Jump to navigation
- Com va començar la teva relació amb el Pallars Sobirà?Va començar amb la meva mare, que havia estiuejat amb la seva família a la Guingueta d'Àneu. Nosaltres vivíem a Bràfim, a l'Alt Camp, i estiuejàvem al Pallars, a Isil i a València d'Àneu. La meva mare va tenir càncer de pulmó i al sortir de l'hospital li van recomanar que busqués un lloc més sec, ja que Tarragona és molt més humida, i on no hi hagués tanta contaminació, i a Tarragona hi ha la petroquímica, entre d'altres. Així que vam pujar cap a Esterri d'Àneu quan jo tenia 9 anys.
- Dius que el dialecte pallarès i la dansa et van integrar al territori.Van ser les eines. En arribar nova aquí em vaig adaptar al dialecte, que per un nen o una nena no és molt complex, i al cap d'un temps ja formava part del grup líder de classe. Participava al Dansàneu, que ha canviat molt. Avui en dia és un festival d'exhibició i d'espectacles brutals, però abans era un curs de formació en dansa. Quan va morir el Joan Serra, que era el promotor de la iniciativa i un ballarí espectacular, es va fer el canvi de format, però s'ha mantingut el nom. Ja porten 29 edicions.
- Comentes que t'has fet artista per no ser dolenta.Existeixen polaritats, les dues cares d'una mateixa moneda, la nit i el dia necessaris perquè passin 24 hores. Al món hi ha dues tendències, la tendència agressiva (yang) i la tendència tendra (ying), sense que una sigui més bona que l'altra. Jo tinc més tendència agressiva perquè sóc més yang. Suposadament la meva condició és ying perquè sóc una dona, però la meva energia és més yang. Sóc d'acció, sóc una persona enèrgica. I a mi, el fet de tenir un personatge, o uns personatges, em permet treure allò que porto dins, és una forma de canalitzar aquesta energia, els pensaments i la frustració contínua que tinc amb el planeta, amb les societats, amb les cultures. Treballo amb i per la cultura, però trobo que al mateix temps ens oprimeix de forma desmesurada. Dintre de la cultura, buscar el personatge de l'Esperanceta ha estat l'excusa d'estar dins del sector cultural i al mateix temps fer-li una puntada. Penso que si no tingués aquesta via d'escapament, podria ser dolenta. Hi ha gent dolenta pel món, de la mateixa manera que n'hi ha de bona. Amb les arts escèniques em purgo, puc tamisar-me, em permeten expressar allò més boig que sé que en la societat no es pot expressar. Perquè no és correcte fer tal cosa, has de dir gràcies i perdó tot el dia... Així que si miro malament a algú, seré castigada, però si és l'Esperanceta qui està mirant malament, ja és diferent. Entenc que en el meu dia a dia potser no cal anar mirant malament a la gent, però en aquell moment potser m'ho puc permetre.
- I et pots alliberar una mica.Em puc alliberar jo i al mateix temps l'espectadora pot veure que no passa res per mirar malament a algú. Quan vaig a veure art, espero que aquest art em mogui alguna cosa, perquè m'ha agradat o perquè no m'ha agradat, però que no em deixi indiferent. L'Esperanceta és un personatge que incita a que sentis coses, a que et passin coses, és un personatge que et pot agradar molt o no agradar-te gens, no hi ha un terme mig. Però per això porto tants anys podent-lo fer, ja fa 14 anys.
- Com va ser la creació d'aquest personatge?Quan vaig acabar el batxillerat no em volia asseure més en una cadira. A batxillerat, que el vaig fer a Tarragona, ja havia fet teatre per primer cop a la companyia Vis de Vanadi i vaig pensar que això era millor que estar asseguda en una cadira. No és que estigués boja pel teatre, però era l'opció que tenia. Com que jo ja treballava com a guia turística a l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, el director, el Jordi Abella, em va dir que podríem fer alguna cosa al respecte. Em vaig fixar amb la Tureta, l'última hereva de Casa Gassia, on ara hi ha l'Ecomuseu. Ella no era la pubilla de la casa, sinó la senyora que treballava per la pubilla de la casa. Quan aquesta va morir sense descendents, li va deixar la casa a la Tureta, que tampoc tenia descendents. Les persones que ara tenen 70 o 80 anys encara la recorden, ella sempre estava a la finestra murmurant. Em vaig inspirar amb ella, però l'Esperanceta d'abans no té res a veure amb la d'ara. Hauríem pogut acabar amb el personatge el primer any, perquè va ser un desastre. No entenc els projectes que a nivell cultural només es fan un any i després s'acaben, quina poca perspectiva és aquesta? És com les parelles, la família, les amistats o la convivència, t'ho has d'anar treballant.
- Amb l'Esperanceta fas el cabaret pagès...No és que faci un cabaret, és que l'estil de l'Esperanceta és el cabaret pagès. No és teatre, no és teatre de carrer, no és clown... és cabareter, però no com el cabaret que ens ve a la ment, ella és una pagesa, com a mínim. És un estil sexy-provocatiu, punyent, rural...
- En les sessions picants que organitzes per adults, fas triar a la gent el tipus d'espectacle a assistir. Dius que la gent no sap triar.No. La gent no sap triar, però aquesta és la sessió picant d'ara, ja que ha anat canviant i aquest any també canviarà. Aquí dalt l'oferta cultural és ínfima i jo treballo amb molts turistes de segona residència que cada estiu tornen a vindre perquè els agrada l'espectacle i perquè no hi ha res més, així que s'ha d'anar modificant. El que continua essent exactament igual és el vestuari i el caràcter de l'Esperanceta, ella criticarà la política, la religió i tot el que siguin sistemes, tant si són governamentals, com educatius o sanitaris. A més, ella és sexual i si al mateix temps et pot tirar la canya a tu, al teu gos i a la teva parella, ho farà.
