Jump to navigation
- Durant la cobertura al desnonament de Can Palet la policia et fa notar que la teva presència és incòmoda, en algun moment t’amenacen en treure’t la càmera i la situació es tensa. Una topada amb una agent acaba amb un placatge. La policia defensa que t’hi vas encarar, tu ho negues. Què va passar?Vaig arribar al desnonament i només veure’m em van dir que havia de marxar, em vaig acreditar i mentre m’agafaven les dades ja em van avisar que no fes fotos o em prendrien la càmera. Pot semblar una fotesa, però la càmera era nova i els meus esforços em va costar tenir-la, així que no era una amenaça qualsevol. No hi havia més premsa, era jo sola. De Mossos hi havia quatre agents. Jo els deia que sent fotoperiodista tenia el dret a cobrir-ho, però tenien un to molt autoritari, no hi podia tenir una discussió cordial.
- Què més va passar?En un moment donat un dels agents va dir que em retinguessin al pis de la planta superior. Aleshores vaig decidir marxar d’allà, però tu has d’acatar i si un policia et diu una cosa tu has d’obeir. Aquell dia, pel que fos, vaig decidir que si no em deixaven treballar, no calia que hi fes res allà, i marxaria. Una de les agents se’m va posar al davant quan jo marxava i vam topar. De seguida em va fer un placatge molt agressiu, em va posar el colze al coll i em va bloquejar. Em van tenir una hora emmanillada amb les mans al darrere. Un cop calmades les dues vam estar parlant. Ella es justificava per les maneres desproporcionades i fins i tot va estar a punt de treure’m les manilles, però el seu company, el més autoritari i amb qui no es podia dialogar, va dir que de cap manera, que estava detinguda per atemptat contra l’autoritat i que si me les treien, crearia un precedent dins del cos dels Mossos d’Esquadra.
- La polícia també va contribuir a aumentar la tensió?Des del meu punt de vista, el problema principal és que a part de no deixar-me treballar, ells sols van generar la tensió que acaba amb la meva detenció, quan ells, entenc que el que han de fer, és intentar rebaixar tensions i no afegir-ne. A més quan fan l’atestat i li llegeixen al meu advocat ja veig que no té res a veure el que expliquen amb el que ha passat. La mossa diu que jo la vaig agafar per l’armilla, la vaig encastar contra la paret, que en un moment donat ella va aconseguir desfer-se de mi, però que jo encara vaig tornar a agafar-la i li vaig donar cops de puny. I tot això, jo amb la càmera amb la mà! També hi diu que van necessitar dos agents per retenir-me. A mi, que peso 54 quilos! Per una banda hi ha la vulneració d’exercir el dret a la informació que ens fan als fotoperiodistes, per altra la deformació del que va passar.
- Durant la teva trajectòria com a fotoperiodista t’has centrat en la denúncia de la vulneració de drets a les minories i els abusos des de diversos poders. Creus que, en aquest cas, ets agent denunciant i vulnerat alhora?Bé, a les dues bandes ben bé no. Jo crec que una banda és la del manifestant i la gent que està al carrer, i els policies haurien de saber diferenciar-la molt bé. Jo fotografio el que hi passa, però jo no sóc manifestant. El que sí que és cert és que si els molesta la nostra feina és perquè en una part prou visible treballen de manera irregular o amb desproporcionalitat i les càmeres deixen constància de com s’està actuant. Amb el temps anem coincidint i ens coneixen, saben quins fotògrafs cobreixen determinats actes, per quin tipus de mitjans treballa cadascú i al final ens encasellen.
- A posteriori, la mossa amb qui es va viure el suposat forcejament et va admetre que el procediment no havia estat exemplar i, amb altres paraules, es va disculpar. Malgrat tot, a l’atestat se t’acusa d’un delicte d’atemptat contra l’autoritat. Com s’entoma aquesta contradicció?Jo no ho entenc, perquè és cert que va estar a punt de treure’m les manilles. També ho és que hores després, quan ella va acabar el seu torn, ja vestida de carrer, va baixar a veure’m a la cel·la on jo estava i em va dir que li havia sabut greu com havia anat tot, i jo la veia afectada, de debò que sí, jo em vaig creure el que em deia. Però suposo que no només són els agents, sinó que els superiors i tenen la seva part a dir.
