Blai Mesa: “Em volia escapar de l’art, però hi he caigut de quatre potes”

Vinculat professionalment a les Terres de l'Ebre des del 2005, el primer any en què l’Ajuntament d’Amposta va impulsar el festival de vídeo i art digital Strobe, Blai Mesa (Barcelona, 1977) s’ha acabat convertint en l’ànima d’un dels equipaments culturals amb més projecció del territori, Lo Pati – Centre d’Art Terres de l’Ebre. Actiu i amb una gran capacitat de treball, Mesa estira del carro del centre d’art des que es va posar en marxa, l’octubre del 2011. I no ho ha tingut gens fàcil. Dirigir un equipament d’aquestes característiques deu ser el somni vital de qualsevol gestor cultural, però Lo Pati ha nascut en un mal moment i això ha repercutit en una irrisòria dotació econòmica i de recursos humans. Tot i això, el 2012 va sorprendre amb una intensa i innovadora programació cultural: el festival d’art urbà Fahr.1, el certamen Art Emergent, Bouesia, Aula al Pati, Eufònic, XYZ o la Biennal (BIAM). Una programació que, en molts casos, es repetirà a partir d’aquest mes d’abril quan Lo Pati torni a obrir-se al públic després d’haver estat més de quatre mesos tancat.

 

Mesa ens parla d’això i també de com veu ell la situació de la cultura a les Terres de l’Ebre, “un territori que a diferència de Tarragona ha sabut conservar la relació amb la natura”, diu. No és casualitat que, dins la xarxa de centres d’art de Catalunya, Lo Pati treballi la connexió natura, cultura, paisatge.

 

- M’he mirat el teu currículum i he vist que, a banda de gestor i activista cultural, ets sociòleg. Sincerament, m’ha sorprès...

El tema de la cultura em ve de família, el meu pare és escultor i la meva mare crítica d’art. Ho he viscut sempre a casa, vaig estudiar sociologia perquè volia dedicar-me a la transformació social. I també perquè em volia escapar de l’art, però ja veus, hi he acabat caient de quatre potes.

 

- Sí, dirigint un centre d’art nounat en un moment en què la cultura viu hores molt baixes. Això a la perifèria encara es nota més, no?

Bé, el problema és compartit a tot arreu. La Generalitat passa per un moment molt delicat i, sistemàticament, s’ha vist obligada a incomplir acords i això ha afectat a tota la xarxa de centres d’art de Catalunya. Aquí ho hem notat especialment perquè comptàvem amb un pressupost molt petit, amb pocs recursos humans, jo sol a mitja jornada, sols amb el suport de l’àrea de cultura de l’Ajuntament d’Amposta i alguna gent de reforç. La resta de centres treballen com a mínim amb un equip de tres persones a jornada sencera. El nostre pressupost era de 90.000 euros, dels quals els 50.000 que venien de la Generalitat no han arribat.

 

- I ara quina és la situació del centre? Ha estat tancat al públic més de quatre mesos...

Sap greu que s’haja hagut de tancar perquè hi ha un espai disponible que ningú ha aprofitat durant tots aquests mesos, però l’activitat no s’ha aturat. Per exemple a l’Aula al Pati, estem a punt de treure una publicació sobre art i educació juntament amb el centre d’art ACVic. El projecte s’ha mantingut viu. És com el camp que a l’hivern s’ha de deixar reposar perquè a la primavera rebroti i a la tardor puguem collir els fruits. Crec que estem davant d’un canvi de model, més obert a la comunitat. Si tens recursos, programar és molt fàcil, però si no els tens, t’has d’adaptar a cada moment. Hem de mirar que els costos d’obrir el centre siguin menors, fer les exposicions més llargues o potser assumir que una part de l’any estiguem tancats per poder viure intensament l’altra.

 

- Centre d’Art al marge, com veus la cultura a les Terres de l’Ebre?

