Arnau Martínez
,
05/02/2019
Arts

Isaki Lacuesta: “Estic passant de la infància cinematogràfica a l'adolescència”

El cineasta reflexiona sobre el moment professional que està vivint gràcies als llargmetratges i el vídeoart

Foto: 

Cedida
Isaki Lacuesta recollint un Gaudí
Aquest gener l’hem vist recollint fins a set Gaudí (a ell o al seu equip) i ha estat nominat a uns altres dos Goya. El cineasta Isaki Lacuesta (Girona, 1975) assegura que des de fora li han posat un punt i a part i a ell ja li ha vingut bé. ‘Entre dos aguas’ ha tingut una gran rebuda, però al marge de la gran pantalla, Lacuesta ha treballat el vídeoart. No ho confessa, però sembla que aquesta faceta el fa més feliç perquè li permet la interacció amb l’espectador. A finals de 2018 i a inicis de 2019, li han fet una retrospectiva al Pompidou i a la Filmoteca de Catalunya; un treball que li ha permès analitzar la seva trajectòria. A Barcelona acaba de presentar ‘Your phone is a cop’, un projecte conjunt del músic Raül Refree al voltant del control al qual estem sotmesos com a societat d'una manera oculta, més o menys subtil. Mentre escriu el guió de la següent pel·lícula, hem parlat amb ell.
"'Entre dos aguas' és un projecte vital, de llarg recorregut, que vam començar fa molts anys. Volíem filmar algú al llarg de la seva vida perquè el cinema té la capacitat de captar el temps, la metamorfosi, els canvis..."

- Nou llargmetratges en disset anys.
Tinc la sensació que ha canviat molt el sistema de producció. Si mirem els cineastes clàssics o fins i tot el cinema de la modernitat, tots feien dues o tres pel·lícules a l'any. John Ford, Hitchcock o qualsevol d'aquests van fer vuitanta o noranta pel·lícules al llarg de la seva trajectòria. Ells tenien un ofici i un saber fer artesanal que nosaltres no tenim. L'accés al finançament és reduït i ara es troba normal fer una pel·lícula cada tres anys o cada quatre. Ara rodem molt poc i jo intento fer-ho el màxim possible i entre llarg i llarg, faig tots els curtmetratges que puc per seguir aprenent.

- Llargmetratges, curtmetratges, intervencions artístiques... D'on treus les idees per produir tant?
Fins i tot faria més coses, però em falta capacitat! Jo treballo cada dia, com la majoria de la gent. Quan treballes vas pensant i surten idees. El punt inicial sempre depèn del projecte. A vegades és una idea narrativa, d'altres espaial o fins i tot les ganes de conviure amb algú. M'ha passat molt, tenir ganes de filmar una persona concreta i a partir d'aquí, escriure un guió. Per exemple amb Albert Pla i Iván Telefunken, i llavors va sortir 'Murieron por encima de sus posibilidades'. O tenia ganes de rodar a San Fernando i vaig fer 'La leyenda del tiempo'. Aquests impulsos són importants.

- A finals de 2018 i a inicis de 2019, t'han fet una retrospectiva al Pompidou i a la Filmoteca de Catalunya. Et trobes en un moment, com se sol dir, de maduresa cinematogràfica?
És un moment que porto molts anys treballant i suposo que hi ha suficient material per posar-lo en perspectiva. A mi m'ha anat bé per fer balanç i per veure que he seguit una línia de treball. Sento que estic acabant el primer acte de la història de les meves pel·lícules. Sento que estic passant de la infància cinematogràfica a l'adolescència.

- I aquest canvi?
Des de fora m'han posat aquest punt i a part i m'ha vingut bé, final d'etapa. L'altre dia parlava amb el David Trueba que, quan un director acaba una pel·lícula, el que volem fer és plegar i retirar-nos. Aquest final me l'han posat des de fora i així canvio.

- Com creus que serà aquesta adolescència?
Crec que serà diferent, però realment, desconec com serà...

- El Pompidou et pot obrir les portes a França.
La pel·lícula que estem treballant ara és una coproducció entre França i Espanya. Tinc ganes de sortir a fora i pensar amb el camp internacional. No he viscut prou a fora, però la sensació és que el cinema està més ben valorat. Hi ha altres societats que tenen més inquietuds culturals que la d'aquest país. Si veiem les inversions en cultura a Catalunya i a Espanya, són infinitament inferiors a qualsevol democràcia comparable.

