exposició, que hem dedicat als retrats de dona, i hem penjat un retrat de la mare del Guino, o sigui, de la meva àvia, l’agramuntina. És com una exposició molt íntima, un relat molt proper, que sorprèn molt la gent perquè mostra un Guino que si no utilitzava figures que es poguessin reconèixer és perquè no volia, no perquè no en sabés.

- Com vius aquesta dimensió tan íntima i personal dins de l’exposició?
De fet, t'he confessat a tu que era la meva mare. A la cartel·la no ho posa perquè de cop i volta és això, exposar-se una miqueta de més. Però la veritat és que la veig en conjunt i m'agrada molt aquesta maternitat. És curiós perquè és un dibuix molt simple, amb carbó, no espereu veure-hi colors, que ja estan en altres peces, però aquesta és un traç tan màgic, que no sé com explicar-ho. Crec que les dones reconeixeran en aquest traç una proximitat.

- És la peça que més t’emociona o més et remou de totes les que hi ha exposades?
És una d’aquelles coses que quan les has vist tota la vida quasi les deixes de veure. I vistes en un context diferent, dius quina peça més maca! La redescobreixo amb un diàleg diferent del que tinc a casa. No puc dir que sigui la meva peça preferida perquè seria com triar entre els fills, la veritat. També hi ha l’apropament màgic al món de la prostitució, que veureu que està tractat amb molt de respecte, o la maternitat que et comentava d’una mare plorant la mort d’un fill... N’hi ha una altra d’una nena menjant-se una síndria que és un esclat i un cant a la joventut, a la infantesa, a l’estiu... Moltes vegades les peces soles tenen un discurs i posades unes al costat de les altres en tenen un altre. Hi ha una immersió en el món de la infància, del treball, de la maternitat, que és total.

Maria Guinovart durant una visita guiada | Foto: Cedida
- Ens parles d’obres des dels anys cinquanta fins als 2000. Arran d’unir-les ara us heu adonat que la figura de la dona tenia un pes com a motor de creació en l’obra de Guinovart?
És una molt bona observació perquè n’hem tingut consciència després d'haver començat a estirar el fil. L'homenatge a la dona el volíem fer tant sí com no, perquè sí que som conscients que el cos de la dona apareix en obres del Guinovart, però ja et dic, no buscàvem una dona descarnada, sinó que volíem descobrir com Guinovart veia la dona amb tota la seva magnitud i això ho hem descobert en aquesta exposició.

- Podem dir que defugia qualsevol idealització del cos femení?
Sí, en cap moment es trobarà una dona estupenda pujada dalt d’uns talons... Són cossos molt reals i per això encara és més emotiu perquè s'ha tractat des d'una tendresa i des d'una mirada molt neta.

- Malgrat que siguin de fa molts anys, són obres que pel que comentes connecten molt amb l’actualitat contemporània i encara avui en dia ens poden interpel·lar, no?
Una de les coses que sempre em sembla interessant explicar és que podem pensar que hi ha obres de molts artistes que ja hem vist, però potser estem parlant d’una obra que es va pintar fa noranta anys, i cal fixar-se en el nivell de modernitat en què el discurs continua sent vigent. Quan parlem de guerres a ningú se li escapa el moment en què estem. Si parlem de dones explotades, a ningú se li escapa que encara n’hi ha. Diria que és un discurs molt actual i molt modern. De fet, el títol de l’exposició, 'Dones, flors i violes', que remet al cançoner de Maria Aurèlia Capmany i com et deia ve d’un vinil, és una recopilació de cançons cantades per dones, on apareixen dones que no es volen doblegar al seu temps i que són lluitadores. Per això vam agafar aquest títol, perquè les dones que estem aquí a la Fundació també som lluitadores, som una fundació només de dones! No tenim cap problema amb els homes, però som tres i som dones. I ara mateix amb una exposició de dones que acaba el 8 de març, que no és casualitat.