- Comentes que l'oferta cultural al Pallars és molt limitada, això com ho vius?És fan moltes coses al territori, però no tothom té l'esperit de perseverar, aleshores és quan les iniciatives es perden. Al tercer any d'Esperanceta podríem haver acabat, potser no feia falta continuar si teníem en compte com havia anat. Per això has d'apostar, per això el Dansàneu ha evolucionat. Crec que hem de desestacionalitzar l'art, moltes persones del Pallars encara no han pogut veure l'Esperanceta perquè estan treballant quan faig les representacions. I ja que es planten llavors, perquè hi ha gent molt vàlida, almenys podrien esperar de tres a cinc anys per tenir marge de creixement i equivocació. S'ha de donar una mica d'espai a que els projectes es desenvolupin, però com que vivim en una societat que va ràpid, corrent, de vegades ni sabem perquè no han funcionat les coses.
- Tu has estudiat Art Dramàtic, teràpia Gestalt, llenguatge de signes...Llengua, és una llengua. Sóc intèrpret de llengua de signes en l'àmbit educatiu. Jo com a intèrpret no educo ni ensenyo a ningú, simplement interpreto.
- Aquí ja no pots fer aquesta feina?No, no hi ha sords, només dues persones a Sort. Una persona sorda es mou a capitals perquè aquí hi ha moltes dificultats, no hi ha res adaptat. Al venir a viure aquí ja sabia que hauria de deixar la feina, no és un greuge per a mi. Ja he treballat 9 anys d'això.
- Així que actualment combines les arts escèniques amb la teva faceta de terapeuta?Ara principalment visc amb la feina que faig com a Esperanceta, però també dono cursos, com a l'Associació de Salut Mental del Pallars o a l'escola d'Esterri, on començarem un projecte molt potent. A Barcelona també feia cursos de teatre, dansa, consciència corporal, aikido, aikishintaisó, katsuguen... Els meus cursos són la suma de coses amb les quals m'he format, sobretot a nivell de consciència de cos i de moviment. Jo he estudiat teatre, però he passat molt de temps fent dansa-teatre, que és molt més expressiva. Intento ser el màxim d'holística possible com a terapeuta, però també com a formadora. De vegades arribes davant d'un grup amb tota la sessió preparada, però un cop estàs amb ells t'adones que no pots fer res del que havies pensat perquè el grup està demanant una altra cosa. A part dels cursos, faig teràpia. Sóc terapeuta Gestalt i em continuo formant amb el programa SAT, que organitzava el Claudio Naranjo, que va morir fa poc. També he fet kinesiologia emocional i holística, acupuntura... Coneixements que es van sumant.
- Entre totes les facetes que tens, en quina et sents més còmoda?Jo em sento còmoda fent tot això, el dia que tingui una feina de dilluns a diumenge, de 40 hores a la setmana, m'agafarà un atac. La meva essència és aquesta, em sento còmoda no tenint el cap tota l'estona en un tema en concret. El meu objectiu és comunicar-me, em dedico a això. Fent de terapeuta o fent kinesiologia torno a ser una intèrpret, fent d'Esperanceta també. Quan faig d'Esperanceta el meu cervell fa clec i no ho puc ni controlar, si ho pogués controlar ho deixaria.
- Dius que la paraula patrimoni, que ve de pare, és un micromasclisme, que podem parlar de llegat o d'herència.Això no surt de mi, sinó que ve de la Cristina Simó, una gran feminista i una dona molt vàlida que també treballa a l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu. Ella fa xerrades sobre micromasclismes, això no és d'ara, ara el feminisme està de moda, però hi ha feministes que porten anys picant pedra. Jo simplement he agafat la banderola i dono més veu al tema, faig d'altaveu. Utilitzo aquesta força per poder transmetre qüestions que crec que són importants. I les paraules per mi són importants, jo dono molt valor a les paraules. És necessari utilitzar la paraula patrimoni 15 vegades en un manifest d'una pàgina? No hi ha sinònims? Sempre que puc intento substituir aquesta paraula. Jo no sóc ningú per dir a la gent que no utilitzi la paraula patrimoni, però que tingui consciència d'on ve. A més, el 2019 va ser l'any del patrimoni!
- Vas estudiar el batxillerat a Tarragona i has passat 15 anys a Barcelona. Per què has decidit tornar a les Valls d'Àneu?Podia haver anat a qualsevol altre lloc, sempre deia que no tornaria a Esterri fins que volgués afillar o al ser vella i avorrida, en un excés de no-res que de vegades també és estressant. Però ja vaig dir prou de Barcelona, hi ha un ambient molt dens, tenia la sensació d'alerta constant, a més, hi ha molta brutícia. Barcelona ha canviat en 15 anys. Vaig pensar que depenent d'on volgués anar potser estaria bé triar Esterri, on ja hi tenia referents. Necessitava verd, muntanyes, arbres, veure que les coses tenen uns altres temps, que tenen cicles i que indiferent del meu estat, allò va fent, encara que jo li posi merda allò té la capacitat de regenerar-se. A Barcelona, de vegades, me'n oblidava de tot això.
Instagram Esperanceta de Casa Gassia Facebook Esperanceta de Casa Gassia Web Ecomuseu de les valls d’Àneu
