Anna Zaera
,
11/10/2016
Arts

Alfred Porres: “He trobat en la docència un territori creatiu”

L'ampostí aposta per la docència com a laboratori d'experimentació i és un dels artistes seleccionats a l'exposició col·lectiva 'Reset'
Alfred Porres

Foto: 

Anna Zaera
Alfred Porres
Alfred Porres (Amposta, 1967) ha fet de les aules el seu laboratori d'experimentació artística. La seva feina com a professor de secundària ara a l'IES Alfacs de La Ràpita l'ha permès observar i posicionar-se també com a artista, comprenent que aquesta figura troba en la realitat quotidiana la matèria primera per repensar el món. Coordinador de l'Aula al Pati, un programa d’intercanvi i col·laboració entre Lo Pati i els centres o espais educatius i formatius, el seu propòsit és considerar que tant l’art contemporani com l’educació despleguen pràctiques de producció cultural i estratègies pedagògiques. Hem parlat amb ell.
"La relació pedagògica no deixa de ser un relació singular entre un col·lectiu. Si entenem l'aula com una comunitat, la relació pedagògica es mou en moltes més direccions"

- Tu no ets del tipus d'artista que es fa professor per sobreviure... 
No, en el meu cas, no. Des que estudiava Belles Arts, m'interessava el món de la docència i des de sempre que he vinculat la meva trajectòria artística amb una trajectòria com a docent. Ja a la facultat, se'm van desmuntar alguns mites sobre el paper de l'artitsa i em vaig posicionar davant d'una vessant més crítica en relació al que era el món i el mercat de l'art. Al llarg dels anys han sortit tendències com l'artografy, en les que em sento molt identificat.

- Què és artografy?
És una fusió de la paraula artist -artista-; researcher -investigador- i teacher -professor-. Tinc una equidistància de les tres dimensions molt horitzontal i molt complementària.

- Has preferit investigar a tenir una producció molt àmplia?
Sí, la producció com a forma de treball no m'ha interessat gaire, ni tampoc la dimensió pública de l'artista i la seva projecció com a personatge. No sé, crec que vaig trobar en la docència un territori creatiu, un territori des d'on explorar.

- Aquest perfil artístic el fas o te'l trobes?
Jo crec que aquestes coses no són massa buscades, al final t'hi trobes. Al principi, va venir motivat per una crisi sobre el propi projecte com a artista, la típica crisi per la que tots els que estudiem Belles Arts passem. Hi ha persones que es refan de la crisi des de la vessant artística trobant els canals per reconduir-ho; i jo penso que també la vaig trobar. Penso que la meua producció artística té molt de pedagògica i la meva dimensió docent té molt d'artista.

- Un artista pot ser artista sense produir ni exposar?
L'Aula al Pati em va servir per ampliar aquesta vessant pedagògica en un àmbit no reglat. Per expandir aquesta exploració. Aquí m'he ressituat com a artista pensant en aquesta dimensió de col·lectivitat, pensant que no tot passa per la producció individual. Formar part d'un projecte també forma part d'aquesta dimensió d'artista.

- El Doctorat suposo que també va contribuir a aquest esperit de recerca...
Sí, després de 7 o 8 anys de professor, necessitava trobar nous interlocutors i plantejar-me certes coses. Vaig començar a preguntar-me sobre el que jo considero bàsic en la docència, que és la relació pedagògica. I jo vaig focalitzar aquest estudi amb la cultura visual. La relació pedagògica no deixa de ser un relació singular entre un col·lectiu. Si entenem l'aula com una comunitat, la relació pedagògica es mou en moltes més direccions. En l'ensenyament, el focus està situat en la metodologia i amb el currículum, i a mi em semblava que la llavor més rica era la de la relació pedagògica.

- Què vas descobrir?
Que, de vegades, per necessitats com el control de l'aula o per donar resposta a aquesta vigilància, silenciàvem molt. La forma en què estan distribuïdes les taules, la manera de parlar del professor, tot està determinat. L'espai escolar és un espai molt pautat, molt domesticat, que té unes normes molt definides i un ús molt específic. Llavors, en aquest trànsit d'entrar cap a l'escola, els nois i noies es converteixen en alumnes, i aquesta identitat és reduccionista.