Un agent de policia agafa pel braç a Mireia Comas | Foto: Emili Puig - Perceps dos relats diferents?Mai he personalitzat amb la mossa en concret que em va detenir, sempre he parlat de la vulneració de drets per part dels Mossos d’Esquadra, perquè és un fet que es repeteix constantment. Però ara fa dues setmanes vaig tornar a cobrir una notícia d’un control dels Mossos, em vaig identificar, com sempre, érem dos fotògrafs i estàvem treballant tranquil·lament quan es va produir una detenció d’un conductor que anava begut, quan això passa sempre avisen a més Mossos de reforç. Del cotxe patrulla que va arribar en va sortir la mossa que m’havia detingut i va venir directa cap a mi, sense atendre a la detenció, jo em vaig quedar molt sorpresa i ella anava amb el walkie a la mà cridant pel carrer ‘procedeixo a la identificació de la senyoreta Mireia Comas’ i així se’m va apropar. Jo li vaig dir que ja ens havíem identificat, però em va fer tornar a treure les acreditacions i mentre em va començar a parlar del que havia passat al desnonament de Can Palet. Li vaig dir que no calia que tragués el tema, que ja hi havia un judici pendent, i que cada cop que ens trobéssim el que havíem de fer era respectar-nos mútuament la feina que cadascuna fa, que no calia parlar de res. Em va semblar que havíem quedat enteses, però llavors va començar a parlar amb el meu company fotògraf i mentre seguia posant-se amb mi constantment, em deia ‘que sàpigues que he hagut d’estar 4 dies de baixa, que estic fent rehabilitació…’ Vaig veure que ara ella sí que s’havia obsessionat. Jo no li vaig fer res, no li vaig ocasionar cap mal. Ella ha personalitzat uns fets succeïts, i això és molt greu i molt poc professional. Jo no m’estic queixant d’una agent en concret, sinó de l’operativa del cos policial, però si quan em veu perd els papers sí que podria ser una personalització.
- Ja en una altra ocasió vas viure un episodi policial força tens. En aquell moment ho vas encarar d’una manera diferent. Què ha canviat?Jo no crec que ho portés diferent. El que va passar l’altra vegada és que em van detenir quan feia fotos per cobrir una manifestació i ja sabien que jo tenia simpatia pels manifestants del moviment social de Terrassa i Barcelona. Van venir directes per mi i, a la comissaria, com que no els volia donar el rodet de la càmera em van apallissar, em van emmanillar i em van seguir pegant mentre altres se’n reien de mi. Jo ho vaig denunciar, però va trigar cosa de cinc anys a arribar a judici.
- Què va passar durant aquest temps?Durant aquest temps vaig rebre molta pressió policial i assetjament d’aquest que no es veu per així dir-ho. Em seguien, em cridaven pel nom pel carrer i m’amenaçaven… Era difícil de portar i molt angoixant. Vaig acabar afectada psicològicament per tota la pressió i vaig decidir desconnectar. Feia fotos d’altres àmbits i me’n vaig anar de viatge. Quan va arribar el dia del judici no hi vaig voler anar i vaig retirar la denúncia per no tornar a reviure-ho tot, em generava molta angoixa. Ara em penedeixo de no haver-hi anat. Va ser l’única denúncia que arribava a judici, però havia de fer prevaldre la meva cura mental i emocional. En aquest cas d’ara, però, jo no he demanat aquest judici, sinó que hi vaig d’acusada.
- Hi ha hagut altres fotoperiodistes que han viscut moments de tensió amb el cos policial. Us sentiu desprotegits a l’hora de dur a terme la vostra feina?Jo no puc parlar per a tothom, però jo sí que em sento una mica desprotegida i més ara que tinc aquesta vivència molt recent. Fa pocs dies estava cobrint una notícia aquí a Terrassa, en una zona en què hi va molt la policia, i mentre treballava van arribar. Jo vaig seguir fent la meva feina, però estava tremolant pensant que tornava a estar sola i a veure si se’m tornaven a apropar i de quina manera. A la que estic treballant a Barcelona, on ja som uns deu fotoperiodistes, tot té una altra magnitud, és diferent.
