Albert Compte Riba
,
27/12/2016
Llibres

Núria Domènech: “Créixer implica conviure amb la por i aprendre a gestionar-la. A tocar-la fins i tot!”

La poeta i Doctora en Física ens parla del seu primer poemari, 'Afonia'
Núria Domènech a l'Alzina de Manresa

Foto: 

Albert Compte Riba
Premiada amb el Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2015, l'autora d''Afonia', la Núria Domènech (Martorell, 1987), descriu els textos com a “versos que neixen del crit davant el mal temps, enfront de múltiples tempestes, un crit que et pot deixar afònic”. En el pròleg, David Castillo escriu sobre el poemari que “no som davant paisatges forçats sinó en el territori de la quotidianitat”, d'una quotidianitat que s'interroga en el seu propi reflex per esdevenir profunda, a voltes absoluta, a voltes un miratge, on la veu de la poeta, escriu el seu propi camí: “Ara ja és l'hora/ de deixar fora/ la por al merder./ En la tempesta,/ com en la festa,/ no hi ha recer”.
“Volia començar el poemari d'aquesta forma, perquè és a partir de posar-me en qüestió a mi mateixa que puc posar en qüestió coses que veig o sento, criticar coses alienes a mi mateixa”

- El poemari és tempesta o festa?
Tot i que també hi ha festa, el definiria més com a tempesta. A la portada hi ha el dibuix d'una tempesta i un vaixell o uns versos, com vulguis dir-li, que naveguen enmig d'aquest temporal i a més, durant els dos dies que hem fet presentacions del llibre, a Barcelona i a Martorell han estat dies de pluja i mal temps. Era l'ambient ideal per a llegir aquests versos perquè són versos que neixen del crit davant el mal temps, enfront de  múltiples tempestes, un crit que et pot deixar afònic.

- És volguda la temàtica ordenada del poemari, amb una primera part vivencial, una segona més reflexiva i una tercera, contemplativa?
Com de dins cap enfora, sí. Està fet expressament. De les tempestes o crisis vivencials, se'n pot parlar de moltes formes, perquè algunes formen part de xocs amb la identitat pròpia i el propi sentit, que serien les del primer bloc. En el segon es parla d'amor o desamor i el tercer té un caire més social, comú. No es centra tant en un mateix. Volgudament té aquest punt d'obertura, de canvi de focus. Volia començar el poemari d'aquesta forma, perquè és a partir de posar-me en qüestió a mi mateixa que puc posar en qüestió coses que veig o sento, criticar coses alienes a mi mateixa.

- En paral·lel a aquesta relació en el contingut, a la primera part fas referències a cançons, música, sons; en la segona apareix més vegades la idea de solitud i a la tercera sembla haver-hi més èmfasi en els silencis.
Sí que hi ha molt de silenci en l'última part, però no ho diria així. Crec que tant el silenci com les referències musicals estan presents al llarg de tot el poemari. He buscat el contrast entre l'afonia i el silenci a través de  referències musicals, títols de cançons, gèneres propis de la música. És un contrast que trobo interessant. Un silenci pot ser molt tranquil, però també pot ser angoixant. L'afonia és un estadi de silenci no volgut, causat per la incapacitat de parlar. Contra aquests silencis afònics, treno cançons, crits, versos. Quan en primera persona escric “Canto, una per una, totes les cançons” es refereix a tots els poemes que escric. En aquest poemari cançó i vers venen a significar el mateix.

-  Utilitzes el concepte de contorns en diferents poemes.
És una paraula que per a mi té a veure amb la definició de les formes o de les imatges, de la percepció d'un mateix i de la dels altres. El concepte contorn és important en el poema 'Difracció', per exemple, que descriu com la imatge d'un mateix es desdibuixa, com amb el pas del temps ens arribem a qüestionar la pròpia identitat, allò que projectem i què som en el fons.

- Quin significat té la forma reflexiva «saber-se» a 'Absolute beginners'?
Aquí jugo molt amb els pronoms i com els verbs canvien de significat segons com ens relacionem amb ells i en quin context els diem. «Saber-se» té a veure amb la percepció d'un mateix, de la pròpia realitat. En el poema escric “la distància dels pronoms/ contra els límits de la memòria”. Fins a quin punt pot arribar a canviar el significat de les paraules segons la nostra relació amb elles? Fins a quin punt el record de la pròpia experiència és veraç?

