Jump to navigation
- "Mai més no tornarà a tastar la vida real". Comences el llibre amb aquesta frase que acompanya una il·lustració de la dibuixant Alaa Satir (@alaasatir) on hi apareix la reina de Blancaneu i una poma, en aquest cas, la del logo d’Apple. Què ens enganxa tant a les xarxes que fa que la nostra vida digital ens agradi més que la real?Les xarxes ens enganxen perquè tenim sistemes de compensació i validació més ràpids mitjançant els likes, els retuits, les mencions o els comentaris, que són sempre molt immediats. També hi ha el fet que, vulguis o no, pots personalitzar el teu món. L’Ingrid Guardiola deia que ara l’important ja no és tant aconseguir què desitges sinó saber què desitges.
- Relaciones la frase d’Alaa Satir amb una altra cosa que ens fa perdre el contacte amb la realitat: l’amor. Les noves tecnologies ens han dut a fer un pas cap a un alliberament en aquest sentit o és més aviat una necessitat d’establir aquestes relacions, la majoria a distància, a causa de la solitud a què, a la vegada, també ens aboquen les mateixes tecnologies?Per una banda, en el cas de l’amor, les xarxes socials poden potenciar una sèrie d’elements que ja hi eren. Per exemple, la racionalització. La forma que tens de valorar una parella és racional en funció d’unes característiques quantitatives que trobes en el seu perfil. En el cas de Tinder, la imatge, els gustos, les aficions. De vegades, també trastoca el mateix procés de seducció. És a dir, normalment, a la vida real, quan coneixes una persona i hi ha una guspira, llavors mires les aficions i altres aspectes per veure si són compartits o com els podeu fer encaixar. En canvi, en el món digital, en segons quines aplicacions de lligar –les relacions que surten de Twitter no són les mateixes que surten de Tinder– sí que és cert que primer et bases en certes característiques i llavors quedes amb la persona per veure si hi ha una guspira. De totes maneres, també és cert que les xarxes socials o les aplicacions, com per exemple Grindr, han servit per establir espais segurs per a persones de col·lectius LGTBI ja que a l’espai públic moltes vegades no troben el seu lloc per establir-hi relacions sexuals o afectives. També sabem que en aplicacions com Grindr encara hi ha molt racisme, molta “plomofòbia” i molta estigmatització cap a persones amb VIH. És per això que sempre considero que les xarxes socials accentuen una sèrie d’aspectes negatius que també hi ha a la societat però, a la vegada, creen espais per desenvolupar-hi relacions sexuals i afectives que s’escapen de les normes establertes.
- Amb aquestes noves maneres de relacionar-nos, afirmes que, almenys en el teu cas i fent servir les eines digitals, has entès amb quina manera d’estimar et sents més còmoda. Què ens ho impedia abans de la irrupció d’aquestes eines?Per una banda –i passa moltes vegades amb qüestions sobre feminisme, discriminació LGTBI o també en la reivindicació dels drets de persones amb discapacitat–, és que fins ara creies que aquella mena d’opressió només et passava a tu o que només es tractava de casos aïllats. Ara veus que no, que això que et passa a tu, li passa a molta més gent i llavors converteixes un malestar individual en un malestar polític. Et serveix per fer una teràpia per entendre el teu dolor i per donar-li una resposta. I crec que és positiu. Per altra banda, hi ha la idea de Gayatri Spivak, una feminista índia amb qui em baso molt, que diu que fins ara Europa havia tingut el domini de la interpel·lació, de dir què havia de fer la resta del món. Des del meu punt de vista, el que crec que ha passat és que fins ara a la nostra societat hi havia una sèrie d’institucions i de persones que tenien un privilegi en la interpel·lació. Em refereixo a una sèrie de persones que marcaven el discurs i que feien que tothom actués en conseqüència. Amb les xarxes socials això s’ha trencat. Un clar exemple d’això són els humoristes i els anomenats ‘ofendiditos’ que sorgeixen com a reacció a perdre aquest privilegi de marcar el discurs. Ara, si una persona fa acudits sobre gitanos declaradament gitanòfobs, la comunitat gitana pot dir-li que no li agrada que ho faci. Crec que amb l’amor també ha passat això. Per una banda, la societat ha estat conscient que els malestars sobre l’amor i el sexe afecten molta més gent i és més fàcil polititzar-los. Per l’altra, les xarxes han contribuït a donar veu i a contestar tots els discursos imperants sobre aquests temes.
