Ullal Fest: "No podem deixar en mans del poder la representació dels moviments socials"

El festival de fotografia incisiva compta amb una exposició que es podrà veure a Can Batlló fins al 31 de maig

Helena Martín

09/05/2023

Arts

Qui explica els moviments socials? Quines imatges ens arriben dels activismes? Aquest any, per segona vegada, les organitzadores de l’Ullal Fest, el festival de fotografia incisiva que té lloc a Can Batlló (Barcelona), fan una crida per reflexionar sobre el poder de la imatge per explicar i entendre el món, també aquell que està pendent d’inventar i imaginar. Es tracta d’un festival que compta amb tallers i amb una exposició fotogràfica que es podrà veure fins al 31 de maig i que reuneix una selecció d’imatges artístiques que han produït activistes i col·lectius des de la seva mirada, la seva pell i la seva lluita. Perquè si no crees una imatge de la teva lluita que estigui d’acord amb els teus ideals polítics, el poder ho farà per tu. En parlem amb tres de les coordinadores de la cita: Anna Fando, Amàlia García i Edu Pérez.

L’Ullal Fest, al cap i a la fi, prové d’estar cansades del model World Press Photo: no ens representen les seves imatges!

- La d’enguany és la segona edició de l’Ullal Fest. Com sorgeix la idea de muntar un festival de fotografia incisiva?
Anna Fando: Sorgeix en una reunió de FemArt, que és una de les col·lectives que actualment forma part de l'Ullal Fest. Vam obrir el tema de no poder imaginar-nos coses més enllà de les distopies, és a dir, encara vivim d'aquelles utopies antigues que no hem resolt, que no hem aconseguit. Necessitem imaginaris des d’un vessant més artístic i plàstic. Ens vam adonar que en els activismes, siguin artístics o fora d’aquests, no existeixen aquests imaginaris, o no els coneixem o no ens els estem compartint.
Amàlia García: Des dels activismes potser no ens parem a pensar en com ens estem narrant o quines imatges i quins imaginaris estem generant de les coses que estem vivint, sinó que anem fent. A vegades veiem l’art molt lluny i, si penses en fotografia i moviments socials, costa sortir de la imatge fotoperiodística de certs professionals.

- Els activismes, aleshores, estan marcats per una tònica desesperançadora?
A.F: L’art és totalment hegemònic, ens vam adonar que costava molt crear i trobar espais. Vam veure que els activismes necessitaven aprofundir i treballar directament amb l’art, i crec que aquí està el gir de l’Ullal Fest. La imatge ens va semblar, fins i tot a una escala tecnològica, una cosa que sí que estem avesades a utilitzar molt, i repensar-se des d'aquí era molt més fàcil que repensar-se des de la pintura, per exemple. Era obrir un espai on debatre tot això i convidar molta gent.

- Quina és la imatge hegemònica que es mostra dels activismes?
A.G: Es busca molt l'acció, el sensacionalisme dels moments de foc, els moments que cremen, els moments de cops… Es mostra molta violència explícita. Volíem deixar de ser objectes de les fotos: les imatges estan narrant què és el que està passant en els activismes, doncs fem-les nosaltres.
A.F: Les imatges, a més, també serveixen com a instrument de repressió i sovint es genera una instrumentalització de les imatges molt individualista a les xarxes socials, d'exposar-te a tu com a persona, de no deixar espai a la col·lectivitat. Sovint el que més es veu són les imatges que fa un fotoperiodista home cis blanc en moments que sap que periodísticament vendran més. L’Ullal Fest, al cap i a la fi, prové d’estar cansades del “model World Press Photo”: no ens representen les seves imatges! Si t'hi fixes, sempre representen el mateix subjecte. Però on són les nostres mirades aquí?
Edu Pérez: Un dels objectius paral·lels que sortia, sobretot al principi de crear el festival, era la possibilitat de crear una genealogia, un banc d'història dels moviments socials acompanyats d'imatges, creat des dels mateixos moviments socials. Que relatessin la seva història ells mateixos i no a través de la mirada d'aquestes persones cis blanques i fotoperiodistes d'èxit.

'Los muchos triángulos rosas’ de Luca Gaetano Pira | Foto: Cedida
Ens aturem a la categoria 'Pa Luego', un espai on s’exposen “imatges d’arxiu relegades a l’oblit, allò que queda entre les dents i reclama atenció”. En aquesta sala de Can Batlló, hi ha un petit banc d’història sobre la persecució LGBTIQ+ en el context de la dictadura espanyola, uruguaiana i xilena. L’obra ‘Los muchos triángulos rosas’ de Luca Gaetano Pira recopila una sèrie de retrats que vol servir com a arxiu per reconèixer les persones que van lluitar en matèria de diversitat sexual i de gènere en les últimes dècades.

- A Barcelona en concret hi ha hagut un relat molt concret sobre els activismes. Totes tenim al cap, per exemple, el que va passar a Can Vies, des de les fotos que vam veure als mitjans, però no tenim la versió des de la mirada de qui estava dins.
E.P: En el cas de Can Vies, aquell moment va ser important i va ser històric. La gràcia seria, però, plantejar si la gent de Can Vies podria, a través de la imatge, explicar quin és el seu objectiu, quin és el seu somni com a moviment. És una de les coses que planteja l’Ullal. Tu tens un projecte, me’l pots explicar amb imatges?
A.G: Un altre objectiu seria també sortir dels moments de clímax, de quan passen coses o quan hi ha un desallotjament, per passar a explicar les quotidianitats, els somnis, els projectes que estem fent o les violències que patim. Per exemple, com expliquem el racisme?

