SILENCI

13/02/2017
foto de lupa.net

Amb un gest delicat, en LeMarc pinça amb dos dits un borrim imaginari de la samarreta a ratlles que li cenyeix el cos tan prim i, acostant-se’l a la cara blanca, el bufa i el deixa voleiar seguint-lo amb la mirada. Duu un barret de copa negre amb un clavell vermell agafat a l’ala i a la cara se li dibuixa un somriure, fràgil, de llavis negres damunt la blancor del talc que ressalta sota l’esclat de llum, al mig de la pista.  Avui li ha resultat més feixuc omplir de blanc les arrugues cada dia més profundes. 

En LeMarc es mira la llum, li tremolen les parpelles i els ulls li espurnegen. A poc a poc el somriure es va convertint en una ganyota, la rialla se li desfà com es diluiria un aiguafort sota la pluja. Llavors, amb el tou d’un dit es pinta una llàgrima negra damunt la galta i algú entre el públic allibera un sospir entretallat.

Després ronda per l’arena com si cerqués la posició i per fi s’atura en un punt, fa com si s’agafés d’una corda invisible i comença a estirar. Torça el cos, tensa els braços i hom pot arribar a veure la soga només veient el gest estricte del mim. Lentament, estrebada a estrebada, apareix dins el cercle de llum el gran canó de l’home bala, imponent, acabat de brunyir.

Escanyolit com és, en LeMarc escala, rellisca i engalta finalment la boca de l’andròmina per ficar-s’hi dins. Saluda triomfal i  fa espetegar els dits com si calés foc a un llumí invisible i amb un moviment del braç llança la flama imaginaria que encén la metxa. Sense pressa s’esmuny dins la foscor del broc d’acer.

I en la solitud de la fosca li vénen al cap records allunyats del pensament. I entreveu el jove pallasso que volia ser, en mig del fang d’aquell camp ple de gent amuntegada, voltats de filat espinós, una presó a cel obert on malvivien els fugits de l’horror de la guerra. I sobretot veu els ulls espantats dels nens i com va aconseguir fer-los riure, amb gestos, només, perquè la veu, ofegada per la ràbia no era capaç de passar de la gola. I els infants reien amb els seus moviments exagerats i còmics i oblidaven la pena per uns instants. Va ser llavors que va decidir que no parlaria mai més. Un vot de silenci, el sacrifici de la veu pel rigor d’un gest precís.

Finalment la metxa s’esgota. De memòria el vell mim recita el compte enrere. 5, 4, 3... El públic conté la respiració, 2, 1... En mig d’un silenci absolut la canonada allibera els crits dels espectadors i en un esclat de vida, de la boca del canó surten projectats milers de clavells vermells. Un per cada infant, un per cada gest, un per cada llàgrima.

L’endemà, potser una nota curta en algun diari local denunciarà la desaparició del Mim del Gran Circ. En estranyes circumstàncies, dirà, davant la mirada trista i admirada del seu públic.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Etiquetes