Jump to navigation
L’autora de la foto del famós “petó casteller” creu que “els castellers són enxanetes i crosses, baixos i pinya, són el públic, són les gralles i també són els fotògrafs que com jo volem formar part d’aquesta cultura”. Per això s’ha decidit a construir un castell més amb la seva exposició de fotografies i el llibre homònim que ha publicat. La propera parada és Vilafranca, però l’exposició es podrà visitar a altres ciutats tot adaptant-se als espais expositius. En el cas de l'Aula de Cultura del Fòrum Berger Balaguer, hi podrem veure 39 fotografies que ens mostren aquells conceptes que Josep Anselm Clavé recollia al poema 'Los Xiquets de Valls' i que s'han erigit com a lema de castellers i castelleres: la força, l'equilibri, el valor i el seny.- Per què vas decidir crear aquesta exposició? Per explicar-ho hem de començar pel principi. Als sis anys vaig començar a fer castells com a enxaneta amb els Minyons de Terrassa i vaig ser a la colla fins als vint-i-pico, passant per diferents posicions. Llavors ho vaig deixar un temps i vaig tornar, ja com a fotògraf professional, per fer fotos de la colla –vaig estar durant tres anys seguint els Minyons en totes les actuacions que feien- i d’altres colles castelleres. Vaig anar fent fotos i un dia en tenia gairebé 10.000. Alguna cosa havia de fer amb les fotos! Així que em vaig plantejar fer el llibre i l’exposició. El que he intentat és ensenyar tot el procés que viu una colla castellera, totes les emocions que suposa fer castells. Tant és si és una colla que fa castells de sis com de deu. Al final totes les colles, siguin gran o petites, necessiten un esforç, un compromís, una constància per arribar a fer el castell que per a ells és el màxim.- Què contenen, doncs, les fotos?L’exposició sencera són 76 fotografies, tot i que segons l’espai a vegades se n’han de treure. De castell sencer, només n’hi ha un. Són fotos que mostren la constància dels assaigs, els moments de patiment, l’esforç, el caure, el tornar-te a aixecar i, finalment, aconseguir el castell.- Què te’n diu, la gent, de les teves fotografies?He estat recentment a un seminari de fotoperiodisme que dirigeix el Gervasio Sánchez a Albarracín i allà vaig portar també una projecció que acompanyava l’exposició. La majoria de gent era de fora de Catalunya i molts van venir després a trobar-me. M’explicaven que s’havien emocionat, alguns havien plorat i tot. Tot i que sabien el que eren els castells, no s’imaginaven el component humà i emocional que hi ha al darrere. A mi els castells m’emocionen, així que això és el que transmeten les meves fotografies.- El coneixement que tens dels castells des de dins et deu ajudar a fer les fotos que fas.El coneixement és molt important perquè quan veig un castell sé per on va, per on es mourà l’enxaneta, cap a on mirarà, si està a punt de caure o no. Haver-ho viscut des de dins fa que t’emocioni i suposo que és més fàcil transmetre aquestes emocions.- I no et costa això de tenir la càmera entre tu i el castell?El primer any em va costar una mica. Sobretot perquè la meva filla hi pujava i hi havia moments clau en què no era capaç de disparar. M’emocionava tant que m’oblidava de fer la foto. Però amb el temps vaig aprendre a posar una mica de distància. El truc és no apartar l’ull de la càmera.- Et guardes moments per mirar castells sense càmera?No. Necessito fer fotos. Sempre estic amb la càmera.- Què tenen els castells que t’agraden i t’emocionen tant? Mira, t’explicaré una cosa que em va dir la meva mare. Quan jo tenia set anys, ella em va preguntar: “Què sents quan ets allà dalt?”. I jo li vaig respondre: “Sento que estic viva”. És molt difícil d’explicar però, en definitiva és això: sentir que estàs viva.
Web de Mireia Comas