- Després de la vivència durant el desnonament de Can Palet, has rebut diverses mostres de suport per part de grups de comunicació, es duu a terme una manifestació a favor del dret a la informació, se’n parla a alguns mitjans… Ara cal esperar fins al 2 de desembre, el judici. Però després dels esdeveniments de suport succeïts, com respires aquests dies?És cert que he rebut suport i que se n’ha fet soroll, perquè hi ha molts casos d’aquests, però per com ha anat tot aquest està transcendint d’una altra manera. Per una banda em sento acompanyada, per l’altra em costa sentir el meu nom enmig de la notícia i no és agradable. A més, hauríem de parlar de diferents tipus de suport, els qui t’acompanyen de cor, i altres de més institucionals que jo no veig que facin res perquè la vulneració de drets per part de la policia no se segueixi repetint.
- Com afrontes el judici?S’apropa i el suport està molt bé, però ja està, me l’han donat en un moment puntual, però ara m’hi he d’encarar sola. No sóc optimista. És la meva paraula contra la de tres agents, que sabem que no té el mateix valor. Quin optimisme puc tenir si ni tan sols hi ha proves de res? Crec que el que caldria fer és posar remei ja no al meu cas en concret, que també, sinó en general. Que els agents no tinguessin aquesta impunitat per fer el que ells vulguin de qualsevol manera. No pot ser que actuïn com actuen, després ho desmenteixin i aquí no passa res. El més natural seria que diguessin que, com tots, som persones, de vegades no actuem com cal, ens equivoquem i hem de rectificar. Si em volen jutjar pel fet que em volien retenir i jo volia marxar, d’acord. Però no em poden jutjar per uns cops de puny que jo no vaig pegar.
- La teva vocació es desperta de ben jove. Ha canviat la teva visió de la professió amb els anys?Més que el fotoperiodisme el que m’agrada és la foto documental, amb reportatges de més llarg recorregut, i no anar a buscar la notícia d’última hora. Jo sempre he col·laborat en premsa, però de manera més esporàdica i pràcticament mai he treballat exclusivament de fotoperiodista. M’he format també com a fotoperiodista perquè són àmbits que van molt lligats, però el recorregut que fa la notícia o el documental és diferent.
- Tot i no haver-t’hi dedicat amb exclusivitat, en determinats entorns els fotoperiodistes ‘molesten’ per dir-ho així. Aquesta sensació ha estat sempre així?Sí, i la feina es desenvolupa d’una manera molt diferent quan el context també canvia.
- En alguns casos els agents de policia porten adjunt al seu casc una càmera que enregistra tot el que succeeix. Defenses aquesta operativa? Creus que en aquest cas hagués estat útil?Sí, de fet crec que cada cop hi ha més fotoperiodistes que porten GoPro o altres dispositius a l’hora de treballar, precisament per això. Crec que està bé fer-ho donades les circumstàncies. El que passa és que no és senzill, perquè a aquest tipus de dispositius les càrregues de les bateries s’exhaureixen molt ràpidament. Cal trobar la manera i cal disposar d’aquest recurs, perquè tot és caríssim. Però ho hem parlat diversos cops entre els fotoperiodistes i sí, seria útil.
- En quins casos es pot prohibir l’ús de càmeres als professionals del periodisme?En principi, quan estan fent una actuació policial preval el dret a la informació. Entrar dins d’un habitatge no es podria, com a propietat privada que és. Una altra cosa és si estàs a dins perquè qui hi viu t’ha donat permís previ. En qualsevol cas, durant una intervenció policial preval el dret a la informació per sobre del dret a la pròpia imatge.
- A la teva web hi has generat un apartat per recaptar fons pel judici, com s’hi pot col·laborar?Vaig oferir una venda de fotos, no volia demanar sense donar l’opció d’oferir res a canvi. Hi ha l’apartat de donacions, sí, però es pot triar una de les imatges i comprar-la, el preu el pots triar i aquesta és la donació.
Web de Mireia Comas Comunicat de suport a Mireia Comas (Grup de Periodistes Ramon Barnils)
