Jump to navigation
Dins la gàbia, al mig de l’arena del circ, en Lionel seu en una cadira despintada de blau cel, té els colzes repenjats als genolls i es sosté el cap amb les mans. Porta la guerrera blanca de botons daurats ben descordada i plora amb desconsol. L’Elsa, la lleona, se’l mira amb els ulls afuats, immòbil, a un pam de la cara, talment com si fos una esfinx egípcia. Rondina amb un gruny, amoïnada i amb el musell li empeny el genoll amb una tendresa quasi maternal. Ell se la mira amb afecte, però no pot aturar el sanglot.
En Renato, el jove saltimbanqui de qui el domador es va enamorar fa tres estius mentre eren de gira per la Toscana, l’ha deixat. Li ha dit que necessitava volar, que li feia falta aire i que al seu costat l’ensopiment l’aclaparava fins l’ofec. De sobte ha fet la maleta i ha abandonat la rulot que compartien. Però en Lionel sap que en Renato està incomprensible i secretament enamorat d’en Brutus, l’home forçut, aquell bàrbar torcedor de metalls, insensible i barroer. Que es pensa que el correspondrà? es diu el domador mentre s’imagina el delicat acròbata emparrat al cos immens i tatuat de l’aixecador de pesos.
I és que en Brutus només té ulls per la seva Lilí. La Lilí que captiva sense remei el púbic de cada funció, que s’arqueja fent equilibris increïbles damunt d’un cavall blanc mentre dona voltes a la pista. En Brutus i la Lilí són la bella i la bèstia, i encara que per fora semblen una cosa, per dins la Lilí li fa fer el que vol i en Brutus cau rendit als peus com un cadellet, bojament enamorat.
Igual que l’il·lús d’en René que, enamorat de la Lilí com està, tatua missatges d’amor entre el plecs de pell de l’espatlla d’en Brutus perquè ella els llegeixi amb l’esperança que algun dia li retornarà l’amor desmesurat que li proclama. I és així que la pèrfida ballarina cavalca entre dues aigües, el tatuador i el forçut, entre la nit i el dia, juga amb tots dos, despietada, sense manies.
El que no sospiten ni en Brutus ni en René es que la Lilí per qui es mor d’amor en realitat, per qui de veres tremola de passió és per en Lionel. I la pobra amazona a les nits somia que és la lleona indòmita del gran circ i es regira sota el fuet i la cadira despintada, a urpades i rugits d’amor foll.
Hola, em dic Ricard Closa i faig veure que sóc contista. Em plaurà, des d’aquest espai, explicar-vos històries de tota mena. Inspirades en somnis o en realitats ocultes, en imatges, en successos. A vegades seran curtes, a vegades molt curtes i espero que sempre siguin prou interessants perquè us entretingueu uns instants en aquest racó.
