Exposició 'Imatges buides'

En l’obra d’Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964) les imatges són una mena de poesia, és a dir, un detonant que produeix sentit i convida a considerar no només la posició de l’artista, sinó també els posicionaments dels qui s’hi aproximen.

Abans que un arxiu de fetitxes rescatats des de la història o des del present, les instantànies que confecciona Vilapuig participen d’una triple naturalesa: venen de llocs extemporanis i s’encaminen cap a indrets ingovernables; avancen amb un peu en l’apocalipsi i l’altre en l’apoteosi, i diuen tot mostrant-se i es buiden per tal que les narrem.

Indisciplina, sobirania i despossessió. Heus aquí una proposta per moure’ns entre imatges, perquè, si cada vegada resulta més urgent una «ètica» davant el relat visual, no és menys necessària una «economia» sobre com repartim el material sensible, de quina manera som interpel·lats per això que desborda els perímetres iconogràfics del món.