- Esteu preparant algun acte especial per a la clausura, ja que la feu coincidir amb el Dia Internacional de les Dones?
Sí, alguna cosa hi haurà relacionada amb el títol de l’exposició i fins aquí puc llegir. És una cosa que s’ha d’acabar de lligar, però ja està embastada. Quan un va a una exposició el que no sap l’espectador és que es cou a foc lent. Fa uns dos anys que l’estem preparant i la vam inaugurar a finals d’octubre de l’any passat. Llavors hi ha moltes coses que al llarg del temps van canviant, pot ser que una persona que tenia una disponibilitat ara no la té, però el que hem preparat ho farem segur, hi haurà alguna sorpresa per la clausura.

- Quina resposta esteu obtenint per part del públic que ja l’ha visitat?
Doncs el públic està entusiasmat! Hi va haver una persona que en entrar ens va preguntar si no teníem res exposat de Guinovart! Clar, no reconeixia el Guinovart dels anys cinquanta! I això està molt bé, que la gent descobreixi vessants nous -que no són noves-, però sí que ho són per als espectadors. Els sobta saber de quin any són algunes peces, també de la força dels colors d’aquella època. Els agrada molt aquesta mirada directa de les dones, perquè són primers plans els que pintava en Guino i descobrir que hi ha elements que ja surten a les pintures dels anys cinquanta i després tornen a aparèixer en els 2000. En el fons la Fundació és com un gran cant a la dona perquè la llavor, que és la imatge clàssica de la Fundació i el primer que veus quan obres la porta, és símbol de vida i és també sexe femení. Per tant, tota la Fundació parla en femení. Estem treballant molt el tema de la dona perquè l'exposició que hi havia abans al Petit Espai va ser la de Mari Chordà, que és una de les primeres feministes que va haver-hi en aquest país, que va exposar també al MNAC. Volem continuar pintant de lila les parets de la Fundació.

- Com treballeu des de la Fundació perquè l’obra de Guinovart continuï generant preguntes a les noves generacions?
Tenim molta sort perquè hi ha moltes escoles, de fet hi ha llista d’espera, que volen venir a la Fundació i fer els tallers. Si algú sap apropar Guinovart als nens i als joves és la Lluïsa Gabarra, que és meravellosa. Esperem que surtin d’allà amb ganes, no només de veure més Guinovart, sinó de veure més museus, perquè l'alumnat d’avui són els visitants de demà.

- I tot això, des d’Agramunt, que per a Guinovart va ser un lloc d’arrelament i d’alliberament.
Totalment, el Guino hi va de nen a Agramunt, fugint de la guerra amb els seus germans i de la mà de la seva mare, l’àvia Lola que era agramuntina. Ell va arribar a un poble on no havia d’anar a l’escola. És clar, per a ell és la llibertat i la descoberta del món, mentre a fora hi queien bombes. Agramunt està en el seu ADN perquè va ser aquí on es va anar formant.

- De cara als anys vinents, quins reptes i objectius teniu des de la Fundació?
M’agrada que em preguntis això! El 2027 serà el centenari Guinovart i arrencarà al mes de març. Ja fa dos anys que hi estem treballant de valent i volem que sigui una explosió! No volem atabalar ningú ni que hi hagi una sobre ingesta de Guinovart, però serà un moment de tornar a visitar tots els vessants del Guino, tant dins com fora del país, perquè hi ha obra seva per tot arreu. Així com en el desè aniversari de la seva mort vam un fer un plantejament més proper, la idea ara és que tindrem presència amb exposicions a llocs que van marcar un abans i un després a la seva vida, com París o Mèxic. També volem obrir una finestra nova a llocs on hi ha obra seva, però que no hi va exposar mai, jo crec que perquè li semblava una cultura molt diferent o perquè no va tenir temps per fer-ho. I evidentment l’epicentre serà Agramunt i les Terres de Ponent.