Ofèlia: “Internet ha obligat els mitjans i la cultura pop a ser més responsables”

La violoncel·lista forma part del podcast 'Gent de Merda' i publica vídeos de maquillatge al Canal Malaia

Helena Martín

21/10/2020

Arts

Tant pot tocar el cello com et pot ensenyar a maquillar-te amb consicència i sense prejudicis. L’Ofèlia Carbonell és músic, integrant de Gent de Merda i participa al Canal Malaia. Encara que fa molt temps que neda per les xarxes socials, la popularitat li és nouvinguda i aprèn poc a poc a transformar la seva relació amb Internet. Filla de la crisi d’oportunitats millenial, crea contingut audiovisual i escrit en català amb nostàlgia de la Britney Spears, les Bratz o la Ruïnosa.

La pandèmia em va fer reflexionar sobre com d’inestable és el món de la música

- Quina és ara mateix la teva realitat professional?
És una mica trist perquè el confinament em va agafar amb les meves primeres feines en el món de la música, començava a tenir concerts a mesos vista, ja no era allò d’avisar-me a última hora. Amb el confinament es van cancel·lar tots, i també les classes de música que feia. Tot això m’ha portat a buscar coses fora de la música.

- Ser músic és sostenible econòmicament?
Quan ets músic vius molt al dia. Jo estava acostumada a anar ajuntant diners per arribar al següent lloguer. Quan es va tallar tot vaig veure que no tenia cap coixí i que de cop no podia pagar res. Em vaig buscar altres feines perquè m’havia quedat sense poder tocar però sobretot em va fer reflexionar sobre com d’inestable és el món de la música laboralment. Fins i tot molts cops em pregunten “a part de tocar, què estudies?” o “quina és la teva carrera de veritat?”. Tot i això, sento que cada cop hi ha més consciència i més estudiants de música que es professionalitzen, i més gent jove als conservatoris.

- Et dediques al món de la música però has agafat un altre camí com a comunicadora i influencer. Com combines aquestes dues dimensions?
Amb el confinament vaig haver d’aparcar totalment la música. Va ser molt trist perquè em passava dies sense res a fer perquè no podia tocar o si tocava no tenia cap objectiu de futur. Ara està sent més complicada aquest vessant de comunicadora, perquè en el món en què vivim moltes vegades ens presentem com un producte: “Sóc l’Ofèlia i faig això”. A mi em sap greu perquè som persones i fem moltes coses diferents. La por que m’agafa de quan vaig tenint més feines de comunicació és que, com més coses faci en aquest sector, més m’apartaré de la música.

- No vas decidir conscientment dedicar-te a crear i comunicar contingut a les xarxes socials. Com vas entrar en aquest món?
Un dia estava parlant amb el cap de la feina i em va dir que les seves filles havien vist un vídeo meu. Dins del meu cap tot això només ho seguien la meva mare i les meves amigues. Jo sempre he estat a Internet per mi, mirava molt YouTube i tenia comptes a blogs. M’havia acostumat que fos un pou on jo anava a cridar i a llençar les meves opinions, com si no fossin persones de veritat les que estaven a l’altra banda de la pantalla. De vegades ara també ho enfoco així, quan escric un text ja no me’l torno a llegir, quan publiquem els podcasts de ‘Gent de Merda’ ja no els torno a escoltar. Ho faig i després me n’oblido, si no, m’obsessionaria. Crec que les xarxes socials i Internet fan que ens revisem molt més, i crec que m’angoixaria si mirés molt el que faig, em semblaria que no faig res bé. Abans ho vomitava tot a Internet, estava acostumada a fer broma del que em passava en el meu dia a dia.

- Ara n’estàs descobrint la cara menys amable?
M’he adonat que com més coses faig amb la meva cara, inconscientment més em costa fer un tuit, exposar el que abans sí que penjava. Últimament em passa que escric una opinió sobre un tema i al cap d’uns minuts l’esborro. No és perquè la gent em digui res lleig, però de la mateixa manera que jo abans imaginava que cridava al buit, hi ha persones que veuen molt fàcil contestar a opinions d’una manera que no ho farien cara a cara.

- Has canviat la relació que tenies amb Internet però la gent que no és popular segueix cridant al buit.
Les xarxes socials no me les he pres mai per interactuar amb la gent, de vegades hi aboco contingut sense tenir en compte que es convertirà en una interacció que no vull o que no em ve de gust. Fins i tot alguna vegada m’han contradit quan he explicat la història familiar de com es van conèixer els meus avis.

- A partir del llançament del programa ‘Gent de Merda’ tot això devia créixer molt ràpidament...
Va ser una mica angoixant perquè vam tenir la sort de ficar-nos en un buit. Ara ja han sortit un munt de podcasts de noies joves, però quan vam presentar-nos no havíem tret cap programa i ens van seguir 3000 persones. Vam veure que hi havia molt contingut jove en català i el que hi havia eren nois, com La Sotana. La Clàudia Rius, que és la ment pensant de tot el que passa a Catalunya, ens coneixia a les quatre per separat, ens va ajuntar i ens ho va proposar. Ens ho vam prendre com una afició entre amigues.

