Entrevistem a Darius Solé, autor de la novel·la 'Aransís i la Vall d'Espines'

Després de publicar De qui és aquesta maleta? (2013), l'escriptor Darius Solé (Barcelona, 1976) ja es trobava immers amb el que seria el seu segon treball, Aransís i la Vall d'Espines (2015), un projecte centrat en narrar el que hauria pogut passar durant el s. X d.C. a la Vall d'Aran. Parlem amb ell sobre aquesta novel·la de ficció, aventures i historiografia perquè ens expliqui alguns dels recursos emprats, com ha gestat el guió i què s'hi amaga de realitat darrere alguns dels seus personatges. 

- Quin és el moment en el que et planteges escriure una novel·la històrica?
M'agrada molt llegir i un dia em vaig dedicar a escriure un llibre sobre la Guerra Civil i vaig trobar potser, allò que en podríem dir el 'kit' de l'escriptor. Aquesta primera novel·la anava sobre una experiència familiar i aquesta està ambientada al poble del meu sogre,  Aransís, a la Conca de Tremp i he estat tres anys escrivint-lo. Des del moment en que vaig presentar 'De qui és aquesta maleta?' ja l'estava escrivint. 

- Aquest té una vessant històrica que el teu primer llibre no té.
Bé, diferent. Molt a prop del poble d'Aransís hi ha un castell totalment ensorrat que actualment se li diu Castell de Sant Gervàs. Em va sobtar molt perquè des d'aquell punt veies perfectament el Pas de Terradets, el pas que comunica la Conca de Tremp amb la Conca d'Àger. Són dues muntanyes, el Montsec de Rúbies i el Montsec d'Ares -des d'on la gent s'hi tira amb ala delta- i des d'aquell punt es veia perfectament aquell pas. Vaig començar a buscar informació sobre què havia estat aquell castell, qui l'havia fet, en quin any i això evidentment no és gens fàcil, però vaig trobar un personatge, Arnau Mir de Tost. Ell va començar el que en podríem dir la conquesta de Catalunya a mans dels musulmans. No pas la reconquesta, en aquest moment Catalunya no existia encara. Arnau Mir va ser un cavaller, un nano que era fill del Senyor de Tost que tenia quatre cases, quatre terres i que en aquestes quatre terres, el noi es va dedicar a assaltar viatgers. I quan va ser ric tothom es va oblidar que era un assaltador de camins i va començar a ser un noble que es va acabar casant amb algú molt proper del comtat d'Urgell. Això el va portar fins a reconquerir tota la Conca d'Àger, arribar a Lleida i acabar a Saragossa.

- El llibre conté tres testimonis, el del pare, Unai i dos dels seus fills, Radulf i Cristiana. Per què divideixes el llibre en aquestes tres parts?
Unai va tenir altres fills però a través de Radulf volia donar-li molta importància a l'església de Sant Pere d'Aransís, una església romànica que encara es conserva i que és la joia de la corona del poble. També vaig voler posar el llibre de Cristiana perquè darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona i en honor a totes les grans dones que al llarg de la Història han hagut d'estar darrere de grans homes, aquí calia també una gran dona portant en aquest cas, l'aventura de la conquesta d'Àger.

- De fet, sobre el tractament de la figura femenina...
Sóc molt cruel amb el tractament de la figura femenina, perquè en aquella època les dones estaven molt pitjor de com ho narro i gairebé mai han estat reconegudes en les seves gestes. Dibuixo un personatge que amb el seu nom, Cristiana, sí té una relació amb l'església, però pren decisions alienes als homes, esdevé protagonista i en el pla personal, íntim, no és una figura que pot o no ser conquerida, sinó que la retrato com un personatge actiu. Amb tot és important un capítol on hi narro una violació amb un tractament molt explícit on no volia que quedés impune allò que l'església li ha fet a la humanitat.

- Que seria l'escena dels dos agustinians?
Exacte. L'escena on agafen a la Sibil·la. Per això són sotmesos a tal tortura els dos clergues. Amb qui sóc cruel és amb l'església perquè tot el que va fer en aquella època no té perdó ni del seu Déu ni de cap Déu.

- Relates un contrast molt diferent entre els agustinians i els benedictins.
Els agustinians són més moderns. Els fidels a Sant Agustí d'Hipona tenen el vot pur de castedat, també eren molt treballadors i resaven molt. En canvi, els benedictins tenien l'ora et labora, resa i treballa. Això ho retrato quan visiten el monestir de Sant Pere de Rodes i allà els personatges veuen l'essència d'aquesta màxima benedictina: resa catorze hores al dia, dorm a hores trencades, ara quatre, ara tres, treballa, resa, dorm..., tot a hores trencades, perquè això de dormir vuit hores seguides era un somni.
En relació als agustinians, el pitjor que a algú li pot passar és amagar-se dins les quatre parets de casa i que ningú et jutgi sobre el que hi fas a dins. És a dir, cadascú a casa seva pot fer el que vulgui però tots tenim una educació, uns principis i aquests no els alterem mai, ni dins de casa ni fora de casa. El problema és que en aquella època fer-se o ser cristià era una moda, com ara duu barba tot aquell que és hipster, però no hi havien unes regles molt marcades ni tampoc una Santa Seu Romana que dictés normes estrictes. Tot això és més modern.

