Surtdecasa Penedès
,
23/10/2013
Espectacles

“M'encanta veure que tots els alumnes del taller tenen el seu estil propi”

El pintor Lluís Amarè celebra el vintè aniversari del seu taller artístic

Quan veus una obra de Lluís Amarè, saps que és un Amarè molt abans de veure'n la signatura. Tenir un estil propi no és a l'abast de tothom i aquest pintor de Vilanova i la Geltrú ha anat forjant al llarg de la seva carrera un tipus de pintura colorista amb molta personalitat, que el confirma com un dels pintors actuals més rellevants del panorama artístic vilanoví. A banda de la seva faceta com a pintor, també destaca com a il·lustrador i fa vint anys que té les portes del seu taller obertes a tothom que vulgui experimentar en el món de l'art.

-D'on ve la teva vocació?
-Ve de quan era petit. Sempre estava dibuixant, m'agradava moltíssim pintar... A casa van veure la inquietud que tenia i em van portar al taller dels pintors Massana, al carrer del Tigre. Allà vaig començar a aprendre el món del color. Qui coneix el món dels Massana sap que el color l'utilitzen molt. També és coneguda la seva estima per les tradicions. Em van ensenyar la tècnica i vaig ser-hi deu anys, fins enllaçar amb l'escola Massana de Barcelona. Després, poc a poc vas fent i te n'adones que és el que volia.

-Pensaves que podries arribar a ser professional de la pintura?
-No n'ets conscient. De petit tot et sembla que serà més fàcil. Però a mesura que passaven els anys, veia que trobar feina en aquest àmbit era molt complicat. Vaig deixar la Massana, amb 19 o 20 anys, i vaig decidir posar en funcionament el taller. Així em podia permetre fer-ho tot i viure del que m'agrada. Pots fer les obres que et vénen de gust, encàrrecs i tens la “seguretat” que et dóna impartir els tallers, que també signifiquen uns ingressos. Ensenyar, de molt jove, ja m'agradava. I els tallers ara celebren els 20 anys d'història.

-La festa és un dels temes més coneguts de les teves obres...
-Amb la família Massana vaig entrar molt en aquest joc. Després, entre que vaig estar uns anys al Drac de la Geltrú i vaig tocar la gralla als Bordegassos, els Gegants... Acabes estimant encara més aquestes festes. Si ho coneixes des de dins, encara és millor a l'hora d'expressar. Tot ha anat lligat. És cert que tinc aquesta etiqueta: que pinto molt la festa. És el que ha estat més visible, i ja m'agrada! Però també hi ha tot un altre ventall de temes i històries al darrere.

-També ets un apassionat del Carnaval...
-És un dels temes que em tornen boig. Com a festa i com a tema a tractar. Hi ha molts jocs de colors... I també he estat vinculat amb els Tres tombs. Els primers cartells meus que es van veure a Vilanova van estar relacionats amb aquesta festa. Des del 1995 o 96 que no he parat de col·laborar amb ells. En general, m'agrada tot el cicle festiu de l'any.

-També acceptes encàrrecs...
-Sí, des del començament tenia clar que em volia obrir en tots els sentits. Ja no només quadres... La gent ve i et demana vestits de diables, samarretes, cartells, portades, decorats per a teatre... És cert que l'encàrrec ajuda! Hi ha pintors que diuen que no els agrada fer el que els diuen o manen... Doncs no hi ha cap problema; jo hi gaudeixo. A més, saps que la gent ho té amb una il·lusió. Aquell vestit de diable que has fet per un nen després li agrada tant que no se'l vol treure; aquell quadre que t'han encarregat i que tenen penjat a un racó espacial de casa seva. Són petites petjades que deixes. Deixar aquest trosset teu, a mi em fa il·lusió.

-Des de fa alguns anys, hi ha tres obres teves a l'església de Sant Antoni. Què significa per a tu?
-Per a mi va ser un punt i a part. La gent va veient coses a un lloc i un altre, però a vegades es fa una idea equivocada del que fas. Aquelles pintures van marcar, i molt. Ja no per la dimensió de mides, sinó pel lloc on estan exposades i el significat que tenen. Vaig poder barrejar el to festiu amb l'església. Que, de fet, les festes vénen d'aquí. La gent va veure uns quadres diferents, ni d'església ni exclusivament de festa. És un dels records que tinc amb més carinyo. Coincidint amb el vintè aniversari de carrera, també vaig fer una donació a l'Ajuntament de Vilanova, amb un quadre que és a alcaldia. M'agrada que algun tipus d'obres estiguin a lloc on els pugui veure tothom al llarg del temps. Que la puguin anar valorant.

-És complicat exposar?
-Sempre m'ho he muntat jo. No he anat a demanar res ni penso que faci falta. Exposes perquè vols mostrar... Demanes una certa facilitat amb alguna sala. Fins ara no em puc queixar; tot el que he volgut fer ho he pogut. És costós, hi ha un pressupost al darrere i sempre hi deixes diners. Però sempre he fet més les exposicions per mostrar que no pas per trobar un benefici. El benefici ja sé que vindrà amb encàrrecs o des del taller.