'Parece que algo se rompió' de Francisca Burgos | Foto: Cedida
'A queixalades' és la part de l’exposició que parla de les victòries guanyades des de l’acció directa, les desobediències que recuperen la ciutat i els espais. Aquí s’hi mostra, entre d’altres, l’obra ‘Parece que algo se rompió’ de Francisca Burgos, una obra multidisciplinària que explica la història de Xile, des de la dictadura de Pinochet fins a l’esclat social del 2019, on milers de persones van sortir als carrers per canviar el present.

- A l’Ullal Fest, per tant, qui fa les fotografies també forma part de la realitat que està capturant amb la càmera. Quin és el punt en què separes la teva mirada com a activista de la teva mirada com a fotògrafa?
A.F: Això és molt complicat per a les artistes si participes o vols participar d'un espai més professional. Tendim a aquesta dualitat del “ets activista o ets artista”, i no hauria de ser així. El que no podem fer és deixar en mans del poder la nostra representació. No pot ser que qui ens representi visualment sigui una elit artística, però tampoc uns activistes que no es volen apropar a l'art perquè està mercantilitzat i no tenen res a fer en aquesta indústria. Aquí hi ha l'escletxa, que és un repte i acabem de començar. Ullal Fest és obrir un meló.
A.G: Tenim molt clar que per fer una acció política i canviar imaginaris han de passar algunes coses, com que hi hagi manifestacions o processos participatius, entre altres. Creiem que la gent no té tan clar que l’acció política també implica construir un imaginari des de la imatge, és a dir, per controlar la imatge que crees.

'Més que pits' de Laia Badenas | Foto: Cedida
Parem davant la categoria 'Fent Saliva', on trobem obres creades a partir de projectes col·lectius que projecten desitjos utòpics. L’obra ‘Més que pits’ de Laia Badenas, per exemple, és una mostra de fotografies de pits que van ser intervingudes en un taller participatiu i que busca “fugir de l’essencialització dels pits de la dona i trencar amb la censura de les xarxes socials”.

- L’organització del festival heu fet la tria de les fotografies segons criteris que s’escapen de les dinàmiques mercantilitzadores de la indústria de l’art. Per exemple, algunes autories són col·lectives…
A.F: Absolutament. L'estructura de l’Ullal s'ha pensat com una col·lectiva de col·lectives. Són col·lectives pensant quines són les imatges que representen les seves lluites. Les imatges són propostes que vénen de tot el món. El fet que la gestió cultural d'aquest festival sigui d'aquesta manera col·lectivitzada, fa que et petis les directrius més mercantilistes, institucionals i acadèmiques.

'Això no és un banc' d'Elisenda TF | Foto: Cedida
‘Això no és un banc’ d’Elisenda T F és un projecte d’investigació que, precisament, comença amb fotografies fetes amb el mòbil, amb captures de pantalla i imatges de sucursals bancàries. Aquesta proposta de la categoria 'Dentera' recull les múltiples violències que es materialitzen als “no llocs” que són els bancs dins la ciutat.

- Com a organitzadores, a qui us dirigiu?
E.P: Qualsevol moviment social localitzat a la ciutat que tingui ganes de generar un corpus d'imatge, en aquest cas, que expliqui la seva vivència, és benvingut com a participant. Els mitjans de moment no són prioritaris, nosaltres no hem de fer la feina de repensar els mitjans, sinó que són ells que s'han de pensar a si mateixos.

- Els activismes són espais on l'accessibilitat no ha acabat d'entrar de ple. L’heu aplicat en el vostre festival?
E.P: Des del principi vam tenir l'eix de l'accessibilitat molt clar. Hem tingut la sort que Can Batlló està adaptat i l'exposició és accessible per a gent amb diversitat funcional o que tingui limitacions per moure's. El tema que hi hagi un intèrpret de llengua de signes en les activitats que fem és rellevant, però veig la barrera que sigui accessible també per gent cega o que hi vegi molt poc. A mi m'agradaria que vinguessin tota mena de persones amb diversitat funcional, que ho poguessin gaudir i que ho poguessin explicar i que poguessin participar.
A.F: En el nostre grup motor no hi ha persones amb diversitat funcional o que els travessi aquesta lluita. Nosaltres tenim la lluita disca com un gran eix, però no la tenim en el nucli dur. Hi pensem, però evidentment, és molt diferent la manera que ho penses. És un tema pendent, hem obert el meló.

'Ylenia: Jo no sóc cap història de superació' de Sara Aminiyan | Foto: Cedida
Una de les categories que més endins miren és la de 'Dents tortes', perquè aborda els cossos, el desig dissident i la diversitat funcional, entre altres temàtiques relacionades. Una de les artistes que hi exposen és Sara Aminiyan amb ‘Ylenia: Jo no sóc cap història de superació’, la vivència d’una jove que va ser diagnosticada amb la malaltia Charcot-Marie-Tooth i que acull la malaltia com a part de la seva identitat.

- Quines són les sensacions d’aquesta segona edició?
E.P: L’experiència amb relació a l’any anterior es comença a notar. Si sobreviu la tercera edició, per a mi serà un èxit. Fins ara s’ha anat sumant gent, però hem de veure com abordem el relleu del festival. A més, Ullal es pot replicar on sigui, també fora de Barcelona, al món rural.
A.G: Fer un segon any no té res a veure amb la primera vegada, ara sabem a què guardar energies. Tenim ganes de veure què passa.
A.F: Amb la pràctica podem fer que els nostres activismes tinguin el nostre missatge present. Si desapareix Ullal, almenys haurem forçat la màquina d’alguns activismes en l’aspecte visual.