- Retrates també una gran facció de clergues-militars. Per què?
Al llibre hi apareixen dos grans tipus d'hosts. Els pastors i els monjos blancs. Els pastors venen a ser el que dos segles després serien els almogàvers i els monjos blancs són els que tres-cents anys després serien l'Ordre dels Cavallers Pobres de Crist, l'Ordre del Temple. Per tant, escric sobre les beceroles del que seran els almogàvers, amb una organització interna pròpia, amb noms jeràrquics musulmans per articular la mecànica militar. El que faig és agafar els dos tipus militars més fots que hi havia durant aquella època i els hi creo uns orígens en aquesta vall.

- T'has trobat amb altres topònims com 'Vall de Vall' per a Vall d'Aransís o per exemple, 'Riu Riu gran' per a riu Guadalquivir?
Em vaig trobar primer amb l'estudi del nom, Aransís. Molta informació no hi ha i vaig fer una hipòtesi: Vall d'Espines ve d''aranze', 'espines' en eusquera. Així, d'Aranze, Aranzés, d'aquí a Aranzís i finalment, Aransís. Comptant que el fonema /z/ en eusquera no existeix i que tota lletra 'z' es pronuncia [s] vaig construir aquesta història del topònim en els primers capítols del llibre. I si venia del basc i gran part de pobles dels pirineus han estat formats per pastors bascos, el protagonista, el que expliqués més la història del poble i el seu món havia de ser un basc i per tant, Unai. D'altra banda, d'aquests topònims a Catalunya n'hi ha un munt. Començant per la Vall d'Aran, 'Vall de vall' n'hi ha moltíssims. La majoria tenen el seu origen en l'eusquera i gairebé tots estan al Pirineu.

- Fas aparèixer un enclavament, la cruïlla de camins que acollirà en un futur el municipi d'Igualada.
Hi faig aparèixer també el Castell d'Aulí, nom original del futur Castellolí, també Paganell o la Pobla de Claramunt. Hi faig aparèixer l'encreuament de camins de Barcelona i de Tarragona perquè també el de Tremp és el camí que anava a la Seu d'Urgell i arribava fins a Barbastre, Osca.

- Igualada es funda aproximadament durant el mateix període, durant el s. X Hi ha alguna relació entre la història que relates i el mite fundacional d'Igualada?
Les llegendes són llegendes i com a tals, també són contes. Tot té una raó de ser. Al llibre descric la llegenda del Tamarro o la llegenda de la Lluna Sibeca, un ritual que vol emular el Déu Mitra, la divinitat militar dels romans. En el primer llibre, el testimoni d'Unai relata un ritual on tots els caps de família es vesteixen de blanc les nits de lluna plena i es tanquen a l'església en un ambient místic, misteriós, però en el testimoni de Radulf s'explica que al no tenir res per menjar el que realment feien en aquestes reunions era atipar-se d'amagat i també esdevé el punt de reunió secret a partir del qual inicia l'atac contra els punts estratègics musulmans. Faig un relat històric des de la vida quotidiana. Els herois els crea la gent, en realitat no existeixen.

- La narració ha estat lliure o t'has vist sotmès a un testimoni històric que t'ha obligat més a fer de narrador que no pas de novel·lista?
Vaig tenir la sort que al trobar l'origen del Castell de Sant Gervàs i la història d'Arnau Mir de Tost no hi havia cap informació de com s'havia conquerit Àger. De cop i volta, Arnau Mir és el Senyor d'Àger i lloga o ven terres a gent, però enlloc se'ns diu com es funda aquesta organització territorial. Al no haver-hi res escrit sobre aquest tema tenia tot un terreny abonat per inventar-me una batalla, però potser no va ser així. Potser aquelles terres difícils de conrear, inhòspites van ser comprades als musulmans que les habitaven per una suma de diners determinada i aquests darrers van marxar. No ho sabem. En aquells moments el Califat de Còrdova s'havia desmembrat en els Regnes Taifes i un castell literalment penjat potser no podia sobreviure sol, sense una estructura social més extensa per a provisions i defensa. Escric molt condicionat pels enclavaments, els camins i les construccions de l'època, però les històries de vida i els retrats dels personatges són tot ficció.