Guillem Gisbert de Manel va passar pel programa 'Gent de Merda'. | Foto: Cedida
- Precisament per això heu rebut crítiques.
L’únic cop que hem tingut haters va ser quan vam convidar el Joel de 'La Sotana'. Vam tenir comentaris de gent que escoltava 'La Sotana' que ens deia que érem unes “paves”. No passa res, però crec que ens frena veure quatre noies fent un programa, sembla que hagi de ser menys punyent i menys interessant.

- Quin és el teu rol dins de ‘Gent de Merda’?
Elles són periodistes però jo no tenia ni idea de com es feia un guió ni com es posava la veu en un micro. He tingut diverses crisis amb elles perquè, com que no tinc la part periodista, em costava entendre com se sistematitzava tot, com s’acabava convertint el que fèiem en un producte. Elles deien que m’hi volien, vaig pensar que el meu rol podria fer de contrapunt d’algú que no en té ni idea i que per tant, pot tenir una idea sense sentit però que potser funciona.

- També fas vídeos de maquillatge al Canal Malaia, una nova plataforma que fa contingut digital per a joves en català. El teu paper és diferent en aquest espai?
Em sento més gran que la mitjana de gent d’allà (riu). La Clàudia em va convèncer de fer vídeos de maquillatge perquè en català no hi ha aquest tipus de contingut. Tothom es pot posar a mirar un vídeo de maquillatge en castellà o anglès, vaig pensar que no tenia sentit que reproduís el que ja existia, sinó que havia d’aportar alguna altra cosa. Potser venia amb el prejudici que fer vídeos de maquillatge podia ser frívol o desaprofitaria l'oportunitat de dir coses. Volia ensenyar que et poden agradar aquestes coses tradicionalment femenines, vanitoses i superficials però interessar-te també temes en profunditat.

- Tu mateixa dius als vídeos que el maquillatge pot amagar molts significats! En l’últim que has publicat parles del classisme que hi ha en riure’s del maquillatge de les noies de classe obrera britàniques a Tik Tok.
Jo he tingut molts dubtes amb això. Quan comences a maquillar-te de jove sovint és perquè vols posar-te més guapa. Últimament es diu que el maquillatge empodera i que t’ho fas per tu, i crec que gairebé mai ho fas per tu. Quan ho vas fer la primera vegada no només va ser per tu. És una contradicció que existeix i no l’hem d’amagar. Jo sé que hi ha dies que em sento lletja i em maquillo per sentir-m’hi menys. No m’hauria de fer sentir malament maquillar-me, m’ho passo bé, però ho hem de tenir més present que mai i entendre d’on ve aquesta contradicció. Pot ser opressor i alhora alliberador. Potser una noia que vivia a una casa on estava prohibit pintar-se, ara es posa un pintallavis i ho viu com una victòria.

- En el contingut audiovisual millenial en català parlem molt de la cultura dels 2000. Per què tornem a aquests referents?
Tenim una nostàlgia col·lectiva molt bèstia. Som una generació que hem viscut amb la promesa de “si estudies podràs tenir una casa” i després veiem que no. Ara estem vivint en constant crisi i potser els 2000, que és quan érem petits, ens semblen molt reconfortants, un món més fàcil.

- Fa poc vas publicar un article en què criticaves com es va tractar el cas de salut mental de la Britney Spears, quan es va rapar el 2007. Vam fer entreteniment d’una situació personal molt complicada!
Em fascina això de revisar les coses com les veia fa 10 anys. Sento que les coses estan canviant molt ràpidament, m’encanta que el 2007 tots els mitjans de comunicació se’n reien d’ella i a les pel·lícules se’n feia paròdia. Hi havia una idea de dona boja horrible. En 13 anys hem crescut prou per poder-ho veure d’una altra manera, em fa il·lusió veure que les coses han avançat una mica.

- La cultura pop és més responsable ara que aleshores?
Internet s’ha fet servir molt per fiscalitzar, no se’n deixa passar ni una. Això té la part dolenta, que és la cancel culture i que es pot convertir en una competició de qui en sap més, però això ens ha fet avançar una mica. Hem obligat els mitjans i la cultura pop a ser més responsables perquè si no a Internet es criticava. Es pot portar a l’extrem i pot ser perillós, però també pot ser útil.

- Ha ajudat a millorar en clau de gènere?
Abans del #MeToo no estava tan ben vist parlar de feminisme al Twitter català, sortia molta gent a dir-te que estaves equivocada. Són els mateixos usuaris que ara fan costat al feminisme. Aquestes campanyes han servit per donar més bona imatge a una cosa que ens ha fet avançar en matèria de gènere.