- La condició d'alumne et situa en una posició subordinada?
Deixa fora moltes coses. Això fa desaprofitar moltes oportunitats. Este esquema fa que tot sigui molt prim. El tipus de coneixement que es construeix es basa molt en unes operacions molt elementals, en una simple transmissió. Tenint en compte que l'escola és un lloc on es construeixen identitats, m'interessa aquesta identitat més polièdrica.

- Els deuen agradar les teves classes...
Sí, però també implica més conflicte. El guió de la classe s'obre.

- Quins experiments concrets has fet a l'aula?
Al principi, canviava les taules i les posava en rotllana el primer dia de curs, abans que els alumnes entressin a l'aula. Però després vaig veure que allò no s'entenia perquè ja era un procés tancat. El desplaçament de la taula no té sentit sense el desplaçament de la persona. I per això vaig decidir deixar les taules de manera ortodoxa i situant-me en el lloc de professor, i al llarg del curs, anar fent aquests moviments. El lloc del professor és un lloc simbòlic, i molts cops ells m'interprel·len com a un professor clàssic, quan jo ja fa temps que he abandonat aquesta posició.

- El sistema d'ensenyament deixa poc espai per a l'experimentació?
Al principi de curs et demanen una programació de tot el que ha de passar a l'aula durant el curs. I, per a mi, és com si el temps de l'ensenyament no deixés lloc al temps de l'aprendre. En altres contextos, l'aprenentatge té un sentit d'ús, ve acompanyat de l'ús i del gaudi d'allò que has après. Si aprenc a anar en bicicleta és per, després, gaudir d'anar en bicicleta, no per aprendre-ho i després aprendre una altra cosa i, així, anar acumulant aprenentatges. Aquest espai d'usar-ho, posar-ho en joc i disfrutar-ho, no és només un premi a l'aprenentatge, sinó que és quan l'aprenentatge es va eixamplant. Una cosa és aprendre-la i l'altra comprendre-la en totes les seves dimensions. No és només ser artista, sinó començar a fer acrobàcies.

- I què diries del teu perfil com a artista que produeix i exposa la seva obra?
A mi hi ha una cosa que em preocupa molt, que té a veure amb l'obra 'Charter of Refugees' que presento a Lo Pati. M'importa l'impacte de l'art sobre les persones. Per això, el projecte de l'Aula al Pati busca aquestes complicitats, aquestes col·laboracions. Tornant a l'inici de la conversa, jo mai m'he sentit còmode com a artista tornant a l'artista com a professional de l'art. La idea d'algú que produeix obres i les exposa i les ven i es mou dins d'un circuit. A mi m'ha agradat ser al circuit en algunes ocasions per aprendre, però la dimensió central per a mi és aquella que em permet connectar amb la vida. A l'aula, tinc un espai de treball per reflexionar sobre tots aquests aspectes i, llavors clar, la producció artística que jo he anat fent mai l'he desvinculat d'això. El treball individual em serveix com una eina de reflexió. 

- Precisament a 'Reset' parleu del procés creatiu i de les crisis cícliques que pateixen els artistes a través d'una videoinstal·lació que projecta l'acció de pintar en blanc sobre blanc i mostra fragments d'obres anteriors en blanc emmarcades com si fos una escena forense...
Sí, les galeries sempre et demanen que siguin peces inèdites. I, no sé, de vegades tens la sensació que una vegada has estrenat les peces, aquestes ja no tenen cap valor. Llavors la reflexió que la peça pot contribuir a proporcionar és la peça com a "esdeveniment". Sobre això, vaig construir aquesta escena del crim, com un cadàver. L'obra com un cadàver ja que, després de l'estrena, ja és un cadàver. 

  

Més informació: 

Exposició 'Reset'
De l'1 al 30 d'octubre - Amposta
Fitxa d'agenda Surtdecasa

També et pot interessar