-Quin és el teu horari de treball?
-Em llevo molt d'hora, a les sis. Com que tinc un horari de taller, quan tens la gent aquí i estàs ensenyant no tens temps per avançar amb les teves obres. Dedico les primeres hores a la meva obra i després és l'hora dels tallers. De cara al vespre, sempre és diferent. Ho deixes més enlaire, pots fer balanç, continuar treballant o aprofitar per desconnectar. Un és autònom i es pot muntar els horaris com vulgui, però sent molt conscient que has de treballar. Has de lluitar i estar-hi dia a dia. No abaixar la guàrdia, presentar coses noves cada cert temps, moure't i que s'en parli. El boca a boca és la millor promoció. Més amb una cosa com la meva, que no és cap necessitat.

-A qui estan adreçats els tallers? Com funcionen?
-Sempre han estat molt oberts. No hi ha cinc o sis persones fent el mateix, sinó que ofereixo tot un ventall de tècniques que s'adapten a les inquietuds de cadascú. Hi ha qui vol pintar a l'oli, fer un drac o fer aquarel·la... Això és el que m'agrada, que tothom vagi experimentant i aprenent. Perquè no a tothom li agrada el mateix ni tampoc tothom té el mateix nivell. Des del primer moment vaig tenir clar que no tothom podia fer el mateix... A la gent li agrada aquest rol de tenir cadascú la seva feina. I estic per a tots. Tampoc no volia que la gent pintés com jo. Que d'aquí sortissin còpies d'Amarè seria un error. I quan hem fet exposicions, m'encanta comprovar que tothom acaba tenint el seu estil propi. Quan ve algú que no n'està convençut li dic que ho provi; que vingui un dia i vegi si li agrada. A més, hi ha l'afegit que no hi ha cap obligació d'haver estar-hi un mes, o dos o quatre... Cadascú hi està el temps que vol. Si te'n canses, pots deixar-ho quan vulguis. I al contrari, si t'agrada doncs continues. Hi ha persones que fa dotze anys que estan al taller. Ara mateix, hi ha una trentena llarga de persones que vénen al taller. A l'estiu, la xifra s'incrementa. Des de fa un temps, dos dies a la setmana també tinc taller a Canyelles, on tinc un altre grup.

-Quines tècniques es poden aprendre als tallers?
-Pintura a l'oli, acrílic, aquarel·les, pastel, sanguina... Qualsevol tècnica de pintura. Pel que fa a manualitats, podem fer dracs i figures d'aquest estil. I des de fa relativament poc, he comprat un tòrcul i podem fer la tècnica del gravat. El ventall és ampli. L'únic que de moment no es pot fer és ceràmica i escultura.

-Quins són els horaris? Què han de fer els interessats?
-De dilluns a divendres, als matins fem taller de de deu a una; a la tarda de tres a set. Dissabte al matí també obrim per a nens. Als matins tothom és adult i a la tarda, quan s'acaba l'escola, és quan vénen els nens. Tot i que algunes persones pregunten per correu electrònic, jo els recomano que vinguin al taller (carrer Jardí 9, Vilanova i la Geltrú) i en parlem. Sempre és millor i, a més, així veuen l'espai.

-Com definiries el teu estil pictòric?
-No m'ho he plantejat mai. Potser perquè tinc la sensació que vaig una mica per lliure. Em costaria definir els corrents artístics del moment. Potser em quedaria amb el que algú m'ha dit: faig pintura d'ara, del moment. Amb color, molta expressió amb les formes. No són quadres que puguin semblar d'una altra època.

-Has il·lustrat contes i llibres i des del 1997 cada setmana publiques la tira còmica del Diari de Vilanova...
-De petit devorava moltíssimes il·lustracions. Era enamorat de la Pilarín Bayés i el seu tipus de dibuix, molt trapella i molt normal. La Roser Capdevila també em va començar a agradar molt, perquè tenen un estil molt humà. I vaig començar a il·lustrar alguns contes. Un de la Mercè Foradada, un de la Carpa i el Porró, i després altres contes meus com el del Lalo. Recordo que als catorze anys, com que tenia el Diari al costat de casa, a vegades m'hi presentava amb dibuixos força senzills per veure si me'l publicaven. Aconseguir-ho, més tard, va ser com un somni. M'ho passo bé i, a més, hi ha hagut moltes anècdotes. Quan he celebrat alguna cosa, he cedit l'espai del còmic a gent que admiro. Gracies al còmic, he conegut la Pilarín Bayés, la Roser Capdevila, l'Ibañez... I el Pepe Rubianes també va col·laborar amb un altre format. Aleshores feia la caricatura de la contraportada del Diari i celebrava 233 caricatures i 333 tires. La tira la va fer la Pilarín i la caricatura era del Rubianes. A més, aquest cop li vaig fer jo mateix l'entrevista al camerino. El vaig dibuixar i li vaig demanar que ell em dibuixés a mi. Devia ser la primera i l'última vegada que va fer un dibuix, però el guardo a casa com un tresor. Li tenia molta admiració per la seva manera de fer. No tenir manies a l'hora de dir les coses, el seu humor, la seva capacitat de comunicar tanta estona ell sol. 

També et pot interessar