Marta Carles
,
19/10/2016
Activa't

Guillem Cabra: “La societat ha de saber que té poder per canviar la situació dels refugiats"

És un dels voluntaris catalans impulsors del projecte EKO que treballen al camp militar de Vasilika, Grècia
Guillem Cabra, projecte EKO

Foto: 

Guillem Cabra
Fugen de la fam i la mort dels seus països d’origen i veuen Europa com un lloc amb esperança per començar una nova vida. Aquest és l’objectiu de milers d’homes, dones i nens que s’han quedat aturats a Grècia perquè els governs europeus van decidir tancar les fronteres per por de veure’s desbordats per l’arribada massiva de persones. La majoria són sirians d’origen kurd, iraquians, nord-africans, i "malviuen" en camps militars esperant que se'ls concedeixi asil en un estat de la Unió Europea. Un d’aquests camps és el de Vasilika, al nord de Grècia. Un grup de voluntaris catalans participen en el projecte EKO per "intentar dignificar el dia a dia de les persones refugiades". Hem parlat amb Guillem Cabra (Sallent, 1990), un dels voluntaris que acaba d’arribar del camp de Vasilika.
"Aquestes persones han passat de la ràbia a la desesperació o resignació. Són gent que no tenen res més a fer que esperar, i això és molt dur"

- Fa una setmana que has arribat del camp militar de Vasilika, a prop de Tessalònica, al nord de Grècia. És la tercera vegada que hi viatges. Quin ha estat l’objectiu?
Aquesta vegada he viatjat per portar una furgoneta pels voluntaris que estem treballant al camp de Vasilika, per poder desplaçar-se i transportar material. Tenia ganes de tornar-hi.

- I les altres dues vegades?
La primera vegada va ser el mes de juny i hi vaig anar només per cinc dies ajudant a una empresa de Sallent a distribuir gots i plats de plàstic reutilitzables per a les persones internades al camp de refugiats. L’experiència em va colpir molt i vaig decidir implicar-m’hi més a fons. A l’estiu hi vaig tornar per ajudar a aquelles persones a fer una mica més planera la seva estada al camp.

 Àpat conjunt al camp militar de Vasilika, Grècia / Foto: Mònica Parra

- Formes part del projecte EKO. Explica’ns de què es tracta?
La idea és treballar braç a braç amb les persones en cerca de refugi, per millorar el seu dia a dia i empoderar-los. Som conscients que la nostra feina no solucionarà el problema, però sí que ajudem a garantir les necessitats d’aquelles persones. Per això hem creat un centre de dia, pràcticament annex al camp militar, que permet als refugiats trobar-hi un espai de lleure on relacionar-se, fer activitats creatives, compartir els àpats, llegir, estudiar, etc. Al centre però, només hi poden passar el dia, perquè a la nit han de dormir al camp militar.

- Quina és la situació actual?
Malauradament es manté la dramàtica situació d’aquest miler de persones vivint en un camp sota vigilància militar. Són 1200 persones, la tercera part nens, que estan obligats a viure allà en condicions horroroses, aïllats del món. De fet la nostra tasca de voluntaris intentem que no sigui només assistencialista, sinó també de caire polític. Som un grup de persones que no formem part de cap ONG, sinó que treballem de manera independent i denunciem la vulneració dels drets humans que viuen els refugiats i el sistema de camps militars gestionats pel govern grec i la Unió Europea. El sistema no funciona, però encara és més vergonyós saber que moltes de les grans organitzacions d’ajuda humanitària disposen d’un pressupost de milions d’euros i l’únic que fan són promeses que no arriben mai o arriben massa tard. Crec que hi ha una inoperància en aquestes organitzacions i falta de ganes de posar-se en la pell d’aquesta gent tancada.

- Com és la convivència al camp militar?
No és fàcil, per ningú, conviure amb tantes persones, i més si és gent amb qui potser no comparteixes idees, sense oblidar la pressió que carreguen. El Govern grec ha intentat separar les persones segons procedència, però nosaltres hem fet el contrari. Hem mirat d’unir a tothom i realment hem avançat molt perquè la convivència ha millorat molt. Penso que és una petita gran victòria.

Biblioteca al camp militar de Vasilika, Grècia / Foto: EKO Project

- Els voluntaris sou ben rebuts?
I tant. Amb nosaltres s’han creat autèntics vincles d’amistat. Relacions que van més enllà de ser una persona que ajuda a muntar una tenda o construir una escola. De fet nosaltres parlem de comunitat, perquè allà gairebé tots ens coneixem, ens diem pel nom... és com un "poble". A nosaltres ens diuen el Catalan Team!

- Fa mesos que els refugiats es troben en aquesta situació. Mantenen l’esperança?
La veritat és que estan desesperats. Han passat de la ràbia a la desesperació o resignació. Són gent que no tenen res més a fer que esperar, i això és molt dur. En aquest últim viatge he sabut que algunes persones els han donat hora per entrevistar-se.

- Entrevistar-se?
Sí, per començar el procediment d’asil. Els preguntaran cap a on volen anar d’Europa i després hauran d’esperar a veure si els hi arriba la confirmació o no. Desesperant l’espera constant.

- Som a mitjans d’octubre i s’acosten mesos molt freds. Com veieu l’hivern a Vasilika?
És un dels temes que més ens preocupa tenint en compte que aquestes persones dormen en una antiga nau industrial on es criaven pollastres. Si deixen les portes obertes es gelaran de fred, però si les tanquen serà com una presó. No sabem com subsistiran i això ens inquieta.

Guillem Cabra (a la dreta) al camp militar de Vasilika, Grècia / Foto: EKO Project

- Des de la distància, com veus la situació dels refugiats?
Molt preocupant perquè passen els mesos i la situació no millora. Sé que la solució seria acabar amb la guerra, però si això no s’albira, almenys obrim fronteres. No entenc que sigui tant difícil distribuir aquesta gent a Europa i que el Govern i les institucions no facin les seva feina. La societat ha de tenir més consciència d’aquest conflicte polític, ens hem d’organitzar i saber que tenim poder per canviar la situació dels refugiats.

- T’ha afectat a nivell personal?
Psicològicament és molt dur. Hi ha moltes coses o situacions a les quals no trobo sentit perquè penso amb els amics d’allà. Coses o situacions com anar a prendre una cervesa, moure’m. Jo ho puc fer i ells no. Tots els voluntaris som gent sensibilitzada, però poc o molt t’afecta el que hem viscut i vivim.

També et pot interessar

Piera de Gusta