David González: "Als camps de refugiats hi ha frustració però també humor, esperança i sobretot molta dignitat"

- Quan i per què comença el teu interès pel fotoperiodisme?
No comença en un punt concret. Des de fa anys he anat guardant retalls de diari, reportatges i fotografies. No sabia ben bé perquè ho feia. Em considero una persona amb curiositat i he fet bastants viatges sol, la majoria d'ells sense càmera o bé amb una compacta. Ho feia sense el pensament d'anar a fer fotografies, només amb l'ànim de veure coses noves, conèixer gent, veure altres vides. Al cap d'uns anys, l’estiu del 2013, esclata un cop d'estat a Egipte, demano una càmera de fotografiar i compro un bitllet per anar veure in situ què passa. No ho volia veure per la tele. És aquí on comença l'interès per l'activitat pròpia del fotoperiodisme.

 

- Què et porta a Jordània l’estiu del 2014?
Vaig llegir una notícia en un mitja digital sobre uns combats de la guerra a Síria, al sud de Damasc, en una població que es diu Malula. En aquesta notícia deia que en aquesta localitat hi havia un convent ortodox dedicat a Mar Tacla, que és la Tecla que celebrem aquí a Tarragona. Aquest fet em va sorprendre i vaig pensar que seria bona idea relacionar la Tecla de Siria i la tarragonina per parlar del conflicte i de la crisi de refugiats, que aleshores ja era força important. Vaig contactar amb el comitè català d’ACNUR i els vaig presentar la idea. Vam parlar amb el departament de Cooperació de Tarragona i també s’hi van sumar. Vam concretar un treball fotogràfic de sensibilització prenent la paraula de les persones com a eix central, amb l'objectiu que gent de Catalunya pogués llegir el testimoni de persones sirianes exiliades pel conflicte al seu país. Aquesta idea es va concretar en un viatge a Jordània, treballant a la frontera amb Síria i visitant el camp de refugiats de Zaatari.

 

- Com és la vida dels refugiats establerts a Zaatari?
La majoria de persones amb les quals parlava em comentaven sempre la mateixa idea: esperaven que el conflicte acabés per tornar a Síria, que estava només a 10 km d'on eren ells. Tenien l'esperança que la guerra acabés, i un cop acabada, reprendre la seva vida com era abans. D’altres, en canvi, ja veien que el conflicte difícilment es solucionaria aviat i marxaven cap a països propers com el Líban, l'Iraq, la mateixa Jordània i Turquia. Com que quan vaig visitar el camp ja portava dos anys obert, les primeres persones que havien arribat ja estaven començant a obrir botigues. Qui era forner obria un forn, el comerciant una tenda de roba...

 

- L’exposició ‘Síria, la paraula de l’exili’ recull algunes de les millors instantànies que vas endur-te de Jordània. Què és el que més t’interessava captar?
La idea de l’exposició era obtenir testimonis que parlessin de l’exili i de l’experiència d'abandonar la pròpia llar de manera obligada, no es tractava d'anar a fer fotografies i ja està. Per aquest fet, anava repartint llibretes i demanant a les persones que coneixia que escriguessin la seva història o el que ells consideressin important. Fotogràficament em deixo guiar bastant, no tinc una idea del que volia captar, anava visitant llocs i parlant amb gent. En un mateix lloc pots posar la mirada en aspectes totalment diferents, el que per mi és interessant és captar el que passa al voltant. Hi havia frustració però també humor, esperança i, sobretot, molta dignitat.

 

- Et va costar molt fer la selecció per la mostra?
La selecció de fotografies va anar guiada pels textos que vam obtenir de les persones. Les fotografies acompanyen als textos i no al revés.

 

- El fil conductor de la mostra és el testimoni de la Nafla, una jove refugiada que descriu els efectes de la guerra. Quin vincle vas establir amb els refugiats?
El vincle que estableixes és de respecte. No pots arribar a un lloc i començar a fotografiar a la gent o demanar que et parli del que ha viscut.

 

- Cada dia ens arriben notícies esgarrifoses sobre la situació dels refugiats sirians. Des de fa unes setmanes estàs viatjant per les fronteres europees per elaborar la segona part de l’exposició. Amb quina realitat t’estàs trobant?
Els refugiats afronten un viatge per sis països o en alguns casos més: Turquia, Grècia, Macedònia, Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Àustria i Alemanya. Els denominats SIA, provinents de Síria, Iraq, Afganistan, tenen assegurat el pas per les fronteres al ser considerats refugiats de països en conflicte. La realitat és que hi ha un gran nombre de persones de diferents nacionalitats realitzant el mateix trajecte, pakistanesos, algerians, marroquins… La majoria es queden aturats a Grècia o Macedònia. Les fronteres s’obren i es tanquen intermitentment, així que moltes persones es queden atrapades i, en alguns casos, fins i tot es separa a les famílies. Tot plegat caminant i dormint al ras a temperatures de menys 12 graus.

 

Les organitzacions no governamentals tenen camps de trànsit on es pot descansar en diferents parts de la ruta. Un gran nombre de voluntaris organitzats de manera independent cobreixen altres emplaçaments de la ruta. Tot aquest moviment de persones representa un gran volum de diners i les màfies, els traficants de persones, policies locals, taxistes i governs estan fent l'agost amb aquesta crisi. Les persones afronten el viatge amb força i esperança, tot i que les condicions que han de viure són realment dures quan arriben a Europa.

 

- Ara mateix et trobes a Lesbos, què hi passa allà?
Els patrullers turcs i la guarda europea de fronteres, denominada FRONTEX, patrullen la costa interceptant les embarcacions de refugiats i retornant-les a Turquia si acaben de sortir, o bé, al port de Mitilene o Molivos, a Lesbos. Es cuiden molt de que no hi hagi gaires imatges com les que tothom ha vist, però la realitat és que arriben bots de nit, i es parla que més de dos milions de persones esperen a terra turca per creuar. A més, els voluntaris de les organitzacions que han prestat suport quan no hi havia ningú a l’illa, comencen a veure com les autoritats controlen les seves activitats, regulant que puguin donar menjar o obligant-los a registrar-los en una mena de base de dades.

 

- Com afronten els refugiats aquesta situació? Hi ha lloc per l’esperança?
La realitat és que moltes persones refugiades pensen que quan han arribat a Lesbos la pitjor part del viatge està fet. Evidentment, el perill de morir al Mediterrani existeix, però no saben que el viatge pels diferents països és, moltes vegades, molt pitjor i lent. A banda de les màfies que operen per agilitzar el viatge, hi ha informes recents que parlen de més de 10.000 infants perduts durant el camí. Hi ha constància, tot i que no evidencia, de tràfic de persones, esclavatge i abusos sexuals i xarxes de prostitució.

 

La majoria de persones expliquen que no tenien cap altra opció que marxar. S'ha de tenir en compte que moltes d'aquestes persones ja han estat refugiades en els seus propis països, marxant de ciutat en ciutat a mesura que els combats i enfrontaments armats anaven guanyant terreny. La darrera de les seves opcions és començar una nova vida a Europa.

 

- Per acabar i canviant de tema, què t’agrada fer quan surts de casa durant les teves estones d’oci?
Anar de bars i fer escalada, sobretot a Siurana i Arbolí

 

 

I, com sempre fem als nostres entrevistats, li hem demanat al David quines les seves cinc cançons de capçalera. A banda de les que trobareu aquí baix, també va anomenar una cançó del músic àrab Nasser Shama que no hem trobat a Spotify.