Crec que hi ha gent molt potent amb projecció internacional com Roberto Olivan o Joan Bagés, que tenen moltes ganes de fer coses aquí. I altra gent que tenen també molts vincles culturals fora que també aposten per traslladar activitat aquí com la Bouesia i Eufònic. Hi ha infraestructures, museus,... Potser el que falta és comunicar tot això perquè encara costa fer-ho arribar. En aquest sentit, Surtdecasa fa una gran tasca perquè falta que la gent del carrer sigui un usuari més habitual de la cultura.

 

- Tinc amics que diuen que la cultura no hauria de rebre subvencions públiques. Què en penses?

Es poden buscar altres fórmules com que les empreses que inverteixin en cultura desgravin el 100% com es fa als EUA. Fins ara, el model que hem desenvolupat a aquest país partia de la idea que la cultura és un bé comú i que ha d’estar subvencionada per les administracions.

Si ho comparem amb d’altres activitats com l'agricultura, que també és subsidiària en gran mesura, la situació actual per la cultura és encara més crítica. Per una banda, el diner públic s’està reduint, però per l'altra banda, el mercat és quasi inexistent. M’atreviria a dir que els artistes encara estan pitjor que els pagesos. Pregunteu-vos quan va ser l’últim cop que vau comprar un quadre, un llibre o una entrada per al teatre o un concert. Fruites i verdures en comprem cada dia.

 

- I per on passa el futur?

El model cultural s’ha de repensar. Fins ara, s’ha viscut de les institucions, però a partir d’ara, la cultura que tingui un lloc al mercat sobreviurà i la que no, sobreviurà només si la gent vol que sobrevisqui. Dintre la cultura, les arts visuals són molt febles i haurà de ser la societat civil la que marqui si determinades activitats han de tenir o no continuïtat. Des de les administracions, això sí, tenim l'obligació de vetllar pel patrimoni, per conservar-lo i ampliar-lo. A Lo Pati, estem treballant per garantir un fons d’art amb obra de noms històrics com Soriano Montagut i obra d'artistes contemporanis que ens està arribant com peces de Carles Guerra o Leonardo Escoda. La necessitat d’una col·lecció d’art pública és indiscutible. Qui perd els orígens, perd la identitat.

 

- Des del 2002 que treballes de gestor i activista cultural. Tens vincles amb l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (AAVC), també ets membre del patronat d’Hangar (www.hangar.org) i president de l’Associació Cultural Laboratori Visual (www.visul-lab.info), amb seu a Tarragona. I a més a més, estàs fent la tesi doctoral sobre les connexions entre art i activisme després de la Societat del Risc. I la teua part creativa on s’ha quedat?

Sí, tot plegat tan intens que no em queda temps per festejar. Bromes a part, per a mi l’art és una altra manera d’investigar. Crec que involucrar-me en determinats projectes i ajudar a tirar-los endavant també és crear. Les fronteres cada vegada són més líquides i tot tendeix a barrejar-se. Treballar de gestor cultural també requereix una part creativa important.

 

- Veurem la teua empremta creativa a la programació de Lo Pati d’enguany? Ens pots explicar alguna novetat important?

Ara d’immediat, el dia 6 tenim la inauguració de la segona entrega d’Art Emergent on presentem dos obres que a mi em semblen molt potents. La primera és la La fina línia dolça de Josep Juan, que és un treball de vídeo on documenta l’aventura de baixar tot l’Ebre del naixement a la desembocadura amb un barquet de perxar de quilla plana. Un manifest ecologista en format de 'river movie'. I l’altra és el projecte de Pau Itarte amb Josep Bordres (Pepet i Marieta) que presentaran un concert audiovisual al voltant de l’Etern Retorn. Dos projectes que hem ajudat a produir des del Centre d’Art i que ens fa molt feliç poder-los presentar. Després al juny, portem una exposició dedicada a reflexionar sobre la noció de paisatge, amb obres de la col·lecció del MACBA i el Museu de Valls. Noms destacats com Francesc Català Roca, Perejaume, Joan Fontcuberta o Miquel Barceló, serà un luxe per als sentits.

 

--

Més la informació: 

Lo Pati. Centre d'Art - Terres de l'Ebre

www.lopati.cat