Marta Carles
,
03/03/2017
Arts

Jordi Saragossa, l’ombra de Kilian Jornet

El fotògraf especialitzat en curses de muntanya exposa al FineArt Igualada fins el 19 de març
L'ombra de Kilian Jornet

Foto: 

Surtdecasa Centre
Encara no ha arribat a la trentena i ja s’ha fet un lloc entre els fotògrafs de curses de muntanya. Fa sis anys que viatja pel món seguint els grans atletes en les curses de muntanya de màxima duresa per capturar els millors moments, explicar les vivències i històries que passen darrera la càmera, i descobrir-nos grans paisatges naturals. Ha fotografiat milers de vegades a Kilian Jornet corrent pels cims de les muntanyes i coneix a la perfecció els seus moviments, les seves expressions i perquè no, el seu millor costat. Jordi Saragossa (Barcelona, 1988) s’ha convertit en l’ombra de Kilian Jornet, i així es titula la seva exposició al festival FineArt Igualada que es pot veure a la rectoria de Santa Maria fins el 19 de març. Hem conversat amb ell a la mateixa sala on exposa per conèixer el seu treball i saber com s’aconsegueix seguir a l’alpinista català amb més rècords aconseguits.
"Intento que cada foto desperti en l’espectador el desig de viatjar fins aquell punt on jo sóc per veure el paisatge i les vistes que mostro"

- T’havies imaginat mai que exposaries en una rectoria?
Mai de la vida! Els organitzadors del FineArt em van proposar d’exposar a la rectoria de Santa Maria perquè creien que aquest espai era molt adequat per a les meves fotografies. Tot i que fa un any que visc a Igualada, jo no coneixia l’espai, però sincerament estic content perquè és un lloc molt encertat.

- Què suposa per a tu participar en un festival com el FineArt?
Doncs una nova oportunitat per mostrar el què faig, per fer arribar el meu treball al públic i transmetre el que visc en cada cursa. I sobretot és una oportunitat per tornar a fer una exposició, ja que fa sis anys de la darrera que vaig muntar. I és que una exposició comporta molta feina i hores de dedicació, i això és el què no tinc. De fet vaig acceptar la proposta del FineArt perquè des del primer moment els organitzadors em van donar moltes facilitats. Estic molt content de formar part del circuit i que des del Festival hagin volgut comptar amb les meves fotos. És fantàstic poder involucrar-te amb els projectes de la ciutat on gairebé acabo d’instal·lar-m’hi. Per mi és un gran acollida.

- D’on surt el títol de l’exposició: ‘L’ombra de Kilian Jornet’?
Doncs fa uns dos anys mentre jo feia una conferència en un TED Talk explicant com visc la meva feina seguint als atletes de curses de muntanya d’alt nivell, uns il·lustradors van pintar una muntanya on es veia el Kilian seguit per la seva ombra, i aquesta, en comptes de ser la d’ell, era la d’un fotògraf amb la càmera. D’aquí va sorgir la idea de l’ombra de Kilian Jornet.

- Parla’m de l’exposició. Què hi podem veure?
La mostra relata a través de les fotografies els moments més importants, més difícils, i més interessants que he viscut amb el Kilian desde que el segueixo com a fotògraf. Comença a partir del 2011, quan vaig començar a treball per Salomon, i per tant vaig començar a seguir les curses del Kilian, fins l’any passat. Però no és una exposició on parlo només de les seves fites, sinó que el què vull explicar i transmetre és el què passava en cada moment darrera la càmera: com ell vivia la cursa, què havia passat els dies abans, com visc jo les seves carreres, com és la meva relació amb ell i la resta d’atletes que segueixo, etc.

- I com és treballar amb el Kilian?
És molt fàcil perquè sap molt bé com interactuar amb la càmera i és conscient de la importància que té avui en dia comunicar. Sempre té present que jo estic allà per explicar amb imatges el què ell fa, i li interessa, i en aquest sentit, sempre posa moltes facilitats per crear el contingut.

Kilian Jornet i Jordi Saragossa I Foto: Guillem Trius

- Com us vau conèixer?
El 2008 jo era monitor d’un grup excursionista i vam decidir organitzar una xerrada i convidar al Kilian Jornet. Per diversos motius finalment l’acte no es va realitzar i l’estiu a sobre, aprofitant que jo anava de vacances a Chamonix, on ell vivia, em vaig decidir a tornar a contactar amb ell per conèixer-nos. En aquell moment, l’accessibilitat al Kilian era molt més fàcil que actualment, i ell va acceptar. En aquesta trobada vam connectar de seguida, i jo li vaig proposar de fer-li un reportatge fotogràfic. Així ho vaig fer i a l’any següent la marca Salomon em va dir si volia treballar per a ells.

- Recordes la primera cursa essent l’ombra de Kilian Jornet?
I tant, va ser la Ultratrail del Montblanc, i he de dir que la meva estrena va ser triomfal ja que tres dies abans de la cursa em van robar tot l’equip fotogràfic. Les fotos d’aquella cursa mostren la victòria del Kilian, però el què no es veu però sempre explico és que aquelles imatges les vaig fer amb una càmera que em va haver de deixar el meu pare, i que el Kilian em va acompanyar a posar la denúncia a la Gendarmerie perquè jo no em defensava prou bé amb el francès.