- Sense aquestes eines digitals creus que aquesta experimentació no ha hagués estat tal?Al llarg de tota la història, la societat ha anat avançant. No s’ha esperat a tenir xarxes socials o a tenir internet per avançar perquè sinó, les dones avui encara no podríem votar. Però sí que crec que tot canvi en una època determinada va acompanyat de la tecnologia del moment. La impremta va servir per impulsar canvis a nivell de com es contemplava la religió. Els moviments feministes de la segona onada també tenien una visió sobre com havia de ser en certa manera la tecnologia i la ciència al voltant de la ginecologia i també d’altres aspectes. Les xarxes socials i el món digital han marcat aquesta forma de protesta. Jo crec que hi haguessin hagut protestes, perquè sempre n’hi ha hagut, però no haguessin estat com ara. De vegades, es produeix una simbiosi. Una de les coses que he intentat transmetre al llibre és que aquestes idees binàries que tenim natura-cultura, ciència-religió, cultura-tecnologia, humà-artificial, no són binarismes sinó coses que sempre van juntes. Crec que aquests canvis han estat possibles perquè hi ha hagut molta feina al darrere de feministes i activistes LGTBI i les noves tecnologies han servit per canalitzar-ho. Evidentment, amb una sèrie d’avantatges com són aquesta connexió, aquesta immediatesa i aquesta universalització.
- Assenyales que la idea d’amor que apareix al llibre és l’entesa a Occident, entre altres motius, perquè el seu domini ha sigut el que ha exportat el model d’amor a altres països. Creus que en l’era en què estem, que ens podem connectar amb qualsevol punt del món, aquesta idea més aviat homogeneïtzada anirà variant?La veritat és que és molt difícil. Posem per cas, com els moviments LGTBI es tradueixen en diferents parts del món. En aquest sentit, m’estava llegint un llibre sobre Àsia, on el que hi va passar és que els models que tenien sobre com veure el sexe, el gènere, les orientacions sexuals, van quedar estroncats per la manera que tenia de veure-ho el món colonial. I moltes lleis que tenen ara de prohibició o criminalització de l’homofòbia són les lleis de l’imperi britànic. Llavors, ells tenien la dicotomia de recuperar allò que tenien abans i de gestionar aquesta herència occidental. En aquest cas, parlaven molt d’hibridació. I jo crec que sí, que tot serà una qüestió d’hibridació. De fet, és el que estem veient a Àsia, on el que hi existeix normalment són hibridacions. Haurem de veure què passa quan ho barreges tot. A Catalunya, per exemple, la paraula ‘queer’ no té un significat semblant al que aquesta paraula té al món anglosaxó. De fet, aquí és molt més LGTBI. Tenint en compte que el passat tampoc era homogeni, haurem de veure com totes aquestes influències d’altres llocs interactuen aquí. La realitat és que anem cap a una societat híbrida però que cada context tindrà hibridacions diferents.
- En el capítol que dediques a parlar de les orientacions sexuals apuntes que l’heteronormativitat influeix en la relació de les persones LGTBI entre elles i amb la resta de la societat. Tan difícil és desprendre’s d’aquesta concepció heterosexual imperant fins i tot per als que surten d’aquesta etiqueta?Al llibre utilitzo molt la teoria de l’escriptora Sara Ahmed ja que, fixant-te en persones com ella, te n’adones que l’heteronormativitat no només marca amb qui t’allites i amb qui no, sinó que el que fa és organitzar l’espai, establir les relacions que es produeixen dins d’aquest espai i que, sobretot, influeix en com ens veiem nosaltres mateixos. En el capítol cinc del llibre, en el qual parlo de violència masclista, faig un esforç per intentar dir als nois que segurament moltes de les reaccions contràries al feminisme que tenen poden ser fruit d’un malestar perquè, en el fons, el que estem qüestionant amb el feminisme i amb les teories a favor dels drets LGTBI no és només l’acte d’estimar o de mantenir relacions sexuals amb persones amb qui t’han dit que no havies de mantenir relacions amoroses, romàntiques i sexuals, sinó la forma amb què et veus a tu, la forma amb què veus els altres, de com organitzes l’espai i com et relaciones amb els altres. Per això, per exemple en la qüestió del gènere, és molt difícil deixar de pensar en les persones en base al gènere, perquè és la forma que hem tingut sempre de pensar-les.
