Jump to navigation
- Presentes ‘Tots els colors del vent’ com una novel·la per retre homenatge al teu pare. D’on sorgeix la idea d’escriure-la?Durant molts anys, el meu pare no va gosar parlar de la Guerra Civil. Com molta gent, tenia temor. Des de fa uns anys, suposo que també lligat al fet de fer-se gran, va començar a explicar coses fins que, un dia, ens vam asseure a parlar i vam anar fent el recorregut del que hagués estat la història de mon iaio i d’ell mateix. Em va explicar que, a l’època de la República, el seu pare havia estat regidor i que va participar molt activament de la vida política de la Sénia. També em va explicar el seu exili i la seva estada en un camp de refugiats a França, entre altres coses. Vaig pensar que tot això, juntament amb una història fictícia, podia constituir una novel·la. Cal dir que ‘Tots els colors del vent’ no és un llibre d’història i que no cal buscar els personatges que hi apareixen al món real. En tot cas, la part històrica del iaio de la protagonista sí que correspon a fets reals que estan documentats, però el 70% de la novel·la és ficció i s’ha de llegir en clau literària.
- ‘Tots els colors del vent’ és una novel·la històrica que desentranya una història d’amor actual truncada per fets que van ocórrer durant la Guerra Civil. El passat sempre torna?El passat ens acompanya. A vegades torna i a vegades, no. Ens pot marcar més o menys, depenent de com hagi estat i de les seves circumstàncies. Evidentment, en el cas de les vides de Marina i Alberto –els protagonistes de la novel·la–, el passat els marca i, a més, marca el de les seves famílies. Aquest fet influeix sobre la seva joventut i els impedeix viure la seva història d’amor amb plenitud. Quan es retroben, hi ha un intent de mirar d’acabar allò que no es va poder cloure. Aquí queda el dubte de si, de vegades, aquest intent de recuperar el passat pot ser factible o no perquè ja no som aquelles persones que érem. La protagonista es pregunta si existeix el destí, si les nostres vides estan marcades, què podríem fer per canviar els errors del passat i preguntar-nos què faríem si tinguéssim una altra vida per esmenar-los. Per això, la novel·la té un rerefons universal perquè parla d’ambicions, odis, frustracions, etc., que poden succeir en qualsevol fil argumental que succeeixi en qualsevol part del món.
- Hi barreges ficció i no ficció, però està molt documentada, sobretot perquè hi apareixen informes i documentació real aconseguida a l’ajuntament de la Sénia. T’hi has trobat alguna sorpresa que ha capgirat la teva intenció inicial en escriure la novel·la?Tot el que he trobat ha reafirmat el que ja sabia. La part històrica la sabia de fonts orals però, de totes maneres, vaig anar a l’ajuntament de la Sénia a buscar documentació. Els arxius van ser cremats abans de l’entrada dels nacionals al poble i per això no vaig trobar gaire cosa, però vaig poder descobrir petites joies que per a mi van ser molt valuoses. Per exemple, el meu pare sempre deia que, entre les coses que van requisar a la meva família, hi havia una bicicleta que era de la meva tia i m’explicava que el seu iaio havia vist una xiqueta que la portava i li va anar a demanar que els la tornés. Vaig trobar que aquesta bicicleta apareix al llibre on hi consta tot el que havien requisat a les famílies que van haver de marxar del poble. Em va fer adonar de la realitat de tot el que m’havien explicat a casa, que moltes vegades et penses que no són res més que cabòries de vells.
- El llibre és una invitació a superar aquest passat que el temps, a vegades, s’encarrega de curar?Hi ha gent que pensa que aquestes coses és millor no destapar-les, però jo penso que n’hem de poder parlar amb naturalitat i no passar pàgina sense més. Tampoc n’hem de treure un esperit de venjança, només acceptar-les tal com van passar. ‘Tots els colors del vent’ no és una novel·la política, simplement va sobre persones amb diferents tipus d’ambicions.
- El vent és un element que recorre les diferents èpoques en què transcorren les històries. El prens com un indicador de canvis?El vent sempre porta alguna cosa. Vaig introduir-lo a la novel·la perquè som terra de vent i perquè és un element una mica metafòric que apareix en moments determinants de la novel·la. Va marcant els elements claus de les diferents històries i en cada moment es tenyeix dels colors i l’atmosfera que acompanya els personatges.
- Parles de la por de parlar per reobrir ferides. A vegades, no és només el context el que complica les relacions?El personatge de la Marina va descobrint tot el que hi ha al darrere de la seva família gràcies a la iaia materna que, a poc a poc, li va explicant totes les circumstàncies que els van envoltar durant la guerra. Això fa que acabi la seva relació amb Alberto sense dir-li el motiu. Simplement deixa de trucar-lo però segueix esperant que ell la busqui i es pregunti per què ella va desaparèixer de cop de la seva vida. Alberto no ho fa ja que pensa que si no el truca només és perquè no vol saber res més d’ell. Aquest silenci que hi havia hagut a la seva família, ells també l’apliquen i l’imposen. Tots dos han estat molts cops a punt de despenjar el telèfon però sempre esperen que ho faci l’altre. En aquest cas, el silenci els marca doblement. A tots ens passa, tenim por a saber què ens trobarem. Ens quedem sense fer passes importants a la vida esperant que sigui l’altre qui prengui la iniciativa.
- Creus que és una història per a la reconciliació?Crec que sí. A la novel·la, no hi ha personatges molt bons ni molt dolents, ni els de dretes, ni els d’esquerres. Posant exemples verídics de la història que explico, hi ha el cas dels regidors republicans que van anar a jugar-se un parell de vegades la vida per evitar que cremessin l’església o que matessin a persones riques del poble enfrontant-se també a persones d’esquerres, com els anarquistes. També hi apareix un guàrdia civil que ajuda la iaia de la protagonista a tenir notícies del seu marit, que està a la presó. La novel·la mostra persones com les que hi ha a totes les èpoques: bones, dolentes i grises, que tenen de tot al llarg de la seva vida.