Kilian Jornet amb el Montblanc de fons (2015) I Foto: Jordi Saragossa

- Has seguit moltes curses on el Kilian ha competit, i l’has vist assolir reptes impensables. Com a fotògraf com ho vius?
Cada cursa és una experiència i he après molt en tot aquest temps, i això m’ha ajudat a definir el meu estil fotogràfic. El meu concepte és que, tot i que el Kilian és “el rei de les muntanyes”, com molts l’anomenen, la natura està i estarà per sobre d’ell, per això, sempre que puc intento enquadrar al Kilian per sota les crestes de les muntanyes. Com dic és un concepte que tinc molt present, però que l’he après del propi Kilian.

- Explica’m això
T’ho explicaré amb l'exemple de la cursa que vaig seguir el 2013. Aquell any el Kilian havia de pujar al Breuil-Cervinia, als Alps, un dels cims amb els índexs més alts de mortaldat. Recordo que uns dies abans, vaig anar a veure’l a casa seva, ja que la professió ens ha portat a ser bons amics, i li vaig dir que anés en molt de compte en aquesta cursa. Ell em va respondre que és el primer interessat en tornar a casa sa i estalvi i per això, en les últimes tres setmanes havia pujat aquella muntanya 8 vegades, per conèixer bé la ruta, els topalls que es podia trobar, i el llocs més fàcils per on passar. En aquesta cursa va batre el rècord amb 2h 50 min.

- Quina anècdota viscuda amb el Kilian recordes com a més especial?
Són moltes perquè realment hem viscut situacions i experiències de tots colors, bones i no tant bones, però la que recordo com a més especial és la Hardrock100 del 2014. És una cursa de 166km de distància que transcorre a 4000 metres d’alçada. Era la primera vegada que el Kilian corria aquesta cursa i per conèixer el terreny, com acostuma a fer sempre, va marxar una setmana abans i jo evidentment el vaig acompanyar per fer el seguiment fotogràfic. En aquella ocasió no va venir ningú més de l’equip Salomon. Ens vam allotjar en una cabana de fusta, situada en plena muntanya, a 4000m d’alçada, sense llum ni aigua corrent, i a mitja hora en cotxe de la població més propera. Per mi va ser un canvi brutal passar de viure a Barcelona, a cota zero, a viure a 4000m, i ho vaig pagar. Amb el pas dels dies em vaig començar a trobar malament, a tenir molt mal de cap, i vaig acabar patint un edema pulmonar el dia abans de la cursa.

- I què vas fer a 24h de la cursa?
Vam agafar el cotxe fins arribar a una població a menys alçada, allà vam dormir, i tot i que els metges em van recomanar que no tornés a pujar a 4000 metres, l’endemà al matí vam anar a córrer la cursa. El Kilian va guanyar i va batre el rècord de temps, i jo vaig fotografiar els millors moments. La Hardrock100 i la setmana prèvia, sempre la recordo com una cursa on vaig viure un dels moments més delicats de la meva vida, però a la vegada, també en tinc un bon record perquè amb el Kilian vam viure uns dies molt intensos i vam riure molt.

Hardrock100 (2014) I Foto: Jordi Saragossa

- Com et prepares les curses?
Evidentment jo no faig les curses a peu, sinó que per preparar una sessió, intento viatjar abans per estudiar el terreny i esbrinar els millors punts del recorregut per agafar les vistes més espectaculars i obtenir bones fotos. En cas que no pugui reconèixer el traçat in situ, la meva eina és el Google Earth. Gràcies a les fotos geolocalitzades que ofereix el programa em faig una idea de quina és la posició més bona, a més d’indicar-me la ruta per arribar-hi. El més important però, és tenir calculat el temps que tardo d’un punt a un altre, caminant o en cotxe, per evitar arribar quan els atletes ja han passat.

- Com saps quan has fet la foto bona?  
És molt difícil saber-ho, sobretot perquè són només uns segons els que tinc per retratar el pas dels corredors, i per tant no puc repetir les fotos. Però el què sí intento és que cada foto desperti en l’espectador el desig de viatjar fins aquell punt on jo sóc per veure el paisatge i les vistes que mostro. La finalitat que busco és captar-ho tot per poder compartir-ho i ensenyar-ho a tothom, fins i tot als que no tenen o no han tingut l’oportunitat de fer-ho.

- D’on surt aquesta passió per la fotografia i la muntanya?
Suposo que em ve d’herència familiar ja que als meus pares els hi agradava molt anar a la muntanya, i el meu pare era un aficionat a la fotografia. De fet, de ben petit, ja apuntava maneres de fotògraf! Tinc una foto amb només dos anys d’edat al Parc d’Aigüestortes amb una càmera penjada al coll.

Foto: Jordi Saragossa

- De les teves passions n’has fet teva professió. La fórmula perfecta!
Doncs sí. Poder viure fent el què més m’agrada és com un somni i sempre ho he intentat fer. Abans de ser fotògraf de curses de muntanya vaig dedicar-me a seguir el Barça, equip a qui adoro, després em vaig decantar per fotografiar concerts de grups catalans, i ara les curses de muntanya.

- Com veus el futur? Algun projecte en ment?
No hi penso gaire. Jo gaudeixo molt del què estic vivint ara, de la fotografia, la muntanya, els viatges, i hi intento transmetre tot el què visc i conec a través d’exposicions com aquesta del FineArt, amb xerrades, també a través de les xarxes socials, etc. Per aquest any sé que tinc programades unes dotze curses i això ja em fa feliç. No penso en què faré l’any que ve.

 

FineArt 2017
Del 24 de febrer al 19 de març
Igualada

També et pot interessar