- També parles dels rols de gènere, els que fan que l’home se situï com el subjecte que desitja i la dona, com l’objecte desitjat. Aquest rols són fàcils de canviar o de convèncer que no perquè hagi sigut fins ara l’habitual no tenen perquè perpetuar-se?Serà més fàcil de dir que les dones també som subjectes que podem desitjar. Però si t’hi fixes, jo també parlo de qüestions com la discapacitat. A les persones amb una discapacitat no se les ha vistes mai ni com a subjectes desitjats ni com a subjectes que desitgen. Una dona racialitzada, una dona negra que desitja, sempre se l’ha interpretada, pels cànons colonials, com una dona que està sexualment sempre disponible. Això s’ha fet servir per justificar la violació cap a les dones negres. Llavors, per tant, també és això. Un dels problemes que tenim en el cas dels subjectes dissidents, als que se’ns ha considerat d’alguna manera per alguna característica inferiors a l’home, és que el nostre desig també s’ha utilitzat en contra nostra. És a dir, de dones que desitgen ja n’hi havia, però les titllaven de putes, de meuques. De vegades, no és que cada vegada haguem de sortir com a subjectes desitjats, sinó també entendre que moltes vegades aquest desig se’ns ha girat en contra i potser hem d’intentar també veure què passa amb això.
- A ‘De la poma a la pantalla’ també parles de la cosificació de la dona, del racisme, la violència, l’educació sexual... En tots aquests àmbits veiem que gairebé sempre és la dona qui n’ha sortit més malparada. Les eines digitals són un revulsiu per donar suport als moviments feministes actuals i reparar situacions injustes cap a la dona en aquests aspectes?Sí que ho són. Jo poso per exemple dos casos que estan molt allunyats en la geografia. Un és el de la Diana Pornoterrorista, que fa tallers d’ejaculació femenina i difon el seus textos i fa promoció dels seus cursos gràcies a internet. L’altre, el cas de la dibuixant japonesa de manga Megumi Igarashi, que ha utilitzat les xarxes per vendre els seus motlles de vulves i que utilitza la tecnologia digital perquè les dones japoneses comencin a tenir coneixement de la pròpia vulva. El cas de la Megumi demostra que el món digital és una porta d’oportunitats, tot i que al llibre explico que també és una porta de més estigmatització i de més opressió. Al capdavall, al món físic, més enllà del digital, també has de fer-hi coses perquè, en el fons, les relacions sexuals també són físiques. De fet, la Megumi ha anat a la presó un parell de vegades per defensar les seves accions, acusada d’obscenitat. A la vegada que les xarxes socials i internet poden ser una porta que allunya dels controls, sabem que hi ha països i empreses que controlen el que podem veure o el que veiem en primer lloc a la xarxa. Però tot això s’ha de traduir al món físic i, per aquest motiu, considero molt importants les marxes feministes que es fan arreu del món. Són capaces d’entroncar el món físic on es fan les manifestacions i les manifestacions digitals, la #NiUnaMenos, el #Cuéntalo o també les obres d’Alaa Satir que difonen les seves causes a nivell digital però que també s’involucra a través de les arts de carrer al Sudan per fer arribar les seves reivindicacions. Per tant, per a mi, el que serà veritablement interessant serà veure com el món físic i el món digital es comencen a interconnectar. Al llibre ‘L’ull i la navalla’, Ingrid Guardiola ja ha començat a explorar com els dos espais s’influencien fins al punt que l’autora diu que l’espai físic ja està mediat i interpretat mitjançant el digital. En aquest punt, m’agrada destacar que moltes vegades la influència és positiva, un reforça l’altre.