- Un dels muntatges del Pompidou es preguntava “on ets”. T'has fet aquesta pregunta?
És una frase una mica difícil de traduir, el que jo preguntava és
"Où en êtes-vous?”. Aquest “en” es refereix a la trajectòria professional i cinematogràfica. Crec que sempre estem en dos llocs i en dos temps alhora. El cinema sempre ho permet, estàs a la sala o al menjador de casa i al mateix temps al planeta Mart o a Sud-àfrica. I fins i tot pots estar al futur o al passat.

- Per què has tingut sempre aquest doble vessant entre el cinema i el vídeoart?
Cada vegada m'interessa més trobar maneres de fer que no puc desenvolupar al cinema. Per exemple, treballar en funció de l'espai. Al cinema cerques una experiència en una franja determinada de temps. En l'art, intento que cada espectador decideixi quina durada té aquesta experiència, que qui hi vulgui estar un minut, s'emporti una experiència diferent de qui hi està una hora. I també que, depèn on et situïs, vegis una cosa determinada o una altra, buscar diversos punts de vista.

- El cinema hauria d'experimentar més?
M'agradaria que hi hagués un percentatge més elevat d'espectadors més curiosos. Sempre que tenim una experiència cultural hi ha dues formes de plaer complementàries. D'una banda, el plaer de la coneixença, que l'espai on ens trobem ens és familiar. I de l'altra, el plaer del descobriment, de trobar-nos amb coses noves, que és molt estimulant. Tinc la sensació que en la societat que estem, es busca més la primera que la segona. Ens hem de deixar sorprendre més.

- A 'Entre dos aguas' parles dels desenganys, de les desil·lusions. És una aproximació a aquesta reflexió?
'Entre dos aguas' és un projecte vital, de llarg recorregut, que vam començar fa molts anys. Volíem filmar algú al llarg de la seva vida perquè el cinema té la capacitat de captar el temps, la metamorfosi, els canvis... No respon a un estat d'ara, sinó a una trajectòria que anem agafant.

- Al llarg de l'entrevista, han sorgit els punts de vista, la dualitat i a 'Entre dos aguas' també està present.
Parla de dues persones que ja no són aquells nens, però tampoc han tingut un recorregut per arribar a ser adults. Estan entre els dos costats de la llei, entre la vida i la mort, un estil entre l'imaginari i el real. Moltes pel·lícules tenen aquest doble joc i té relació amb les ganes de mirar les coses des de dos punts de vista a la vegada.

- En una societat tan reduccionista i simplista com l'actual, sembla complicat.
A mi m'agrada molt l'expressió “entre dues aigües”. Sempre s'utilitza com a crítica, per a algú que no té criteri, dubitatiu, fins i tot cínic i hipòcrita. Crec que està bé anar entre dues aigües i intentar posar-se en el punt de vista d'altres persones.

- Canviant de tema, ara tens el projecte 'Your phone is a cop'.
És una exposició interactiva. Vam començar fent un concert entre el Raül Refree i jo. Ell feia música electrònica i jo punxava imatges molt processades per treballar la censura i els tabús. L'espectador pot veure el que vam fer nosaltres i també té a disposició la música i els efectes de so del Raül i les meves imatges. Llavors cada persona pot muntar el concert a la seva manera. El punt de partida era la denúncia del control a través del mòbil i les xarxes socials, però ha quedat molt diluït.

- Torna a aparèixer aquesta preocupació per interactuar amb el públic.
Amb els mitjans actuals és molt fàcil proposar-ho. Posar totes les eines a l'abast de la gent perquè ho facin a la seva manera. Ha de ser un diàleg, propositiu. Tens l'oportunitat d'escollir el procés i decidir el final. Sovint no es distingeix entre el que és art i el que és cultura. Alguns se senten rebutjats perquè oblidem que art i cultura també són els nens que dibuixen o els adults que van pel carrer cantant, saltant i ballant, són coses que ens donen plaer. No ha d'haver-hi una separació, sinó una relació entre artista i espectador, anem junts de la mà.

- Què tens entre mans ara?
Intento treballar amb diferents projectes alhora, que hi hagi diferents estats de cocció. Per exemple, la primera pel·lícula és de 2002, però vaig començar a treballar-hi el 1997. Ara estic escrivint el guió de la pròxima pel·lícula que serà una ficció.

També et pot interessar