Absolute beginners

saber
saber-se

he dibuixat totes les nits amb llapis
i les matinades han esborrat
les línies tènues que tenia a la pell

em diràs que ha estat culpa dels gots i les copes,
et diré que les havíem omplert de desig,
i què vols treure'n, de l'embriaguesa,
que romangui sota la mirada estricta del sud?

saber-se
oblidar-se

la distància dels pronoms
contra els límits de la memòria

saber    oblidar

- Al poema 'Miratge' escrius: “quina por alimenta el dubte?”
No sé la resposta. Aquest poema posa en dubte els canvis socials que moltes vegades trobem necessaris com a ideal, però que impliquen canvis profunds que potser no estem disposats a fer. Per això ho pregunto. Enmig del desert, davant l'escassetat d'aigua, prenem fort l'accelerador del canvi. Però algú està alimentant el dubte, perquè és el dubte el què no et deixa fugir. D'aquí la pregunta.

- Parles de la por al poema 'Afonia': “La por, sóc massa orgullosa per confessar-la”. Creus que és més aviat un instint, una emoció, un sentiment?
Tot això que has dit, però també una companya de viatge amb la qual hem de conviure i negociar. La por és present en aquest poemari com és present en el dia a dia de tothom. Créixer implica conviure amb la por i aprendre a gestionar-la. A tocar-la fins i tot!

- A 'Males herbes' sentencies: “és invencible el poder de l'auto-engany”. En aquest punt on queda la voluntat?
Aquest poema parla de com la voluntat modifica la nostra mirada. Fins a quin punt som capaços d'auto-enganyar-nos pel desig que tenim de creure en una realitat, o com desviem la nostra interpretació. Per aquest motiu el text acaba amb aquesta sentència. A la pràctica, segurament tots ho anem descobrint i ho eduquem a mida que creixem, fent-nos qüestions sobre el propi auto-engany per desarticular-lo. Però aconseguir-ho del tot, completament... segurament no és possible. Aquesta invencibilitat no la veig del tot negativa. Si fóssim completament objectius tampoc no tindria tanta gràcia tot plegat. Que hi hagi sempre molts matisos, molta subjectivitat, té molt a veure amb la nostra percepció humana.

- A 'Across the universe' jugues amb la idea en què una persona desconeguda és algú ple d'espai.
Una persona desconeguda és un univers diferent, una galàxia, un planeta: hi associo que tot allò desconegut. També fa referència a totes les possibilitats de canvi que tenim al nostre voltant i que podem ignorar o gestionem com podem.

Detall de la portada del poemari | Il·lustració: Marta Bellvehí

- Descrius escenes líquides, contextos líquids, estats líquids, llums líquides, a la portada hi apareix un mar...
Escenes líquides? No ho hauria dit així!

- Com ho hauries dit?
Sóc molt de sòlids, duc quatre anys estudiant sòlids! «Líquid» és un adjectiu que em sorprèn igual que em va sorprendre la Marta Bellvehí, la il·lustradora que ha fet la portada, quan em va dir que els colors d'aquest poemari havien de ser freds, blaus i grisos. Ara veig evident que no podia ser d'una altra manera. Amb tot, considero que els poemes són densos, feixucs.

- Descrius escenes líquides a 'Promenade des anglais', per exemple.
Sí, aquest sí. La història d'aquest poema és curiosa. Vaig estar mig any vivint a Niça, i aquest és un poema inspirat en el passeig marítim de la ciutat, just el passeig on aquest any hi va haver una matança en què un camió va atopellar persones que celebraven el carnaval. El poema estava escrit de molt abans, però gent que l'ha llegit després m'ha preguntat si el text, que parla del crit i qüestiona la felicitat, té a veure amb els fets tràgics que hi van passar. Aquest fet m'ha descol·locat molt, el poema ha pres un significat nou. En el moment d'escriure'l era un passeig ple de turistes i ara és un record tràgic. Ara mateix, el poema es pot interpretar d'una forma diferent al sentit original que tenia.

També et pot interessar