Jump to navigation
Aurora Depares va créixer envoltada d’estanteries amb pel·lícules de lloguer. Fa 43 anys que els seus pares, a qui els agradava molt el cinema, van obrir un videoclub que ràpidament els va quedar petit, per això van mudar-se a un local més gran, al carrer d’Enric Granados. Va ser el primer de tot Espanya, inaugurat l’any 1980. Des d’aleshores, al Video Instan, que ara està a tocar de l’Escola Industrial, guarden meticulosament tots els títols i han creat un arxiu de més de 47.000 documents audiovisuals. Al nou local, al qual van traslladar-se fa cinc anys, van sumar-hi una cafeteria i una petita sala de cinema privada que es pot llogar a partir de 45 euros per tal de sostenir econòmicament el projecte, així com crear un espai cultural al voltant de la cultura audiovisual.
L’auge de les plataformes i el declivi del sectorL’Aurora apunta que el declivi del videoclub va començar l’any 2008, amb la crisi econòmica i l’auge de la pirateria, que va afectar molt al sector perquè molta gent va optar per descarregar-se els films i sèries a l’ordinador en lloc d’acudir al videoclub. Després, però, van arribar les plataformes digitals, com Netflix, HBO o Movistar +, que per al Jordi i la Mari Carmen són el gran motiu que ha fet enfonsar el negoci, juntament amb l’oblit de les institucions. Tot això, però, no és una bombolla on es trobin aïllats els videoclubs, sinó una tònica general en el qual s’ha submergit tot el sector audiovisual i, més concretament, les sales de cinema.
Segons les Estadístiques Culturals de Catalunya, del 2016 al 2019 van desaparèixer tres pantalles de cinema a Catalunya i va haver-hi una reducció de 60.921 espectadors. El 2020, les comarques de l’Alta Ribagorça, el Pla de l’Estany, la Segarra i el Pallars Sobirà no comptaven amb cap pantalla de cinema en actiu i al Barcelonès se’n van perdre fins a dotze en només quatre anys. Tal com va informar l’ACN, de l’any 2000 al 2020, Catalunya va perdre un centenar de cinemes i, segons Maldito Dato, les ajudes a l’audiovisual català representen només el 0,008% del producte interior brut, una xifra tres vegades inferior a la francesa.
Més enllà de l’esclat i èxit de les plataformes que omplen de títols els catàlegs online, l’Aurora comenta que ni les multinacionals que venien films, com Disney, Warner o Fox, ni la indústria del cinema, "han valorat mai la feina dels videoclubs, malgrat els diners que generàvem". "L’any passat vaig enviar set pel·lícules als Premis Goya perquè ningú més les guardava, però al final, som jo i el meu equip qui estem patint per tirar endavant el negoci amb moltes precarietats, perquè no ens ajuden”, explica la propietària del videoclub del carrer Viladomat. Per a la Mari Carmen i el Jordi, "tant la indústria com les institucions, tant l’Ajuntament de Barcelona, com la Generalitat de Catalunya i el govern de l’Estat espanyol, ens han menyspreat”. Recentment, diuen, s’ha demostrat que l’estat beneficia les plataformes i no fa res per salvar els videoclubs.
Pel que fa a la implicació dels governs en la supervivència d’aquest tipus de negocis, l’Aurora lamenta que no donin ajudes, ja que ella està dedicant-se a crear un arxiu cinematogràfic des de 1980, però sense cap mena de suport. “Si el primer film de Superman desapareix de les plataformes, on el podrem veure? Haurem d’anar a la biblioteca o al videoclub, però ja no en quedaran. Fem la feina de preservar tota aquesta cultura”, explica. El Daniel Ventura, per la seva banda, regenta un videoclub al barri de Sants, que va heretar dels seus pares als anys vuitanta. Ha hagut d’ampliar el negoci obrint-hi una tintoreria amb la qual afirma que pot continuar endavant i mantenir de mica en mica una feina que fa en nom de la passió pel cinema.
Engolir o degustar: canvi de consum culturalLa substitució dels videoclubs per les plataformes digitals no només implica el tancament dels locals físics, sinó també un canvi de model de consum del cinema i de la cultura. "El consum de plataformes és com engolir i, en canvi, al videoclub vinc a veure el que em ve de gust”, expressa l’Aurora. Sense algoritmes que decideixin per l’usuari ni amb estratègies per mantenir l’atenció, la tria d’una pel·lícula a un local especialitzat no es regeix pels criteris de l’empresa de la plataforma, sinó per la prescripció d’un professional que en pot personalitzar la tria i aplicar l’experiència guanyada amb els anys. "Moltes vegades a les plataformes podem estar fent scroll durant molta estona, i en canvi, al videoclub l’elecció la fas passejant pels passadissos i preguntant al propietari. Al final, som persones", explica l’Aurora. El Jordi i la Mari Carmen opinen el mateix: "Nosaltres aconsellem als clients sobre què volen veure, venen amb una idea i a partir d’aquí sabem què els podem oferir", relaten.
Acostumada a debatre sobre cinema i recomanar conversant amb els clients, a l’Aurora li sembla que estem tendint a una immobilitat cultural, estem perdent la inquietud per descobrir nous estímuls. "Estem ensinistrats, som com cavalls a qui els tapen els costats dels ulls per no distreure’s. Ara toca consumir el que et posin al davant sense gaire criteri, toca sortir poc de casa, demanar un Glovo i consumir poc al barri", es queixa. "Els meus principis em diuen que si necessito una bombeta aniré a la ferreteria i que si no trobo una cosa molt estranya, la buscaré pel meu barri a deu llocs abans que comprar-la a plataformes com Amazon", reivindica a favor de fer cultura de barri i de fugir de les grans multinacionals que estan controlant tots els aspectes de la nostra vida.
"Hi ha molt nostàlgic que recorda el videoclub de quan era més jove i diu que el troba a faltar, però encara pot venir, encara en quedem alguns!", afegeix la propietària del primer local de lloguer de pel·lícules del país. L’Aurora celebra que encara hi hagi famílies que ensenyen els seus fills què és un videoclub i recorda amb diversió quan, fa poc, un infant va confondre el local amb una llibreria perquè mai havia estat a un videoclub. Segons l’Aurora, actualment l’aposta per consumir a un videoclub no té per què ser contrària a tenir una plataforma, sinó que es poden complementar: si pagues una plataforma, la que més s’adeqüi a les teves preferències, pots suplir la resta de continguts que no hi són anant al videoclub, on ho trobaràs tot. En el seu cas, per exemple, compten amb una tarifa plana que, per deu euros al mes, permet llogar tots els títols que es vulguin.
Els propietaris de videoclubs del país tenen un grup de whatsapp on han anat veient com, any rere any, els seus companys han dit "prou". Locals emblemàtics com Deuvedes, Videoclub Tibidabo o Barnavideo ja són tancats i els que queden veuen complicat el seu futur. "Ara som en el punt més crític, hem llençat la tovallola pel que fa al lloguer de pel·lícules", diuen els propietaris del Cineaddicte. "Som una espècie en extinció", sentencia l’Aurora des de darrere del taulell, que tot i les dificultats es mostra més esperançada amb la continuïtat del negoci. "Aixecar-te cada dia i fer la que feina en la qual creus és important, encara que hi hagi mesos difícils", sentència. Per ara, en son tres que avui, de moment, han obert el videoclub.
Web Video Instan Twitter Cineaddicte Web Video Marcha
