Cesc Sales: "Per retratar una ànima necessites una història, una conversa, conèixer"

RetratsBcn és un projecte que parla de la ciutat de Barcelona a través de fotografies i històries de les persones que l'habiten

Anna Vilamú Bosch

29/01/2020

Arts

Cesc Sales (Igualada,1972) és l’artífex de RetratsBcn, un projecte que va arrencar fa més de quatre anys i que parla de la ciutat de Barcelona i la seva gent. "La que hi viu. La que hi treballa. La que la visita, la pensa i la somia”, explica a la pàgina web. I és que què és una ciutat sinó les persones que l’habiten? Sales es desplaça al lloc escollit per la persona i diu que intenta captar l’essència d'aquell indret juntament amb la de la persona. Hem volgut parlar amb ell per descobrir com funcionen les seves intuïcions i com es concreten en un projecte com aquest.

"Darrera cada retrat hi ha temps. És per això que, per exemple, trobar a persones que vulguin col·laborar amb el projecte de forma espontània pel carrer és difícil. Cal una disponibilitat i una disposició"

- Arran de què inicies aquest projecte?
D'ofici sóc educador social. Treballo amb persones i la meva gran afició és la fotografia. Sento que complementa la meva feina i d'alguna manera noto que he pogut, al llarg del temps, anar ajuntant ambdós interessos, ambdues branques. En realitat jo havia fet moltes coses en fotografia però treballar en un projecte propi no ho havia fet mai. Aleshores cap a l'any 2013 m'arriba un llibre a les mans de la ciutat de Nova York que m'inspira: 'Humans of New York' de Brandon Stanton. A partir d'aquí penso com puc orientar la meva feina cap a algun lloc concret. Així neix la primera part del projecte, que va ser una temptativa d'anar trobant què és exactament el que volia fer. A la web es veu l'evolució: a l'inici hi ha algunes fotos en blanc i negre, altres en color... Fins que hi ha un moment que ho tinc molt clar: format retrat, blanc i negre, i en el marc sempre de la ciutat de Barcelona.

- Però tu ets d'Igualada, per què a Barcelona? Què té aquesta ciutat?
Des del principi vaig tenir molt clar que seria Barcelona per moltes raons. Si bé jo no hi he viscut mai, per mi ha estat la meva ciutat de referència. Igualada és on visc, on he estat tota la vida però Barcelona és on he estudiat, on he començat a sortir, on he descobert el futbol, la música, la cultura. Per tant, per mi d'alguna manera era fer un homenatge a aquesta ciutat.

Foto: Cesc Sales

- I com funciona el procés de trobar i parlar amb les persones?
Les maneres de contactar amb les persones han estat molt diverses. Primer, a partir de coneguts, després de xarxes socials, i fins i tot persones que a mi em suscitaven algun tipus d'interès els he presentat el projecte per si volien participar. Pel camí, hi ha hagut molta gent que m'ha dit que no ho veia clar, i molta gent que sí. De mica en mica, el boca-orella també hi ha tingut el seu paper, i fins i tot el feedback en què algú directament s'ha ofert per col·laborar.

- Has anat creant una constel·lació.
Sí, a través d'un temps compartit. Darrera cada retrat hi ha temps. És per això que, per exemple, trobar a persones que vulguin col·laborar amb el projecte de forma espontània pel carrer és difícil. Cal una disponibilitat i una disposició. Sí que és veritat, però, que el projecte podria créixer de moltes maneres, i dins els paràmetres que he tingut en compte hi ha el de buscar diferents espais de la ciutat, la representativitat de tota la ciutat. De fet, a la pàgina web hi ha un plànol on estan ubicats els retrats i, tot i que òbviament falten alguns espais, hi ha la majoria de barris. Una persona porta a l'altra i hi ha un moment que a mi se m'escapa.

- Com ho has fet, però, per fer arribar el projecte a altres persones més enllà de les que fotografies, per ampliar la xarxa?
Doncs ho he anat fent de diverses maneres. Quan vaig començar vaig fer-ho a través de xarxes socials. També vaig arribar a muntar la pàgina web, que ha anat evolucionant. Però també he fet exposicions o mostres del projecte. Fa dos anys, per exemple, en vaig fer una en el marc del festival FineArt, que es fa Igualada, on vaig poder fer una selecció de 25 retrats amb les seves històries.

Foto: Cesc Sales.

- Canviar històries per retrats. Quin valor tenen per tu les històries?
Al principi del projecte tenia molt clar que per mi el valor requeia sobre la fotografia, però a mesura que ho he anat fent, he vist que no. Encara que sembli una mica pretensiós, crec que el que retrato és una mica l'ànima. Per retratar una ànima necessites una història, una conversa, conèixer. I hi ha algunes històries que no s'havien explicat abans i que s'expliquen a través de RetratsBcn. La idea, al cap i a la fi, és com una guia de Barcelona explicada per la gent de Barcelona. L'interès rau en el fet que algú t'està parlant d'un lloc a través de la seva mirada, dels seus ulls.

- Em ve al cap aquella frase d'autoria incerta, sorgida durant la segona onada del feminisme (1960-1970), però àmpliament utilitzada com a lema "allò personal és polític". I em preguntava, a través de les històries i del temps que fa que portes a terme el projecte, has pogut detectar canvis a nivell social, polític, demogràfic a Barcelona?
Evidentment quan va passant el temps hi ha canvis no només en la ciutat de Barcelona sinó també amb les mateixes persones. El moment polític actual que hem viscut i estem vivint, per exemple, es veu reflectit en les històries d'una manera o altra. He fet un parell de retrats al barri de Sant Antoni, per exemple, entremig hi ha hagut la transformació de la zona a través del mercat i aquestes persones han hagut de marxar de casa seva. També hi ha gent que he retratat que ja no hi són, per tant, d'alguna manera el moment de la ciutat que jo he anat captant, o la imatge inicial que jo en tenia, ja ha canviat. Amb moltes d'aquestes persones, a més, hi segueixo tenint relació. Tots aquests canvis de manera potser no tant explícita, sinó més implícita, sí que es capten. Al final cadascú explica la seva història i tot té molt a veure sobretot amb el passat. I tot i que a vegades en el relat no s'explica d'una forma directa, sempre hi ha una mena de nostàlgia d'alguna cosa passada.

- Jo notava aquesta nostàlgia quan em mirava el projecte. I com des d'allò micro, des de les històries en minúscula, podem reescriure "la història en majúscula". En aquest sentit, es genera un arxiu que com més creix en quantitat potser també creix en interès. Quines previsions de futur tens?
Actualment hi ha diversos fronts oberts. En la generació de nous retrats, ara mateix el projecte està una mica aturat, que no vol dir parat. Aquest Nadal hem fet i estem fent un projecte solidari juntament amb un vi. Ara comencen a néixer sinergies que per mi també és molt important. D'entrada pot semblar que no tindria res a veure una cosa amb l'altra però el vi es diu 'El veïnat' i també neix d'un procés de col·laboració entre persones. A més, a través d'això hem pogut fer una donació a una entitat solidària que es diu 'Amics de la gent gran'. Quan jo vaig començar aquest projecte poc m'imaginava que passarien aquest tipus de coses. D'altra banda, també estic treballant en l'àmbit editorial per mirar de publicar com a mínim un recull de retrats i històries. I tot i que en algun moment he pensat a tancar el projecte, sento que això no es pot tancar del tot. Potser puc acabar una fase, i evolucionar cap a una altra forma. Perquè d'històries i de llocs n'hi ha molts i n'hi haurà sempre.