- “Hem passat de la -fília a la -fàgia. Consumir molt (sèries, llibres, relacions) ja acostuma a ser més important que gaudir de l’experiència”, afirmes en el capítol dedicat a la digitalització. Les eines digitals, a més de donar-nos la possibilitat d’atrevir-nos amb noves experiències, ens han abocat encara més a una societat consumista, ja no només d’objectes, sinó de sentiments i emocions?Les xarxes socials han facilitat aquesta quantificació, han facilitat aquest consum ràpid, però el capitalisme ja ens portava cap aquí. La gent diu que el capitalisme sempre s’ha basat en comprar, però s’ha basat en comprar, gastar, eliminar-ho i tornar a comprar una altra cosa. Llavors, en el fons, les xarxes socials i el món digital han facilitat que aquest procés de quantificació, de mesura, sigui molt més extrem. Ingrid Guardiola parla de l’autometria, de totes aquestes aplicacions que fan que tu et mesuris la regla, les pulsacions, quant camines, etc. En canvi, considero que aquesta mania de quantificar-nos ve de l’època colonial o victoriana. Els estudis demogràfics, de població, ja van cap a aquesta idea de classificar la població segons una sèrie de paràmetres biològics. Per tant, jo crec que sí, que hi ha hagut un vessant que ha estimulat aquesta quantificació, aquesta simultaneïtat, aquesta fragmentació de l’individu. També cal dir que en el moment en què ja hi ha una obsolescència programada en els electrodomèstics ja es potencia aquesta fàgia per sobre de la fília. Abans gaudies d’un televisor durant vint anys i ara te’n dura sis o set. Això també s’ha de tenir en compte.
- Aquest pas de la -fília a la -fàgia pot tenir efectes negatius a nivell psicològic?Evidentment. De fet, també parlo de les ruptures perquè és una cosa de les que de vegades s’obliden en tota aquesta qüestió del consum. Sempre hi ha textos sobre com enamorar, sobre Tinder, etc. Ho acabem amb “i van viure feliços”, però què passa amb les ruptures? És evident que en la ruptura tu has de fer un dol i no només de la persona, també dels projectes que tenies amb aquella persona, de la família, dels objectes que compartíeu. Per tant, aquest procés de dol és molt difícil en una lògica de consum. Els temps econòmics, socials i digitals no casen amb els dels teus sentiments. Per l’altra banda, tens les mateixes xarxes socials que et dificulten aquest dol perquè, clar, el tens a Facebook, a WhatsApp, a Instagram, el tens a tot arreu! Al capítol que parlo de la digitalització poso com a primera cita un fragment de la cançó ‘Never Really Over’ de la Katy Perry i ja és això el que diu: no puc anar a internet sense buscar el teu nom. És curiós perquè les mateixes xarxes i el capitalisme t’animen a aquesta lògica del consum ràpid però és complicat amb aquesta omnipresència de les persones a les xarxes i també perquè, evidentment, el teu procés psicològic és molt més lent.
- Presentes el llibre com un manual però sense tancar-lo amb cap conclusió, perquè els lectors i lectores n’extreguin la pròpia a partir de la seva vida. En el teu cas, però, en escriure’l, què t’ha aportat?He après a entendre’m a mi i a entendre les relacions amoroses i les relacions sexuals. No diré l’‘amor’ i el ‘sexe’ perquè al llibre dic que no són ens que floten a l’èter, sinó que són pràctica. També m’ha servit per entendre coses que m’estaven passant i per explorar temes que em venien de gust perquè el que hi apareixen són temes que he triat perquè considerava que eren rellevants no només per a la història, sinó perquè crec que eren interessant d’investigar. Ha estat un doble exercici teòric i un doble exercici personal.
Web 'De la poma a la pantalla' (Pagès Editors)
