,
30/08/2016
Literatura

TRIANGLES I DESVENTURES

Dins la gàbia, al mig de l’arena del circ, en Lionel seu en una cadira despintada de blau cel, té els colzes repenjats als genolls i es sosté el cap amb les mans. Porta la guerrera blanca de botons daurats ben descordada i plora amb desconsol. L’Elsa, la lleona, se’l mira amb els ulls afuats, immòbil, a un pam de la cara, talment com si fos una esfinx egípcia. Rondina amb un gruny, amoïnada i amb el musell li empeny el genoll amb una tendresa quasi maternal. Ell se la mira amb afecte, però no pot aturar el sanglot.

En Renato, el jove saltimbanqui de qui el domador es va enamorar fa tres estius mentre eren de gira per la Toscana, l’ha deixat.  Li ha dit que necessitava volar, que li feia falta aire i que al seu costat l’ensopiment l’aclaparava fins l’ofec. De sobte ha fet la maleta i ha abandonat la rulot que compartien. Però en Lionel sap que en Renato està incomprensible i secretament enamorat d’en Brutus, l’home forçut, aquell bàrbar torcedor de metalls, insensible i barroer.  Que es pensa que el correspondrà? es diu el domador mentre s’imagina el delicat acròbata emparrat al cos immens i tatuat de l’aixecador de pesos. 

I és que en Brutus només té ulls per la seva Lilí.  La Lilí que captiva sense remei el púbic de cada funció, que s’arqueja fent equilibris increïbles damunt d’un cavall blanc mentre dona voltes a la pista.  En Brutus i la Lilí són la bella i la bèstia, i encara que per fora semblen una cosa, per dins la Lilí li fa fer el que vol i en Brutus cau rendit als peus com un cadellet, bojament enamorat. 

Igual que l’il·lús d’en René que, enamorat de la Lilí com està, tatua missatges d’amor entre el plecs de pell de l’espatlla d’en Brutus perquè ella els llegeixi amb l’esperança que algun dia li retornarà l’amor desmesurat que li proclama. I és així que la pèrfida ballarina cavalca entre dues aigües, el tatuador i el forçut, entre la nit i el dia,  juga amb tots dos, despietada, sense manies. 

El que no sospiten ni en Brutus ni en René es que la Lilí per qui es mor d’amor en realitat, per qui de veres tremola de passió és per en Lionel.  I la pobra amazona a les nits somia que és la lleona indòmita del gran circ i es regira sota el fuet i la cadira despintada, a urpades i rugits d’amor foll. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Hola, em dic Ricard Closa i faig veure que sóc contista. Em plaurà, des d’aquest espai, explicar-vos històries de tota mena. Inspirades en somnis o en realitats ocultes, en imatges, en successos. A vegades seran curtes, a vegades molt curtes i espero que sempre siguin prou interessants perquè us entretingueu uns instants en aquest racó.

07/05/2018
A Mart no hi ha orenetes ni falciots que xisclin els capvespres d’estiu quan el cel a l’horitzó es torna color púrpura. Per això l’enterrament de l’Àsdis va ser encara més trist.
13/03/2018
La nau travessa el cel rogenc de Mart com un estel fugaç, arrana les muntanyes que comencen a agafar el color blavós de l’alba i s’ajeu estrepitosament damunt el desert de còdols negres igual com ho hauria fet un d’aquells antics hidroavions en un
05/01/2018
A Mart, els estius duren el doble que a la Terra, els dies són inferns i a les nits un vent gèlid ho acaba de rostir tot, tret de les atzavares.  Tot això no li ho havia explicat ningú, a la Keiko, quan uns mesos abans d’embarcar-se s’havia fet in
17/09/2017
Arran de l’aigua, damunt la pàtina verdosa del riu, l’escalfor del sol despentina les darreres boires en una filagarsa il·lusòria.
09/05/2017
Les darreres clarors de la tarda retallen el perfil de les rulots i les caravanes contra un cel de color cobalt que s’esgota lentament.
16/03/2017
De matinada, mal il·luminat per les primeres llums, l’Aristòtil descarrega les verdures, fruites i altres viandes que ha comprat al mercat i les endreça a la cuina de campanya, un antic vagó de tren de l’exèrcit rus que hom havia fet adaptar com a
13/02/2017
Amb un gest delicat, en LeMarc pinça amb dos dits un borrim imaginari de la samarreta a ratlles que li cenyeix el cos tan prim i, acostant-se’l a la cara blanca, el bufa i el deixa voleiar seguint-lo amb la mirada.